Panegíric del moniato
Vivim temps revisionistes en què que la memòria històrica ha esdevingut una mena d’assignatura pendent de la Transició. En el present article, en nom d’eixa memòria que reclama la restitució de la dignitat de les persones injustament agreujades i oblidades de la guerra fratricida del 36, vull reclamar el merescut reconeiximent per a un humil producte hortícola, una arrel tuberosa, vertader manà dels anys de la fam, que va lograr evitar la desnutrició de tanta gent en la llarga i dura postguerra de l’estraperlo. Parle, és clar, del moniato.
No es tracta per tant de restanyar velles ferides, sino que tinc pel nutritiu moniato la més alta consideració i estima, i crec que els nostres polítics saldarien un històric deute moral erigint-li un monument. S’imaginen quin espectacle, un gran moniato megalític de 5 o 6 metres, com un obelisc al bell mig d’una plaça o d’una rotonda? Ben pensat, seguiriem eixa moda que ha provocat la proliferació d’escultures d’autor per tants racons de la província. Com ara la de Ripollés a l’entrada de Castelló per Almassora (“Homenaje a la Paz”, per cert, construïda ací al nostre poble), o el monumental “El Arbol” de planxes de ferro de Melchor Zapata de la rotonda del cementeri de Borriana. Ripollés i Zapata, dos artistes que han aconseguit plantar “falles permanents” fins i tot a la mateixa capital, amb el vist i plau de les gaiates.
La popularitat del moniato entre la nostra gent se demostra perquè el camp semàntic d’aquesta paraula d’ascendència caribenya, ha anat en el temps excedint amplament la seua significació estrictament botànica. De fet, si haguera titolat l’article “Els moniatos” (en plural), vostés haurien pogut sospitar que m’estava referint irònicament a alguna persona o col·lectiu humà, ja que dir “moniato” és equivalent a tractar algú de borinot, tararot, etc. No cal recordar que és també un dels mil malnoms amb què ens referim els valencians al membre viril.
El moniato és un tubercle radical generalment més paregut a un nap que a una xufa o a una creïlla (o “quereguilla”, com diem ací), però dolç. I mentre que les creïlles són originàries de l’altiplà andí d’Amèrica i estan emparentades amb les tomateres i la planta del tabac, el moniato és de l’Amèrica tropical i és família de les vulgars corretjoles dels regadius i les campanetes blaves de jardí, aquelles que a Borriana alguns anomenaven xuplamel·los (*). La planta és, per tant, una enredadera (vegeu el dibuix). Els valencians solem distingir entre el tubercle de carn blanca o autèntic “moniato”, i la “batata” de pell rogenca i moll groc, diferències varietals botànicament insignificants.
Antigament, quan era temps de tardor, veies les dones dirigir-se al forn del carrer o del barri amb la “llanda” de moniatos, carabasses o cacaus, llepolies que endolçaven les llargues vetlades sense tele al caliu de la llar, dels dies curts i freds que s’apropaven. En un altre article (08-01-2008) ja vaig parlar de les propietats indigestes i metanogèniques d’eixa combinació de mandarines i moniatos. L’afegitó d’una simple paperina de cacaus i tramussos a l’anterior mescla, pot generar una ciclogènesi explosiva dins dels budells, de propietats detonants superiors al TNT, i amb efectes devastadors pareguts als de la bomba d’hidrògen o al napalm. El dirigent iranià Mahmud Ahmadineyad hauria de deixar els experiments amb urani enriquit i explorar les possibilitats d’aquesta tradicional fòrmula, invisible i ben barata, però molt, molt criminal. Als cines d’antuvi, amb dos hòmens ben berenats i dissoluts, n’hi havia prou per a rebentar una sessió vespertina del Casares/Principal o de l’Oberon/Payà i provocar un caos incruent, com el de després d’un atemptat, amb la gent desmoralitzada i desorientada evacuant el pati de butaques i la general entre xiulits i un guirigall ensordidor.
Els moniatos tenen, per tant, una faceta secreta i terrible, però d’altra banda poden esdevindre una delícia gastronòmica a l’altura dels més exigents gourmets. La confitura que es prepara amb la carn de moniato bollida, sucre, canella i unes corfes de llima, és una autèntic menjar de déus, la base dels nostres pastissets de confitura, de certs tipus de panellets, i d’aquells braços de gitano de la iaia, amb la manta del bescuit coberta de confitura de moniato (que després s’enrotllava), abans que s’estilara la no menys exquisida però ja tòpica crema pastissera.
Pocs mossos dolços tan deliciosos com el primer, el que li peguem a la voreta del pastís rebentada de confitura caramelitzada. I què em dieu de l’últim mos del pastisset, que ben bé val una primogenitura? I què d’aquell bracet de gitano de confitura a què em referia adés, mullant en una bona tassa d’espés i fumejant xocolate, només equiparable a un bon péntol de coca de la reina? Era el postre que se servia en els convits de les antigues comunions i que també hauriem de reivindicar, perquè als xiquets de hui ja només els agraden les llepolies de disseny, les famoses “xuxes”.
A part del monument al moniato i amb permís dels coents, vull concloure aportant algunes altres idees promocionals, dirigides sobretot a la consideració de les nostres autoritats municipals. Si no ho fem prompte, altres se’ns adelantaran!
1-Crear una nova festa gastronòmica, el “Dia del Moniato”, que podria caure entre Tots Sants i la Puríssima, o fer-la coincidir. Les pastisseries del poble oferirien tota clase de productes confeccionats amb dolç de moniato.
2-Fer un concurs per a premiar el moniato més gran (entre aquells cultivats i collits pels agricultors del poble, és clar …)
3-Crear un premi fotogràfic: “Salón Fotográfico Internacional del Boniato”.
4-Organitzar un congrés, un “Moniatofòrum de la Mediterrània”.
5-Crear un nou premi anual, el “Moniato d’Or”, per a distingir aquelles personalitats locals, dirigents polítics o no, que hagen destacat pel seu desencert i inoperància. (Com són els temps de l’igualtat de gènere, n’hi hauria una versió femenina, la “Moniata d’Or”). Podria caure en falles.
6-Estudiar la possibilitat que el monument al moniato poguera visitar-se per dins, com el Campanar. (Que ho tinguen en compte Ripollés o Zapata).
7-Subvencionar econòmicament l’ús de la paraula moniato entre artistes locals, comerciants, etc., en rètols (“Moniatos a 1 euro la unitat”), noms de cantants (Moniato Guei), etc.
S’accepten idees.
(*) Aquest article és la segona part, tardorenca, d’un altre estiuenc titolat “El misteri del moniato (o per què el moniato és una meravella)” publicat a estes pàgines el 27/06/2008. (© del dibuix: B.E. Nicholson en “Guía de las plantas comestibles” Ed. Omega.)
El Papa Luna.. claro!!