La Metamorfosi

Un dels símptomes més evidents de l’escassa autoestima identitària dels valencians és el poc afecte que, en general, demostrem per la nostra llengua. Malgrat l’avanç indiscutible que n’ha representat la Llei d’ús i ensenyament, l’afecció social pel valencià va com els crancs, cap enrere. L’abdicació de l’ús de la nostra llengua per part d’aquells que hauriem de dur-la folrada de cotó-en-pèl, és un degoteig creixent que ja dura anys i que cap llei logra taponar, un brollador que llança les seues aigües a un pou molt negre i profund.

Quan es tracta de raonar sobre aquesta tragèdia, xoquem amb els prejudicis i les justificacions de sempre, tan repetides. Alguns defensors de no se sap quines essències pàtries, diuen que no els passa per l’arc del triomf aprendre “català”; mentre que els partidaris del darvinisme sociolingüístic argumentaran que la defunció d’una llengua és un fenòmen natural sobre el qual és millor no intervindre. Altres no volen ser còmplices d’un pessebre que dóna de mamar a certa èlite d’enxufats benestants. N’hi ha qui s’excusa amb que escriure i llegir en valencià costa molt d’esforç, i resulta molt més pràctic i interessant estudiar xinés, etc. El malalt agonitza, mentre la seua parentela es disputa la herència en el quarto del costat.

El meu propòsit no és polemitzar sobre este sensible tema, que de seguida alça bambolla i desencadena els allaus de fang i les riuades de tinta que ja ens sabem de memòria. De manera que pregaria a qualsevol dels desficiosos lectors que havent aplegat fins ací estiga temptat a fer sonar les trompetes de guerra en defensa d’un suposat valencianisme ultrajat, que es prenga un vàlium amb orxata, i que preste atenció a la següent història, basada en fets verídics.

Tornava un dia ma mare, xino-xano, de la perruqueria, quan es va trobar pel carrer casualment una coneguda.

-Però xica, Eulàlia, quina alegria, quant de temps sense vore’t. Com estàs?
-Pues yo muy bien. ¿Y tú?.

Li va estranyar que li contestara en castellà, perquè aquella dona a qui creia haver reconegut, era una vella amistat del barri, de Borriana de tota la vida. Lògicament, va pensar que s’havia confós.

- Mire, perdone. M’hauré enganyat!
- No, no te has equivocado.
- Sí, sí! Perdone’m.
- No. No te has equivocado, Finita.
- Ah! Em coneixes! Veig que sí que eres Eulàlia! Ja m’havia paregut…! Però … xica, què fas tu parlant en castellà?
-No sé hablar en valenciano.
-Com que no saps parlar en valencià?
-No. No sé, Finita. Y tu marido, ¿cómo está?

Finita es va esmunyir d’allí com va poder, estupefacta però desitjosa de contar-los el xafardeig a les amigues.

-Xiques, sabeu que m’ha passat? En ma vida …!

Però la curiosa notícia ja era vox populi, matèria de murmuracions i xiuxiuejos en el cercle de coneguts d’Eulàlia.

-Veges tu, la pobra. Li hauran pegat alguna barrà al cap?
-Precisament li vaig preguntar per ella a la germana, i m’ha explicat que no s’ha pegat cap bac ni res d’això. Un bon dia va començar a parlar en castellà, sense més explicació, i fins ara! Els metges tampoc s’ho expliquen i han descartat qualsevol malaltia neurològica degenerativa. Al principi estavem tots molt preocupats, però com en general té bona salut, ens hi hem acostumat.
- Però quan li parles en valencià, ella et comprén?
- Jo crec que sí. De fet està enganxada a l’Alqueria Blanca i no es perd cap programa de Canal 9 ni de Tele 5. La catalana, però, diu que no l’entén.
-Sí. I també diuen que els endimoniats xampurrejen coses en llatí sense haver anat al seminari … O podria ser també una elegida de la Mare de Déu, com Raquel Roca, aquella xiqueta de les Coves de Vinromà!
-Ièe, però açò és un cas d’amnèsia, que la pobra dona no parla en llatí!

A mi sempre m’havia fet riure esta increïble història entre còmica i kafkiana d’Eulàlia. Però fa uns pocs dies m’han aplegat inquietants rumors sobre dos casos nous, ací, a Borriana. Idèntics símptomes (se’ls ha esborrat el valencià del disc dur del cervell), però amb alguna peculiaritat d’afegitó: a u d’ells, que és home, li estan creixent pèls rígids com a púes de cactus al pubis i a les axil•les, i l’altre, una dona, sembla que presenta símptomes de demència i no para de cantussejar “Sáaalvaaameeee, soy un náufragooooo….” menejant els braços, com volent nadar.

He tractat d’esbrinar si som l’epicentre d’un nou expedient X, si el fenòmen afecta gent major d’altres pobles. Em faig moltes preguntes que per ara no tenen resposta. Em tranquilitzaria saber que algú de Madrid o d’Albacete s’haguera posat a parlar sobtadament en català, però inexplicablement no se’n coneix cap cas. M’he posat en contacte amb un amic valencià empleat en la conselleria d’Insfraestructures i Transport, però s’ha ficat molt nerviós quan li he demanat dades confidencials sobre el fenòmen. De fet, no em va aclarir res. Estic dubtant si aquest article serà acceptat per a ser publicat, ni ací ni en cap altre medi de comunicació.