La felicitat en pols, segons M.F.C.
-Ièp, Rossellonet ! Què fa, encara tens aquells captus?
-Ui, Manolo —és el seu nom de pila—. Sí, encara els tinc. Però comprove que un home tan llegit com tú encara no sap pronunciar ‘cactus’ correctament.
- Això ho deixe per als universitaris sabuts. Ens fem un cafetet?
A Manolo el caracteritza un particular sentit de l’humor, i encara que no té títols acadèmics, és un “self-made-man” de la cultureta. Un autodidacta que en realitat crec que va nàixer per a pensador. És un filòsof semialcoholitzat que viu a cavall dels bars i tavernes, a més d’un dels meus lectors ocasionals, de la qual cosa no sé si alegrar-me o preocupar-me.
-He llegit això que has escrit al periodic.com sobre la felicitat, i si vols que et siga sincer, no m’ha agradat gens. Dius moltes ximpleses.
-Home! Gràcies per la sinceritat.
- Què vols que et diga! En el tram final de la vida la gent tornem als fideus, com tornem, per exemple, al talc en pols, principalment per recomanació facultativa. En l’etapa dels bolquers, la mare ens arrebosava d’eixa sedosa farina que és la pols de talc mentre ens toquejava el cos com si estiguera pastant pa. Més endavant, durant la joventud o en la plenitud de la maduresa, qui s’enrecorda del talc en pols? Però de majors ens van creixent les molles de davall del melic, en el creuer entre les cames i el tronc, i tornem a necessitar-lo per a no escaldar-nos. Ara bé: eixe no és motiu suficient per a dir que la felicitat consisteix a espolsar-se els ous amb pols de talc!
-Manolo, jo …
-És que, xiquet, la vida és com una volta d’espiral que hom no sap molt bé si puja o baixa. És un va-i-ve pendular sense principi ni fi. Ja ho va descobrir Stanley Kubrick: el món roda a ritme del Danubi Blau. El caos i l’univers són cares de la mateixa moneda. A la gran explosió seguix la gran concreció, al “Big-bang” succeeix el “Big-crush”, a un any o un dia, un altre no exactament igual però sí de molt paregut.
-Ja. I a Bing Crosby, Frank Sinatra. Disculpa, però no era la nau espacial Discovery la que en ‘2001’ rodava a ritme de vals, i no el pobre Planeta Blau? I a més … eixe discurs apocalíptic que m’acabes d’amollar, que té a vore amb la felicitat?
-Està escrit en el Gènesi: “Pols ets i pols esdevindràs”. Fixa’t com Santa Teresa de Jesús també se sentia pols, però “pols enamorada”! I també està als llibres de ciència: les galaxies, els planetes, la pròpia vida terrestre resulten de la concreció d’una immensa polseguera que hi havia en l’origen dels temps. La pols està en el principi de tot. Fixa’t que no només al final de la vida tornarem a ser pols i cendra: després de tot, tothom venim d’un ‘polvo’.
-Ja només et falta dir allò de “Pecadoreeees, arrepentíooos!” Però tornes a desvariar: què té a vore aquest discurs tan polsós amb la felicitat?
La felicitat és un invent d’Aristòtil i d’altres filòsofs, necessari per a crear conceptes antagònics com ara la desventura, el fracàs o el disgust, que donen molt de joc per a teoritzar sobre l’existència humana i així escriure llibres sobre estes coses. ‘La felicitat’ és com el joc dels escacs: serveix per a passar-s´ho bé aquells a qui els agrada eixe joc. I punt. La felicitat és útil ... per a dissertar sobre la felicitat, que és el que ara mateix estem fent ací! Per tant, crec que és un gran descans prescindir de la necessitat de ser feliç.
-Pero, la felicitat no pot ser també una realitat objectiva dessitjable?
-Sí, però artificiosa i sempre relativa! Per què no podriem reivindicar com un bé, per exemple, una altra cosa com ara la malenconia? En el teu article relacionaves la felicitat amb anar acomplint anys, amb l’experiència en la vida …
-No, això ho deia un periodista i jo simplement ho tocava de rebot.
També ho relacionaves amb saber prescindir de la sofisticació d’algunes coses hipercivilitzades. Crec que no és així: pel que fa al cas anterior, sempre et podràs trobar a gent major amargada de la vida; i pel que fa a això que anomenem ‘les coses senzilles de la vida’, són legió, per exemple, els enganxats a les noves tecnologies. La felicitat és un invent, com dirien ara, “transversal”.
Després de prendre’t un café amb el Roget de conill sempre acabes marejat i semat, amb la sensació que t’ha ‘fet pols’ el dia, definitivament. Si poguera, em ficaria talc en pols a les neurones! Li suggeriré que demane a BB d’escriure la seua pròpia columna en el periòdic.com, perquè es desfogue i s’espolse. D’eixa forma, els lectors sempre podrem gaudir de fer-lo desaparéixer apretant un simple botó. Quina felicitat!
