El futbol, metàfora de la vida

En estos dies toca parlar de futbol. La veritat és que llevat d’una minoria d’indiferents, o els que pensen que el futbol és una espècie d’opi del poble, per a la majoria este esport-espectacle és més oci que opi, i tampoc falta qui hi sent passió i pensa, amb tot el dret del món, que la vida sense futbol no mereixeria la pena.

La societat és com un gegantesc organisme, una de les necessitats del qual és eliminar toxines, alleujar tensions: per això i perquè són un gran negoci, ha inventat els esports col·lectius i els ha convertit en espectacle. Açò arranca de l’època de l’antiga Roma i el Coliseu, i potser de més enrere encara. Des de la comoditat de la butaca del saló de casa o del seient de la grada, el públic accepta el rol d’espectador, es projecta i s’identifica amb un dels equips contendents (“els seus = els bons”), que lluitarà contra els adversaris (“els altres = els roins”) però sense fer-los cap mal físic, simplement tractant de fer-los més gols —o cistelles— que ells a tu. Els oficiants de la cerimònia de la catarsi —un quasi auto-sacramental— són els esportistes d’élite, allò més paregut que tenim hui als Ulisses, Hèctors i altres herois i mites de l’antiguitat clàssica.

És una fòrmula que funciona, una vàlvula d’escapament individual i social que logra canalitzar l’agressivitat acumulada i alguns dels instints més primaris. Qui es desganyita contra  l’àrbitre, està bramant-li en realitat al seu jefe o a la seua muller, davant dels quals i en la vida real segurament es comporta com un pusilànime reprimit. Per tant, en contra de cert discurs progre a l’ús, els esports-espectacle com ara el futbol no representen la barbàrie sino la civilització, de la qual són un subtil exponent.

Ara bé. Tots estos factors “psicològics” són comuns a molts altres esports. Em pregunte per què el futbol ha esdevingut l’esport rei, l’espectacle de masses planetari, fent que altres (bàsquet, rugbi, atletisme, etc.) queden relegats a un segon plànol. En primer lloc és evident que el futbol gaudeix d’una discriminació positiva en temes promocionals. Però potser també influeixen factors subliminals com ara la tipologia física del futbolista amb què s’identifica més fàcilment un home corrent en calçotets (no cal ser superman ni un gegant, vegeu els “hombres bajitos” de la selecció espanyola). A més, l’estètica i el reglament són ben fácils d’entendre i apreciar per qualsevol, etc. Però a mi, totes aquestes i altres raons em pareixen insuficients per a explicar l’extensió d’aquest fenòmen de masses que és el futbol. Intuïsc que n’hi ha alguna cosa més que ens toca alguna fibra antropològica.

1-Fàcil identificació del futbol amb els sentiments nacionalistes primaris.

El futbol s’executa sobre un camp de terra i gespa i a cel descobert, no sobre una canxa protegida davall d’un sostre dissenyat per l’arquitecte de moda. Eixe territori real de joc de gran superfície que cal defensar o envair, tant si plou com si neva o fa calor, que admet escopinyades, transforma el joc en una verosímil simulació bèl·lica de conquesta i/o defensa d’un territori. Quan plou i el camp està enfangat, els futbolistas ben bé pareixen la infanteria USA en plena invasió de Birmània. Com en la guerra, en el resultat final és tan important la força com l’estratègia, la intel·ligència i les habilitats tècniques. Lluitant per la pilota, les fotos fixes del futbol revelen insospitades escenes d’una gran bellesa plàstica, fins i tot èpica, on els futbolistes pareixen meitat ballarins meitat gladiadors. Les pintures, indumentàries, bengales i càntics del públic, també són una escenografia bèl·lica que ens fa viatjar en el temps a l’època de la Reconquesta.

Els polítics saben que fa més pel nacionalisme una bona selecció de futbol, que un grapat de lleis o un milió de discursos. D’això en tenim recents exemples. Un resultat  esportiu pot salvar l’estatu quo d’un polític o d’un règim. I també enfonçar-lo.

2- El futbol com a metàfora de la vida

I ho és per moltes raons, algunes de les quals podem enumerar.

1- En la societat hi ha classes, com hi ha categories en el futbol. I eixa jerarquia no és producte exclusiu dels mereiximents esportius dels clubs: les influències polítiques, alienes al pur esport, són ben importants.

2- Amb tot i això, de vegades els resultats d’un partit van contra tot pronòstic, i pot guanyar-li David a Goliat. Però això no canviarà els esquemes, perquè David seguirà éssent el que era. Els miracles tampoc existeixen en el futbol, però sí els somnis.

3- Com en la vida, guanyar no depen només dels mèrits i del treball sino també del factor sort, que pot ser determinant. Un colp de bona o mala sort pot desencadenar un “efecte papallona” demolidor.

4-No sempre guanya qui s’ho mereix. L’amargor de la injustícia forma part de la salsa de la vida… i del futbol. Com s’enten eixa tossudesa de no voler modificar les inapelables decisions arbritals fent servir les tecnologies actuals com en altres esports? No interessa la transparència. Les decissions arbritals, com la justícia, són imperfectes. I vegeu, jo crec que estan encertats en deixar-ho així en el futbol (sols es tracta d’un joc) i que no cal modificar-li cap quintaessència. És com en les velles pel·lícules del cinema negre policíac: si en acabar la pel·lícula has entés tot l’argument a la primera, mala senyal. Les imperfeccions formen part de la vida, que en bona part és inseguretat, i per tant millor si són presents al futbol. Les tertúlies de dilluns serien ben avorrides en cas contrari.

No pretenc desvetllar cap misteri d’eixe gran espectacle socialment “transversal” que és el futbol, però en estos dies tocava parlar-ne i sens dubte la seua idiosincràsia és una combinació de totes les coses que hem comentat adés i d’algunes més encara. En atenció a les passions que desperta, podriem parafrassejar el Dr. Samuel Johnson, quan va dir que “el patriotisme és l’últim refugi dels canalles”, per concloure que el futbol potser siga el penúltim refugi dels desesperats de la vida.