Frank de la Jungla

Un dels èxits de televisió de la temporada és el programa Frank de la Jungla, que recentment ha sigut premiat amb un Ondas a la innovació televisiva. El protagonitza un lleonés fincat a Tailandia, el simpàtic, ben plantat i intrèpid Frank Cuesta, que acompanyat del seu càmera i autèntic coprotagonista de la sèrie, s’endinsa per les selves asiàtiques d’aquella part del món (Vietnam, etc.) per a mostrar-nos en sa pròpia salsa diversos animals exòtics, millor si són de picadura verinosa, especialment rèptils i serps. Frank i el seu equip han inventat un nou producte televisiu, un nou gènere de programa “gamberro”: el selvafem.

Comprenc l’autèntic regal que representa un programa d’aquestes característiques, sobretot per al públic adolescent i infantil aficionat als animals. No oblide la fam —“hambruna”, seria més exacte dir— que he patit de xiquet estant tocat per aquesta vocació, en una època en que només podies saciar-la llegint alguns clàssics de la literatura (El mundo perdido, Moby Dick, etc. ) o veient les escasses i esporàdiques pel·lícules de Tarzan (exclusivament a l’abast a les sales cinematogràfiques, mai a la TV), i sobretot amb les impagables col·leccions de cromos, autèntic oasi i bàlsam espiritual per als naturalistes vocacionals amb pantaló curt dels anys 50, desemparats i perduts en un immens erm informatiu “visual” en relació als temes de selva.

No cal ser molt llest per a trobar-li antecedents recents a Frank de la Jungla en Indiana Jones, però sobretot en el britànic Bear Grylls (protagonista de “El último superviviente”), capaç de beure’s el suc d’una bonyiga d’elefant davant les càmeres de TV o de xuclar la sang espessa i calenta de la jugular d’un bou, seguint els costums ancestrals dels indígenes dels desertes africans, per als quals l’aigua és més valuosa que l’or. En realitat, també veig clars antecedens en el greixós, autòcton i no menys simpàtic  “Torrente” de Segura.

I després d’açò (que per altra banda enllaça amb l’actual moda vampírica adolescent), ¿quina pot ser l’originalitat de Frank, la seua aportació al show televisiu? Consisteix a filmar els moments de màxima fatiga i tensió en busca d’animals rars, increpant el càmera i culpant-lo de tots els incidents (mossegades, picadures, bacs, etc.), utilitzant un llenguatge de baralla discotequera de carrer, com més vulgar i macarra millor. En açò, Frank encara s’apropa més a la “ex” de Jesulin d’Ubrique que als seus models i antecedents televisius. A Frank de la Jungla no li interessa la zoologia ni l’ecologia. El que més importa és que l’animal li pique i que el primer plànol mostre la sang, la suor o l’excrement quan s’escau. El protagonista és ell, com Bear Grills, i les seues peripècies. Allò més innovador és la forma de tractar el seu càmera, molt més que divulgar la biologia de l’aràcnid o del rèptil que captura. Només li interessa l’espectacle, sorprendre i eriçar-li la pell a l’espectador. Això sí, de tant en tant ens presenta unes pinzellades de denúncia mediambiental, la justificació i coartada d’aquest selvafem, la quota d’allò “políticament correcte” necessària per a poder colar el programa a les nostres cases.

Confesse que Frank em cau simpàtic, i que el personatge i el seu programa tenen  molta força visual, i un rerefons de documental de la natura asiàtica “malgré lui”, que no em deixa indiferent. Però amb tot, els meus clàssics de la divulgació científica naturalística són i seran sempre, David Attenborough (amb aquells documentals inoblidables de la BBC), i el nostre inimitable (per més que imitadíssim) Fèlix Rodríguez de la Fuente. I si els antecedents de Frank són dos personatges cinematogràfics i televisius irreals (Indiana Jones i Bear Grylls), els inspiradors d’Attenborough i Fèlix han sigut els innumerables exploradors i científics (anònims per al gran públic en llur majoria), que entre els segles XVII i XIX van dedicar i fins i tot arriscar les seues vides en nom de la ciència per tal d’ampliar no momés les fronteres del mapa mundi, sino sobretot de les nostres mentalitats. Mr. Livingstone, I suppose.

N’hi haurà qui em dirà que és qüestió de gustos, o qui pensarà que cada època o generació té la seua visió de les coses, i que no són incompatibles Fèlix i Frank, Frank i Fèlix, “tanto monta, monta tanto”. Però no. “Para nada!” com es diu ara. No mesclem les coses, i fem com James Bond amb el famós coktail: agitat però no mesclat.

És cert que per a les joves generacions, més que nous missatges o noves històries, o que una moral diferent que servisca necessitats específiques, cal que les històries, que en fons són quasi les mateixes de sempre (arrelades en els mites i llegendes de l’antiguitat), estiguen revestides d’un altre format, d’una altra iconografía o estètica per a ser consumides hui. Importa l’embolcall més que el contingut. Heu intentat alguna volta fer vore als vostres xavals qualsevol (subratlle “qualsevol”) pel·lícula en blanc i negre? Impossible. No importa que es tracte d’una obra mestra de l’art més popular del segle XX, ni que n’haja deixat ratlles fetes o que impressionara vivament generacions d’espectadors, ni haver estat realitzada per un director i guionista genials, o que fóra un prodigi d’amenitat narrativa amb intèrpretes commovedors dels que encara estem secretament enamorats al cap de tants anys, etc, etc. El que importa és … si és en blanc i negre o en color. I per això els de Hollywood, que són molt llestos per al “business”, practiquen tant la producció de “remakes” cinematogràfics, artísticament inferiors a l’original quasi sempre, però molt superiors en taquilla.

Per a mi és a l’inrevés: el simpàtic Frank de la Jungla representa “el blanc i negre” en un sentit pejoratiu, mentre que el color en són els clàssics: Fèlix, David Attenborough, i tots els científics i vertaders aventurers anònims que van inspirar els seus programes amb la seua vida i la seua obra escrita.

No es pot dubtar que el selvafem de Frank és un exitós producte televisiu mix de Indiana-Bear Grills-Torrente, que funciona bé perquè representa un terme final/actual de l’evolució dels programes televisius de natura, que sintonitza amb els gustos (no sabria dir si majoritaris) de bona part del públic. Vivim en una solcietat superficial, i la prova n’és el programa de Frank, entre d’altres. Però em negue a creure que siga l’únic tipus de producte possible. De fet no ho és, i en aquest univers de les ones electromagnètiques trobareu, si els busqueu, meravellosos programes divulgatius de la ciència, realitzats per magnífics professionals verdaderament compromesos amb la cultura i la defensa del medi ambient.