Històries de grills (1)

Meditava sobre el lamentable privilegi d’haver sobrepassat la ratlla dels quaranta⁽¹⁾, edat equatorial que m’obri pas a una certa dimensió panoràmica de la vida. I recordava aquells llargs estius ja massa llunyans de la meua preadolescència. Estius de primeres emocions inexplicables. Estius de sol, d’arena i de tarquim de sequiol. Estius de cine d’estiu, de carbó de Panderola, de coyotes tuttifrutti, tebeos i canyars, de donpedros i fenoll. Estius de mar morta i d’escolleres amb pudor a molla de pa i sardina. Estius, sobretot, plens de grills.

Confesse  tindre  un deute de gratitud amb aquestes criatures prodigioses —així s’hi referia J. Swammerdam—,  perquè van omplir de color i fantasia aquells anys de la innocència. Innocència no desproveïda de malícia: hauriem de desagreujar-les per totes les crueltats que els infligíem. Amb tot, els xiquets i els grills formàvem part d’un equilibri natural sostenible: simplement n’érem un depredador més.

Però aquells grills que des d’antuvi omplien d’algaravia multicolor l’aire templat del nostre terme, són hui rara avis. La vertadera causa d’eixa absència o dràstica disminució són les fumigacions i filtracions d’insecticides que van a parar a les aigües i les contaminen. Sí, amics, tractant de lliurar-nos dels mosquits, hem perpetrat un grillicidi de proporcions majestàtiques!

Corrien els primers anys de l’anomenada dècada prodigiosa, quan era encara normal vore’ls volar, patrullant amunt i avall inclús pels carrers del poble, lluny de les basses on criaven. En ocasions se’n colava algun dins de casa i era una festa. L’època dels grills durava des de Pasqua fins ben entrada la tardor, i normalment se’n succedien dos generacions cada any. Hui, trobar-se’n algun, inclús als hàbitats naturals on haurien d’haver-ne, és un esdeveniment digne de menció que et contagia optimisme. Com els indis americans expulsats de llurs praderies milenàries, el destí de les nostres pobres bestioles ha sigut passar a la reserva, en haver sigut intoxicats els rius, basses i sequiols on viuen en estat larvari i completen el cicle biològic i la seua metamorfosi.

Però abans de proseguir, hem de preguntar-nos quina classe de bitxo és un grill. No és una qüestió tan trivial com puga paréixer. En referir-nos a plantes i animals sempre cal començar per fer una acotació nomenclatural prèvia per tal d’aclarir de què estem parlant, atesa la varietat d’espècies i la riquesa de noms vulgars en funció de les diferents localitats. Com haureu endevinat pel sentit que imprimisc al text, em referia tot el temps als insectes anomenats en castellà “caballitos del diablo”: les libèl·lules. Açò no és gens ortodoxe, perquè si consulteu qualsevol llibre, vos dirà que els grills són insectes ortòpters, i més concretament els identificarà amb els estridents “ric-ric”.

Però al nostre poble (almenys així déiem jo i els de la meua “tribu”), les libèl·lules també s’anomenen genèricament grills. I també parotets (diminutiu de parot, denominació amb un significat més concret que comentareem més endavant). A la Plana Alta els diuen pixavins, nom que sona prou també del Millars cap a baix. Per evitar confussions, també ens hi referiem com a grills de colors, per a així distingir-los específicament dels rossegadors grills de serres i dels noctàmbuls grills de ric-ric.

A les il·lustracions figuren els més comuns representants de cadascun dels tres tipus de grills, segons la denominació tradicional al nostre poble. L’Anacridium aegyptium és el més robust i vulgar grill de serres dels nostres horts i jardins (Fig. 1), que il·lustrem  amb un gravat antic, en els moments de la posta d’ous. L’Acheta domesticus i el Gryllus campestris són els grills de “ric-ric” de les serenades nocturnes, principalment estiuenques⁽²⁾ (Fig. 2). I per fi, els grills per antonomàsia, de l’espècie Crocothemis erythraea, els meus soferts i entranyables companys de jocs d’aquells estius dels 60,

fent exhibició d’un  dimorfisme sexual habitual entre les libèl·lules: el mascle adult és de color roig safrà (precisament l’arrel del seu nom científic, «crocus», és el nom botànic de la planta del safrà, i «erytrhaea» significa roig), i la femella de color groc pàl·lid (Fig. 3 i 4). Açò no era cap secret per a nosaltres, perquè com a bons naturalistes aficionats, sabiem per experiència que mai s’emparellaven dos grills del mateix color.

(Continuarà)

---------------------------------------------------------------------------------------

⁽¹⁾       Primer d’una sèrie de quatre articles sobre parotets que  vaig publicar al BIM «El Pla» (núms. 180-183), entre agost i novembre de l’any 1994... Tempus fugit! Tenia ganes de revisar-los, i com tampoc se’n recorda ningú, no crec que importe massa reeditar-los ací. És una temàtica que em resulta molt volguda perquè els parotets sempre han exercit una hipnòtica atracció sobre mi, han sigut una afició que m’acompanyà durant els estius de la meua infància, que sens dubte va ser més feliç gràcies a ells. De no haver-me dedicat a la botànica, m’hauria especialitzat en l’estudi d’aquestos insectes que, d’altra banda, sempre han tingut legions de “fans” i han fet les delícies de la xicalla d’arreu el món. Pel que representen (una època passada en què la natura i tots nosaltres erem més purs), es mereixen un monument principal en alguna plaça del nostre poble, preferiblement a la zona costanera. Els de Castelló crec que, una volta més, se’ns han adelantat.

⁽²⁾       No confongueu el simpàtic ric-ric amb la sinistra panderola negra de les cases (Blatta orientalis). El grill té un cabot  més gros.  I a més, toca el violí,  i és “la vos de la consiensia a quien nadie ejcucha”.

© Il·lustracions: Gravat d’Anacridium: PERRIER, R. (1923): «La Faune de la France Illustrée. Tome 3, I-Myriapodes, II- Insectes inférieurs». Pàg. 87.  © Gryllus & Acheta: RIERA, M. & al. «Insectes comuns als P. Cat.». Revista Presència SL i Obra Social de Caixa Catalunya». © Crocothemis erythraea,  Natur Aranjuez, i Miguel Angel Mairata.