Juan de Dios Morenilla

El meu amic Jordi Bort m’acaba de comunicar el penós esdeveniment de la mort del Pare Juan de Dios Morenilla. Tenia 83 anys i era tota una institució al nostre poble, on encara conservava una bona caterva d’amics als que aquesta notícia haurà entristit profundament.

Com recordava fa poc Marta Roselló a les pàgines del Buris-ana (207, p.16), el Pare Juan de Dios —originari de Caravaca (Múrcia)—, vingué a formar part de la comunitat de frares carmelites de Borriana cap a finals dels seixanta per a impartir classes de dibuix, arran de l’implantació del batxillerat elemental al centre educatiu d’aquesta institució. Dotat d’eixa forta personalitat que requereix un bon professor, tot i ser frare carmelità estava obert al món, les seues inquietuds el feien tindre un peu dins del convent i l’altre fóra. La conciliació de les seues obligacions i vocació religiosa amb les inclinacions artístiques i socials, va cristalizar en la creació d’un Estudi de Pintura d’inoblidable record i influència en bona part de la societat borrianenca.

L’eventual lector d’aquest article no en trobarà ací una biografia. El tema és que, coses de la vida, mai vaig tindre cap relació personal amb el P. Juan de Dios que, en canvi, sí que era molt amic de mon pare, com de l’altre frare i inoblidable intellectual borrianenc el Pare Ferrada. Als tres els unia una sincera amistad i feien molta lliga.

Corria l’estiu de 1980, molts pocs anys després que RR fóra arrancat a la força de la revista de l’ABC que era la seua vida. No sé molt bé si presa del mono o senzillament per tractar matar el cuquet de periodista que li era consubstancial, aquell estiu mon pare es va posar a martellejar la seua Olivetti, per a parir el que jo considere que és el seu vertader últim Buris-ana, una “revista alfaoméguica, incolora, amable y estivalera” (sic) nascuda i concebuda per a romandre pràcticament en l’anonimat, que mai pensà que es publicaria, i a la que batejaria “EL LLUS”(sic), amb falta d’ortografia inclosa. En ocasió del 50 aniversari de l’entitat, l’ABC en va repartir entre els socis una edició facsímil impressa, que “inexplicablement” —que es vegen ben clares les cometes— no fou inclosa en el CD de la collecció completa de la revista, sospite que no precisament per culpa de l’atzar.

La revista conté, entre altres coses, una maneta d’entrevistes a “burrianeros” coetanis, la majoria dels quals són hui ja història, a més d’una crítica literària a un llibre escrit pel seu amic el P. Juan de Dios Morenilla sobre el seu admirat i gran pintor castellonenc Porcar. RR parla ací del llibre de Juan de Dios, el qual ens hi parla de Porcar. Vaja tres angelots, i que bé que s’ho passaran allà dalt menjant coquetes de mel i tractant de captar el paisatge i l’horitzó del firmament des d’una perspectiva privilegiada.

He pensat, en homenatge al finat, adjuntar-vos ací mateix la pàgina facsímil i “revival” del Lluç amb el referit article de mon pare, per si vos fa pegar-li una miradeta.