<i>TIERRAS DE BURRIANA, TODAS CONQUISTADAS LAS HA</i> (1)

El dia 11 de juny de 1974, el Grau de Borriana es va vore sacsejat per un terratrèmol de magnitud 7 en l’escala Richter, que va lograr agitar les encalmades aigues d’aquella  temporada d’estiu que apenes acabava de començar. La majoria de veïns ni es van enterar, llevat d’un grupet de gent molt especial que, com cada any, es reunia després de dinar en la tradicional tertúlia d’un conegut café del Grau. Entre els tertulians hi havia algunes persones de la crème del poble, gent culta i “burrianera” de soca, vertaders protagonistes d’esta història.

El desencadenant no va ser la tectònica de plaques sino un programa cultural de TVE, a priori no gens polèmic —fins i tot un poc caspós—, titolat “Los libros”, dedicat aquella setmana al cantar de mio Cid. El cas és que una presunta mà negra va tindre la barra de canviar “Burriana” per “Castellón” (o com després es vorà, això van malpensar molts) en aquells famosos versos del segon acte del cantar de gesta, que diuen: “Mio Cid ganó a Xérica e a Onda e a Almenara/ tierras de Burriana todas conquistadas las ha”.

Mon pare, que aleshores encara dirigia la revista Buris-ana (li quedava un any), també formava part d’aquella tertúlia. Com algú recordarà, lluïa la medalla d’haver llavat una insolència pareguda quan anys abans La Codorniz va agreujar el nom dels borrianencs (³). De manera que li pertocava una altra volta l’honor de ser el portaveu de la indignació de molts amics realment encesos amb aquella infàmia, mamprendre i capitanejar la croada contra el insultant “ninguneo” infligit —ara per TVE— als borrianencs, decidit a no deixar impune aquella burda falsificació de la nostra gloriosa història en favor d’un Castelló de la Plana que, en temps del Cid Campeador, certament ni existia!  

Fent repicar la màquina d’escriure com una metralladora, RR “Rambo” va mamprendre una incruenta batalla epistolar enviant, per a començar, fins a dos missives de protesta dirigides al departament de programes culturals de TVE. Ni es van molestar a contestar-li. Aquella descarada sordera administrativa no el va desanimar gens, ans al contrari l’aventura acabaria esquitxant el ministre d’Informació i Turisme, Pio Cabanillas —pare—, i el guionista del citat programa, Eduardo Delgado, als que després va acribillar epistolarment. L’afer es va estirar fins les festes de la misericòrdia, amb els tertulians del Grau ben entretesos tot l’estiu. Aquest rifi rafe no és molt conegut, i es resumeix en un total de nou cartes que viatjaren d’ací a Madrid i viceversa, de les quals encara n’he pogut guardar set.

I ara que coneixeu el fil argumental d’esta història, tractaré de contar-vos-la per episodis, utilitzant fragments seleccionats d’eixes cartes. Amb elles s’expressa un sentir col·lectiu a través d’eixe estil de prosa tan peculiar de RR, que fa que se’l perceba més pròxim quan el lliges que quan mires una fotografia seua.

1-      El “infame trueque”

Mon pare expressava així les expectatives i  l’atmosfera creades al voltant d’aquell programa televisiu, retransmitit en una ociosa i agradosa nit de juny de 1974 (²) :

Aclarim que Minaya (seudònim del noble Alvar Fañez) era la mà dreta i l’emisari del Cid, en boca del qual l’anònim autor del cantar de gesta diposita els coneguts versets.

Després de dos infructuoses intentones tractant de rebre una satisfacció per part dels responsables del programa de TVE que havia generat tanta “alarma social” —com es diu ara—  entre l’elit  borrianenca, el portabandera de la insurgència tertuliana decideix apuntar més alt i dirigir-se al ministre directament. Així li explicava el ultratge (¹):

En un altre paràgraf de la mateixa missiva, mon pare, impúdicament autoproclamat “portavoz de mi pueblo”, li suggereix a Don Pio que ell era la més alta instància a qui podia reclamar, després d’haver aconseguit només que la callada per resposta de part dels seus subordinats (¹):

El que més m’agrada d’aquesta carta és eixe final “R que R”, a més de la referència a “la expoliada Burriana (sic)” i, per suposat, la persuasiva anotació a bolígraf (¹):

Per no fer-ho excessivament llarg, he cregut convenient dividir esta història en dos parts, com en els antics serials. De manera que haureu d’esperar la propera setmana per a saber la contestació de don Pío i del guionista de TVE.

Com veeu, mon pare ni s’ho pensava per a escriure-li una carta a qui fóra. El sentiment que el mou o “burrianerisme”, una espècie de jovial entusiasme per Borriana i pel seu futur adobat amb un pessic d’innocència pobletana, sembla haver-se desunflat i transformat en fum al cap d’aquest final de cicle històric, en plena crisi política i econòmica. Què quedarà en les joves generacions d’aquell esperit mamprenedor i desinteressat —subratlle desinteressat— dels nostres majors? El mal no és envellir per fora sino per dins, deixar morir del tot la innocència —subratlle innocència. Poguera ser això el que ens està passant? Ara més que mai necessitem de la catarsi del foc. I no, no estic invocant la guerra ni la Inquisició. Però deixeu-me dubtar que només amb las falles n’hi haja prou.

                                                                                                                      (Continuarà)

(¹) Carta de RR a PC (27 juliol 1974)

(²) Carta de RR a ED (28 agost 1974)

(³) Vegeu dins d’esta mateixa secció l’article “Sobre burrianerisme, Buris-ana y La Codorniz” del 12 d’agost de 2010.

Abreviatures emprades: RR (Roberto Roselló Gasch); PC (Pio Cabanillas Gallas); ED (Eduardo Delgado).