elperiodic.com
SELECCIONA IDIOMA
Castellano
Per Roberto Roselló
Parotets i Xuplamel·los - RSS

Eugènia Moliner

    L’altra nit vaig viure una inesperada experiència fortament emotiva, insòlita perquè m’ocorregué acarxofat en el sofà de ma casa, mentre veia la tele en horari prime time.

    Les abominables programacions televisives dins d’aquesta franja horària t’obliguen a prescindir-ne, o a polsar amb cara d’autòmata les tecles del comandament a distància, artefacte al que mon pare es referia irònicament com “el masturbador”. És el cas que rosegant l’avorriment, estava seguint de forma rutinària un dels pocs programes que logra interessar-me, una sèrie documental de TVE titolada, crec, “Españoles en el mundo”. El capítol de dilluns passat tractava sobre espanyols residents a Xicago, la segona (o tercera) gran metròpoli de gratacels nordamericana, tòpicament lligada al gangsterisme i a Al Capone, però que actualment és més famosa encara per ser “el poble” de Michael Jordan, i sobretot del president Barack Obama.

    Havien transcorregut uns pocs segons des de l’acomiadament de la primera protagonista del programa (una jove castellonera) quan la veu en off ens anúncia el següent:

    “… Eugenia Moliner, de Burriana, Castellón, bla, bla, bla…”

    Com si m’hagueren ficat el dit dins la bola de l’ull, una instantània descàrrega d’adrenalina em va fer pegar un bot i cridar arravatadament:

    -Vingueu tots ací, vingueu!

    El masturbador era fins fa pocs anys un aparell molt disputat en les reunions familiars al voltant del televisor, però això ja és història. Ara tothom és ric i cadascú té al seu quarto la seua tele i el seu comandament, però així i tot la simple menció d’Eugènia Moliner aconseguí invertir la tendència i congregar tota la meua família davant del caixó. Gràcies a la tele ens assabentarem que Xicago és la residència habitual d’aquesta gran flautista borrianenca, on actualment viu amb el seu espós d’origen bosnià, el guitarrista Denis Azabagic i el fill d’ambdós. D’una forma agradablement inesperada i a través d’un programa de gran audiència televisiva, Eugènia va fer públics alguns aspectes de la seua intimitat americana i dels seus quefers quotidians, com ara la seua collaboració amb l’Orquestra Simfònica de Xicago. Vam devorar el programa en família com qui es fot una ‘bandeja’ de Pablo Julián: amb gratitud i sepulcral silenci.

     Eugènia és profeta en la seua terra (encara ho serà més després d’aquest programa televisiu) on em consta que ja tenia molts fans —jo en sóc u de tants— entre els cercles de melòmans que han anat seguint la seua carrera musical. Si no m’equivoque, va fer els primers passos com a flautista en la nostra banda, on ja des del principi anunciava un brillant futur: com a intèrpret ha assolit la fusta dels virtuosos, adobada amb eixa rara i vigorosa personalitat dels que han nascut per a triomfar. El temps ha donat la raó a aquells que pensaven que era una promesa posseïdora del do i la llum divina dels artistes vertaders, amb eixa capacitat de conectar fàcilment i de transmetre emocions des de l’escenari, i deixar darrere seu una estela de devots admiradors.

    Eugènia i Denis són un matrimoni també ben avingut musicalment, ja que conformen una parella artística anomenada Cavatina Dúo, de gran categoria i reputació. No és el moment d’explicar el seu currículum professional, una trajectòria internacionalment coneguda i reconeguda que podeu consultar a internet, buscant pel seu nom o entrant per exemple en la pàgina www.cavatinaduo.com, o buscant-ne videos en Youtube. La última volta que van donar un concert ací a Borriana, si la memòria no em traïx, va ser l’octubre de 2007.

    El programa televisiu de l’altra nit m’ha servit de bàlsam contra eixa corrosiva tendència al hipercriticisme que els de Borriana solem patir (tot ho trobem malament, som molt pesimistes pel futur, invariablement ens sentim governats per incompetents, etc.) En el fons, encara no hem superat la pèrdua d’aquell lideratge dels anys daurats de la taronja a què ens haviem acostumat, i eixa grandeur perdue ens fa estar sempre malhumorats i marmolant. Però alguna cosa anirà bé quan aquest poble encara és capaç de donar personatges universals de la mida d’una Eugènia Moliner. I n’hi ha d’altres, també jóvens i en altres camps.

    En realitat Eugènia entronca en una llarga tradició musical borrianenca (encara que només de passada, seria imperdonable ometre ací la gran pianista Lola Soler, potser hui un poc injustament oblidada), un arbre frondós, la rama més alta del qual ha sigut el nostre violinista i compositor Abel Mus. Eugènia és producte del seu esforç i genialitat, però alguna cosa haurà tingut a vore el suc de cultiu en què s’ha criat: la tradició de les bandes de música, una atmosfera social favorable, així com unes polítiques culturals municipals en la correcta direcció.

    Eugènia Moliner també representa l’envejable naturalitat i descaradura amb què les noves generacions abandonen el niu per a llançar-se a conquistar el món amb el vol del seu talent i sense complexes. És cert que Abel Mus va obrir camins (era professor al conservatori de París i recorregué mig món com a concertista), però allò no deixava de ser excepcional, i de fet, per a una generació molt posterior com la meua (la del buris baby boom), les fronteres geogràfiques encara han pesat mentalment molt.

    El tòpic Borriana París i Londres que tan bé representaven Mus, Cañada Blanch i d’altres, se’ns va quedar tan curt amb el cardenal Tarancón que vam haver d’ampliar-lo a Roma i El Vaticà. Ara, gràcies a una dona borrianenca que ha botat l’Atlàntic per a reconquistar Amèrica amb una flauta, si l’eslogan de la nova Amèrica (“You can”) té un revolucionari color presidencial negre, l’eslogan de la Borriana del segle XXI té el so d’una flauta màgica i el perfum d’una seductora Afrodita. Borriana, París i … Xicago! Com m’enrecorde de mon pare!  Qui sap si el futur donarà per a omplir una sèrie televisiva en Canal 9 sobre “Borrianencs cèlebres pel món”.

    Elperiodic.com ofereix aquest espai perquè els columnistes puguen exercir eficaçment el seu dret a la llibertat d'expressió. En ell es publicaran articles, opinions o crítiques dels quals són responsables els mateixos autors en tant dirigeixen la seua pròpia línia editorial. Des d'Elperiodic.com no podem garantir la veracitat de la informació proporcionada pels autors i no ens fem responsables de les possibles conseqüències derivades de la seua publicació, sent exclusivament responsabilitat dels propis columnistes.
    comentaris 4 comentaris
    calimero
    calimero
    27/07/2009 12:07
    Un orgull

    És un orgull per Burriana contar amb musics de la talla de Eugenia Moliner o la seua germana Minerva, que és una molt bona soprano.

    Pujar