Una imatge inèdita de Iturbi
No és la primera ocasió ni serà la última en què una foto m’inspira un article. L’excepcionalitat d’una foto no radica exclusivament en les seues qualitats tècniques, sino en allò que mostra. M’agrada la paraula “instantània” referida a les fotografies, ja que a diferència d’una obra pictòrica, amb més intencionalitat i pretensions simbòliques, la quintaesència de la foto és congelar el temps, atrapar un instant màgic, irrepetible. Això no vol dir, clar és, que una foto no puga tindre càrrega de profunditat, o fins i tot pedagogia.
La foto de la que vos parle capta un d’eixos moments irrepetibles d’un aconteiximent únic, un llunyà dia de 1948, quan Borriana va inuagurar oficialment el carrer dedicat al gran José Iturbi (hui carrer La Tanda) el més comercial del poble. A més d’això, els actes programats incloïen declarar oficialment José Iturbi fill adoptiu de la ciutat. I el mateix dia el pianista va donar un concert de piano a benefici de l’Hospital (vegeu “Oh, Iturbi” R. Roselló Gasch, Buris-ana 129 pag. 249, 1972).
Existeix un reprotatge fotogràfic dels diversos actes d’eixe dia realitzat per un fotògraf (poguera ser castellonenc) establit al carrer S. Vicent (més endavant ja vos diré el nom). Algunes d’estes fotos han sigut penjades al féisbuc (p.e. en Burriana Antiga). Una altra, com la que es va publicar en la Revista de Burriana núm. 11 (oct. 2005, pàg. 12), per José M. Rubert per il·lustrar l’article “Iturbi en su paraiso”, va ser equivocadament assignada a Enric Safont (comunicació personal). A Enric, o li pirategen l’autoria de les fotos, o li’n atribueixen algunes que no són seues. La dita foto capta el moment de descobrir la làpida portadora de la inscripció “Calle de D. José Iturbi”, però ahí totohom està de cul al fotògraf, com l’apuntador, i no s’hi distingueix ningú.
El cas és que tinc una altra foto, motiu i raó d’aquest article, probablement inèdita fins ara, que capta el moment posterior al descobriment de la làpida, on es veu Iturbi dalt de l’entarimat dirigint-se a la gent, acompanyat de les autoritats civils i militars de l’època, les falleres, i algú més.
He numerat els personatges que hi hem pogut identificar (E. Safont m’ha ajudat), a saber: 1- José Iturbi. 2- Félix Escudero. 3- Montero (guardia civil). 4- secretari de l’ajuntament, de malnom “D. Quijote”. 5- Carlos Fabra, aleshores alcalde de Castelló, pare del personatge actual. 6- Miguel Gil Viñes, ex alcalde de Burriana. 7- el responsable de l’emisora de radio Burriana (inicialment el vaig confondre amb Pasqual Rubert, però no). 8- el president de la diputació J. Ferrandis.
Perquè els lectors vos fiqueu en la pell dels nostres paisans en aquells dies, vull ressaltar que Iturbi era aleshores una estrella de cine de Hollywood, i que la pel·lícula que el va fer famós (Levando anclas) s’havia estrenat tres o quatre anys abans, i per tant aquells ‘burrianeros’ no veien Iturbi exactament com nosaltres el veem ara, amb un cert olor a patxolí, sinó mutatis mutandis, més bé com una espècie d’ Antonio Banderas. Sense oblidar que aplegà a ser un dels millors pianistes del mundo mundial! Conta mon pare que uns mariners francesos van coincidir casualment amb Iturbi en l’oficina de telègrafs, i no s’ho podien creure quan el van vore. Es van fer bojos demanant-li autògrafs.
També conta (op. cit.) que el dia de la foto Iturbi els va pegar un plantó a tots, ja que va aplegar amb molt de retard a l’acte inaugural. Però quan el cotxe i la comitiva van entrar pel pont , fent el trajecte carrer major, Pla i placeta de les gallines, a la gent se li va oblidar el cabreig. Iturbi era real! Privil·legi, alhora que mèrit, d’un autèntic galàctic, al que Borriana volia de veritat com si fóra fill seu.
