elperiodic.com
SELECCIONA IDIOMA
Castellano
Per Roberto Roselló
Parotets i Xuplamel·los - RSS

Evocacions graueres

    Vaig viure les primeres vacances escolars estiuenques en un calorós adossat a vora de la carretra del port, dels primers que es van construir cap a finals dels 50 davant de l’antiga estacioneta de la Panderola i del desaparegut cinema del port a cel descobert. Anys després ens vam translladar a la Malvarrosa, i així va ser que els estius de la meua època de jove universitari esdevingueren grauers, recuperant el que era una tradició en la família de ma mare. Des d’aleshores, aquest és el meu barri, i ací al grau tinc ma casa.

    Farà uns 35 anys (en realitat des de molt abans, quan el transport de la taronja es va translladar al port actual), el grau encara conservava una fesomia de magatzems abandonats, cases de mariners i estiuejants temporers, molt apropada a allò que apareix a la famosa postal de Roisin titolada “Entrada al Caserío del Grao” llevat de la tartana, els ‘tomasins’ i els vaixells a vapor. Encara no s’havien alçat les finques d’apartaments actuals que han consolidat i enfosquit el traçat dels antics carrers, de manera que la llum entrava per tots els racons d’aquelles cases i casones emblanquinades. Si no erre, d’allò hui només resta en peu la vella casa-escola, el porxe amb pilars de la qual s’han carregat aquest  passat hivern

    Com la joventud és l’estiu de la vida, per a un sentimental com jo aquesta època és ben apropiada per a deixar pasturar l’enyorança. M’agradaria evocar una tertúlia que es feia a la terrassa del bar de Vicente “el tort” —bellísima persona malgrat el sobrenom—, l’únic que hi havia aleshores. Com encara hui, les taules i cadires es disposaven a vora de la carretera, però hi havia pocs cotxes i es respirava una llum i una atmosfera pobletana i marinera definitivament perdudes.

    En aquella època les dones encara feien vida social al carrer, a les tendes i al mercat. Els homens tenien reservats els casinos i les cafeteries, d’on les dones eren excloses. Envoltades pel fum dels purets i l’aroma del café, sorgien sorolloses tertúlies en què les persones de trellat parlaven, sobretot, de política i de la toronja.

    La tertúlia del grau estava formada per estiuejants, alguns dels quals no residien a Borriana la resta de l’any, i tot i que també era tertúlia diària de café copa i puro, tenia un matís un poc més cultural. Alguns dels partíceps eren socis fundadors de l’ABC. Mon pare era un gran “tertuliòman”, i va ser ell qui em va animar a participar-hi … però crec que ben prompte se’n degué de penedir!

    Aleshores jo lluïa barba i uns 20 gloriosos anys (primeries de la dècada dels 70), estudiava a la universitat i pretenia canviar el món. Les meues conviccions i sensibilitat política, contràries al règim de Franco, xocaven amb les de mon pare i els seus amics, tots de dretes sense excepció, encara que amb matisos.

    No recorde detalls, però sí que vaig protagonitzar un debut tertulià estrepitós: de sobte em vaig vore com un brau mosqueter, tots contra mi i jo contra tots. Els meus adversaris es llevaven la paraula els uns als altres tractant d’endur-se la glòria de maxacar de forma inapelable els meus arguments, i mon pare, pobre, presenciava el tumult en silenci demanant que la terra se l’engolira allí mateix i per sempre més.

    La meua presència els va amotinar a tots, però al capdavall la sang no va aplegar al riu, i després de tres hores de reunió i d’haver-me xuplat uns 30 ducados podriem dir que el match va quedar en taules. El meu debut va ser, en el fons, un poc terapèutic, i crec que els vaig caure bé perquè vaig fer reviscolar la tertúlia —d’això es tractava— i així ho pense perquè mon pare, malgrat el mal tràngol, sempre em demanava si volia tornar. És evident que tenia el permís o l’encàrrec tàcit dels seus amics contertulians. Havia aconseguit esdevindre el dissident acceptat, “el jove universitari”que donava colorit a la reunió.

    La veritat és que encara que no em vaig fer “soci numerari”, després d’allò em vaig deixar caure per allí en comptades ocasions, però sempre vaig ser ben rebut perquè malgrat les nostres diferències d’opinió jo era respectuós. Al capdavall, si jo era el jove ovella negra, ells eren els meus majors. És molt trist pensar que ja quasi han desparegut tots, i sent que el record d’aquelles persones m’ennuvola l’ànim.

    No pretenc fer un llistat complet d’aquells contertulians, però potser sí d’aquells amb els que tenia una millor sintonia. Passant per alt mon pare i Enric Safont, i deixant-me dur per la meua inveterada mania classificatòria, podriem distingir entre els residents a Borriana tot l’any, i els que vivien fora, foren o no d’ací.

