Una palometa melera i lladre

Coneguda habitualment com esfinx de la calavera o palometa de la mort, és una insecte d’hàbits crepusculars i nocturns que sempre ha fascinat els naturalistes, molt abans que el film “El silencio de los corderos” la catapultara lluny de les fronteres de l’entomologia per a transformar-la en una icona universal de la desgràcia humana. Apareixia sobre la boca de Jodie Forster en el cartell del referit thriller dels 90, i recordareu que l’assassí en sèrie d’aquella pel•lícula les criava i deixava revolotejar per sa casa, com un pacífic jubilat poguera criar cadarneres per a matar el temps.

Sembla com si la naturalesa haguera volgut penjar-li un “sambenito”, sentenciar-la a una relació conflictiva amb la humanitat en dibuixar-li sobre el tòrax una espècie de jeroglífic que recorda una màscara de carnestoltes o una calavera. Sumem-li a tan siniestra simbologia els seus costum nocturns i que és d’una mida poc corrent, a més que pot emetre un desconcertant xiulit o gemec (expulsant aire per la trompa) quan l’agarrres o se sent amenazada. Estos factors han avivat l’encís —d’una part—, però també la superstició i la llegenda sobre els suposats mals auguris que comporta tindre un encontre amb ella. Inspirat en la suposada calavera, el lepidopteròleg alemà J.H. Laspeyres li creà a propòsit el gènere Acherontia en al•lusió a Aqueront, el riu per on el barquer Caronte transportava les ànimes dels morts, segons la mitologia greca.

Jo la veig més àngel que dimoni, i tinc una gran alegria quan rarament me’n trobe una —en realitat, ella em troba a mi—, i mai he hagut de lamentar-ho. És molt probable, amic lector, que vosté també s’haja topat amb la palometa de la mort en alguna ocasió i que ara no la recorde. Tractem de fer memòria: imagine una agradable nit d’estiu sopant en família a l’alcria o l’apartament, amb les portes i finestres obertes de bat a bat. De sobte, irromp revolotejant un insecte sorier atret per alguna llum de la casa, seguit immediatament per un fort olor a “cuerno” cremat i una imperceptible pluja de caspa. És un incident freqüent, però en aquesta ocasió no ha sigut com sempre, ja que quan finalment localitzes el bitxo immòbil sobre la cortina resulta ser una palometa de la llum enorme, que imposa respecte. En aquestes circumstàncies és habitual que alguna fèmina de la casa, presa d’un atac d’histèria, aclapare la banda sonora de l’incident, i que no pare de desganyitar-se demanant a crit pelat que algú duga immediatament una granera. I vosté, que abans de constatar les dimensions reals del problema pensava agarrar la palometa amb la mà i despatxar l’assumpte ràpidament, s’ho pensa dos vegades i aparca l’exibició de masculinitat per a millor ocasió, i se’n va, obedient, a buscar la granera.

Les palometes de la llum (els “lepidòpters heteròcers” dels entomòlegs) provoquen fòbia a molta gent, malgrat que són inofensives. Es diuen així perquè igual que altres insectes nocturns, són víctima fàcil de les trampes lluminoses que representen les faroles de les cases i carrers dels pobles. Allí es congreguen per milers les nits caloroses d’estiu, i revolotejen hipnotizades dibuixant infatigablement el•lipses autodestructives, fins acabar socarrades o devorades pels seus depredadors naturals: rates penades, dragons, o algun pardal o gat matiner que el sendemà patrullarà les voreres dels carrers buscant desdejunar.

També és possible que hajau tingut un encontre inesperat amb l’eruga de la palometa de la mort, un cuc impressionant quan asolix la mida màxima abans de la pupació. Les imatges que presentem ens estalvien descriure-la. Precisament aquestes palometes es diuen esfinx (esfíngids) per com posa l’eruga en repós (fig. 4), posició que recorda les mítiques esfinx de l’antic Egipto (malgrat l’absència d’ales, que apareixeran després de la metamorfosi). També n’és característic una espècie de ganxo o falsa cua, no sabem si amb funció intimidatòria. A Borriana jo les he trobades a l’Arenal menjant fulles d’estramoni (Datura stramonium), i al jardí d’un xalet sobre una rameta de Passiflora edulis (*), la planta del maracuià o “granadilla”. Afortunadament pot rossegar plantes molt variades, preferentment solanàcies (tomatera, pebreres, estramoni, albargines, quereguillera, etc.)

L’insecte adult (la palometa), presenta un primer parell d’ales estretes i llargues, que en posició horitzontal de descans (em recorda un ala delta, fig. 3) oculten les posteriors, mimetitzen l’entorn i funcionen com un perfecte camuflatge. En canvi, el segon parell, en consonància amb el vellut i gruixut abdomen (fig. 2), és un flash d’advertència quan la palometa aparta sobtadament les ales anteriors per mostrar als depredadors el dibuix que s’oculta davall. En què se basa la dissuasió? La combinació de ratlles grogues i negres és la pròpia d’alguns animals verinosos (avespes, borinots, aranyes, “sapets”, etc.), un codi estés en el regne animal, mitjançant el qual la inofensiva esfinx pretén advertir enganyosament els seus enemics, en enviar-los el següent missatge: atenció! sóc perillosa, deixam en pau!.

Mentre que l’esfinx tinga forces per a volar es comportarà com una autèntica xuplamel•lera, ja que li té afició al nèctar de les flors mel•líferes, especialment dels gesmilers. Però n’hi ha més. Els únics amb motius justificats per a tindre-li antipatia són els apicultors, ja que moguda per un instint suïcida i glotó pot aplegar a clavar-se dins dels bruscs per a fartar-se de mel, sense importar-li el greu perill que això comporta. Per tal de dissimular i evitar les picadures de les abelles, emet un so que imita el de la reina. En aquesta lluita de poder a poder entre insectes, no sempre logra véncer el gegantesc lepidòpter, que pot acabar allí mateix la seua aventura comensalista cosit a picadures, embalsamat i momificat. Serà eixe el mal auguri de la calavera?.

Precisament perquè fa honors al títol d’aquesta secció del periòdic, i perquè jo també sóc molt llépol, no veig en l’anomenada esfinx de la mort cap mal auguri, sino més bé la fàbula moral d’un simpàtic i picaresc insecte, més a prop de l’ós Yogui que dels vampirs o dels escarbats soterradors. Reivindique la vital alegria que representa un bitxo que per a sobreviure ha transformat sa vida en una permanent carnestoltada —no es lleva mai la màscara ni canvia d’indumentària—, però que davall d’eixa siniestra disfressa palpita una criatura inofensiva, cent per cent vegetariana.

       

___________________________

© Fotografies 2 →5: http://tpittaway.tripod.com/sphinx/a_atr.htm

© Figs. 6, 7 i 8: de l’autor, procedents d’antics àlbums de cromos. Noteu que de forma simultània s’empren dos noms diferents per a la mateixa espècie. Per a l’eruga el clàssic linneà (Sphinx atropos), vs. l’acceptat oficialment, Acherontia atropos.

(*) Advertència a algun eventual escèptic: em reafirme en la diagnosi de l’espècie citada, que ni és P. coerulea ni cap altra.