Grans expectatives

No sé si s’havien enterat, amics, però ja és estiu.  Ho sé perquè finalment juny ha deixat de ser fresquet i plujós i ja fa calor. I endemés perquè està de moda la celebració de la nit de sant Joan amb concentracions massives de fogueres a vora mar, davant de ma casa. Per una nit, l’Arenal s’assembla a la Terra de Foc que va entreveure Magallanes fa 500 anys quan tractava d’ultrapassar la punta d’Amèrica.

Serà un estiu més, com qualsevol altre. Enguany es parla de l’Arenal Sound, de la requalificació dels terrenys de l’Arenal, d’una nova marina, de dos nous hotels que li faran companyia al veterà Alhoa … Però saben què? Que em perdonen però se’m fot! Sóc d’eixa generació de borrianencs entre els 45 i 60 anys, desenganyats per una història de mig segle de frustrades expectatives turístiques i promeses no complides. Si els pareix, podem repassar grosso modo la història d’aquesta frustració, en tres etapes.

Primera etapa: anys 60-70, anys de la innocència. Més o menys coincideixen amb el final de l’època daurada del comerç de la taronja (increment de la competència, crisi del petroli …), que ens va dur a considerar les possibilitats del turisme de sol i platja com a alternativa compatible amb la citricultura, amb Benicàssim i Benidorm com a models exitosos de referència. Però altrament a aquestos dos municipis, a Borriana no partiem quasi de zero, la qual cosa ens feia poc competitius. Els jóvens ho véiem vindre amb bons ulls, perquè el turisme equivalia a obrir les portes a l’Europa dels Beatles i dels Rolling, significava el principi del final de l’autarquia (voliem deixar de ser “diferents”), l’alegria dels bikinis a les platges i la solució a tanta casporra.

Borriana va adquirir els terrenys de l’Arenal, es va construir l’avinguda que comunica el Port i el Grau, més l’hotel Alhoa l’any 60, i el càmping l’any 68. Es van enderrocar barraques i vells edificis i, sense traumàtiques transformacions, la fesomia costanera del poble va anar canviant de forma imperceptible. L’any 73 nasqué el Club Nàutic, prestigiós dins i fora del nostre municipi. L’esperit de confiança en el futur d’aquells anys, de “grans expectatives” en el sentit dickensià de l’expressió, està perfectament reflectit en el monogràfic de Buris-ana (núm. 119, any 1970 ) que mon pare dedicà al CIT.

Segona etapa: anys 80 i 90, anys d’estancament. El 79 vam estrenar el primer ajuntament democràtic, però la millora política no va vindre acompanyada automàticament de creximent econòmic: la processó —o siga, l’economia— anava per dins. El Port (que en l’etapa anterior deixà de ser referència internacional del comerç de la toronja, passant a modest port pesquer i taller de reparacions d’embarcacions de gran tonatge), es trobava ara davall la titolaritat de la Generalitat Valenciana, que féu importants reformes estructurals, creà l’Escola de la Mar i el Centre d’Arqueologia Subaquàtica. Tot això és dotacionalment important, però no ha representat cap solució a l’impàs que patia la promoció turística a escala industrial.

Testics ressignats d’aquell període d’estancament, els anònims “cerdets” ho percebiem amb un clar sentiment de frustració, i en part de desorientació, perquè molts de nosaltres tampoc voliem ja el model turístic pel que anys anteriors sospiràvem, atés que aleshores començàvem a comprendre el que significava el desenvolupament sostenible. Van ser anys d’autoflagelació en què l’incertesa i l’eslogan “Burriana ciutat dormitori” van calar profundament en el subconscient dels borrianencs. Amb l’orgull ferit, véiem partir cada matí un èxode de cotxes en direcció als pobles veïns. Paradoxalment, el turisme com a alternativa pareixia aleshores més utopia que mai. Mentrestant, què passava amb eixa virginal perla anomenada Arenal? No res. Això sí: malgrat sa titolaritat municipal, els progres teniem ben clar aquell maliciós eslogan: l’Arenal per al poble!

Tercera etapa. Des de 1995 fins al moment actual. El PP es fa càrrec del govern municipal, amb un influent polític castellonenc menejant els fils des de la diputació, amb ferma voluntad d’apadrinar el rellançament turístic del litoral castellonenc. Ja saben vostés de què va l’era Fabrària: aeroport de Castelló, duros a quatre pessetes (traduïu-ho a euros), boom de la construcció, boom de la immigració, del creiximent del padró municipal, dels PAIS (Golf Sant Gregori, Santa Bàrbara, etc….) No cal seguir: tot això i més encara, que al final ens ha fet “boom” en la cara. En realitat el turisme segueix éssent l’assignatura pendent de Borriana després de tantes convocatòries. Què passarà amb l’Arenal, amb tants pretendents que ha tingut últimament? Haurem de dir com l’Hermano Lobo: Aaauuuuuuuuuu …!

Mentrestant alguns hem anat fent-nos … fadrins, estem més viatjats per l’estranger que els nostres pares, i ja no ens emociona pensar en gratacels ni en grans events musicals a l’aire lliure (dels bikinis, però, millor no diré res). El que a mi “em posa” ara, és trobar-me una fotografia com la que reproduisc ací davall, més que per nostàlgia perquè em permet recordar d’on venim, i comprovar que malgrat el pesimisme anem evolucionant.

La fotografia reprodueix dos panys de barraques de fusta amb teulats d’uralita, que a finals dels 50 encara hi havia a mà esquerra només aplegaves al Port, més o menys entre l’actual restaurant Savarin i el grup de cases Roger de Flor. La foto és de mala qualitat però l’imatge tercermundista que transmet està ben viva en els meus records d’infància. Una polsosa carretera central sense asfaltar, el vallat de les cases arrebossat de flairosos i multicolors donpedros, i a l’altre costat la casa de la Societat de Pescadors on compràvem cucs i gambeta per a pescar, i la tenda d’Alfredo (venies amb el mig xusco en la mà i te l’omplia de tonyina amb olivetes). Al final del pany hi havia unes casones que encara es mantenien en peu al principi dels 70, i sobre les quals la ironia de mon pare va inspirar una vinyeta d’humor gràfic al Burisana: Un guia els explicava a uns turistes:  “… Y esto son los astilleros donde se construyeron las carabelas colombinas. De ahí el interés por conservarlos”.