    Entre els primers sentia gran simpatia pel llarguerut de Vicente Mesado, home de gran qualitat humana. De professió manyà, ben dotat per a la pintura i afecte al món de les arts, ben bé hauria pogut aplegar a ser un bon artista plàstic en altres circumstàncies generacionals.

    També memorable em resulta Pepe Calpe. El seu cos menut i fràgil contrastava amb la gran autoritat i força moral que desprenia. El recorde com un home intelligent, de sòlides conviccions i ampla formació, gran facilitat de paraula i sempre molt ben informat de tot. Crec que va nàixer per a polític encara que no era la seua vocació, la qual cosa s’ha encarregat de remeiar el seu fill José Ramón.

    També estimava molt Manolo Gómez, cunyat de Pepe, la bondat i discreció en persona, gran enamorat de la lectura, del teatre i poesia —en recitava trossos sencers. La seua aparent timidesa es metamorfossejava en pujar dalt d’un escenari.

    Tampoc solien faltar a la cita diària Pepito Benjamín, que havia sigut motorista de la División Azul; Vicente Dosdá, gran conversador i molt ‘burrianero’ —en el sentit del cardenal Tarancon—, pertanyia a eixa classe social que s’havia pogut permetre el luxe d’estudiar el batxillerat als jesuites de València; i Vicente Fortea Porcar, pare del meu amic, home de tarannà socarró sempre amanit a contar amb gràcia  i desembaràs aquelles mil i una anècdotes que conexia de la Borriana de l’antigor. No cal confondre’l amb l’altre V. Fortea, un nebot del qual, nascut a Bilbao —i per això li agradava lluir una xapela gran com un paelló—, estiuejava també al grau, com encara segueix fent-ho la seua família, si no m’equivoque.

    De forma més esporàdica hi participaven altres, com ara Fèlix Escudero, home entranyable d’una simpatia i personalitat desbordants, Batiste Ríos, que aplegaria a ser senador, etc. Però no cal fer-ho més llarg.

    Entre el grup de borrianencs de la diàspora que recalaven en aquella tertúlia d’estiuejants, recorde amb afecte Alfredo Manrique, metge a València, gran melòman, home de gest seriós i tot un cavaller. Em volia molt (erem família per part de ma mare), i m’inicià en la música clàssica a instàncies de mon pare.  Sempre m’aconsellava i s’interessava sincerament pels progressos en els meus estudis.

    De vegades també es deixava caure per allí Ximo Ros, una espècie de Jacques Cousteau borrianenc que havia estudiat a La Sorbona i que aleshores desempenyava el càrrec de  director de l’Oceanogràfic a San Pedro del Pinatar (Múrcia). Sabia contar històries i revestir-les d’una màgia especial. Més irregular era la presència de Serafí Ríos, advocat de l’estat a qui li va faltar ben poc per a aconseguir la titolaritat de l’alcaldia de València … i així podriem seguir.

    Entre els borrianencs adoptius, recorde Benjamin, magistrat oriund de Saragossa, però molt especialment, per l’amistad extratertuliana amb els meus pares, Antonio Gil de Paz, a qui tots —crec— motejàvem ‘El Toledano’. Funcionari d’Hisenda i resident a la ciutat de El Greco, gran fumador de Winston i un apassionat pels estudis històrics.

    Políticament estava en les meues antípodes (era de Fuerza Nueva o més a la dreta !), i durant una fotracà d’estius ell i la seua família (Sagrario i els fills) quasi mai no van faltar a la seua cita estiuenca amb Borriana. En la distància curta era una persona ben carinyosa i simpàtica, un amic noble que em va ensenyar sense pretendre-ho que l’ésser humà és contradictori per naturalesa, i que la ideologia política i la qualitat humana poden anar per camins ben diferents.

    Siga estiu o hivern, tant si fa bon temps com si plou, no perd ocasió de girar instintivament el cap quan passe amb el cotxe per davant d’eixe bar, per més que sé que només em creuaré la mirada amb desconeguts.

    Elperiodic.com ofereix aquest espai perquè els columnistes puguen exercir eficaçment el seu dret a la llibertat d'expressió. En ell es publicaran articles, opinions o crítiques dels quals són responsables els mateixos autors en tant dirigeixen la seua pròpia línia editorial. Des d'Elperiodic.com no podem garantir la veracitat de la informació proporcionada pels autors i no ens fem responsables de les possibles conseqüències derivades de la seua publicació, sent exclusivament responsabilitat dels propis columnistes.
    comentaris 2 comentaris
    ave nocturna
    ave nocturna
    18/08/2009 09:08
    mola

    quien article mes interessant, li done un deu

    Pujar