L’Altra Borriana

Quan era xiquet m’agradava el primer dia de novembre perquè estrenava roba d’hivern, jaqueta i pantaló llarg. M’agradava comprar-me una mesureta d’alborços, recórrer els carrers i jardins de la nostra necròpolis els diumenges pel matí amb els meus amiguets, investigar les làpides de la segona y tercera fila fins on m’abastava la vista, per a així assabentar-me de quina gent rara, desconeguda o famosa havia patejat abans que jo els carrers del meu poble. Per a un xiquet sempre és un gran descobriment saber que ha existit un temps anterior al seu; m’impressionaven molt els coetanis morts, i sobretot els infants, els àngels. Com era possible el disbaratat destí d’haver viscut tan poquet? Aleshores, la vida estava al sud del riu Sec.

Però en transcórrer els anys, s’han invertit els termes de l’equació: quantes voltes camines pels carrers del poble i no et trobes cap conegut en cien millas a la redonda. És com si Borriana fóra el far-west del paisanatge poblat per desconeguts, per zombis, com en Abierto hasta el amanecer. Pareix com si tothom se n’haguera anat a una festa a què no hagueres sigut convidat. Són les conseqüències del progrés, però … on està la meua gent? La resposta es troba, com més major et vas fent, al cementeri: allí sí que hi ha coneguts pertot, sumant visitants més la majoria que dorm el somni etern. I és aleshores quan penses:

-Però … si quasi tota Borriana està ací! Si ja hi ha més gent que m’interesse a este costat del riu que a l’altre! I sents un calfred, la sensació física que no tens escapatòria i que algú et vigila i t’espera en silenci des de l’altre costat!

Quan era jove m’agradava visitar el cementeri. Li trobava un irresistible atractiu romàntic al culte dels morts, a les ofrenes florals en memòria dels eternament absents. Imaginava quantes històries de secretes passions s’ocultaven darrerre i davall de les làpides. Resultava morbós saber de l’existència d’alguns soterrats que, en paraules del cura, porgarien per sempre més el seu ateisme a l’Infern. M’agradava el cementeri perquè tots els jóvens tenen un poc de la descaradura de Don Juan Tenorio, que en el fons era com un etern adolescent, un macarra superficial que gosava desafiar els morts, un “qué passssa contigo, tío?” com els que protagonitzen el Gran Hermano de Mercedes Milà —és clar que no el de George Orwell.

Però les meus visites al recinte dels xiprers són ara més espaciades en el temps, encara que mai no han deixat de ser una experiència interessant: potser Sancerni hauria de crear una secció permanent al BIM sobre el cementeri, si més no. En realitat, havent cementeris on pots conversar de tu a tu amb la trascendència, qui necessita les cases d’espiritualitat?

Descobrir que el teu poble, la Borriana de ta vida, s’ha desplaçat a l’altra vora del riu uns centenars de metres al nord en direcció a Almassora, és una experiència que t’aboca a la nostàlgia estèril i al pesimisme existencial. El temps és com una tectònica de plaques que m’ha partit Borriana en dos: al sud del riu Sec la Borriana de les rajoles, la dels jóvens Tenorios, la del futur incert. Al nord, la Borriana del Bessó i dels nostres majors: idealitzada, verda i pobletana. La vida segueix estant al mateix costat de sempre, però no oblidem que entre les dos ciutats es troba el riu, un territori fronterer que no és de ningú i és de tots. Alguns estem condemnats a navegar per eixe riu sec que, ironies del destí, tampoc no és etern i també acaba en un clot.