El NO-ART de la NO-ENTREVISTA

L’altre dia em vaig quedar a soles en ma casa, atrapat en la teranyina d’una vesprada de cap de setmana telúricament tediosa, en què res que fas et satisfà, ni menys encara tens ganes d’altra cosa que no siga saforejar la nevera i repassar els amagatalls de casa a la recerca d’alguna llepolia extraviada. Aplega un moment, quan ja t’has fotut l’últim “pepinillo”, en què et venen al cap mals pensaments: desitges tornar al treball, a la normalitat de cada dia, i és aleshores quan et sents presa de l’esglai, del vòmit, la prova definitiva que realment alguna cosa està funcionant malament dins teu.

Deixe jaure els meus quasi cent quilos de carn damunt del sofà, i encenc la tele com un zombie. La sensació d’enfonçament moral que m’embarga ja és total, i pense per un instant que només em podria salvar si poguera agarrar un mall de ferrer i rebentar a maçades la beneïda caixa de TV, culpable de tots els mals de la humanitat, segons prediquen els progres.

A falta de mall agarre el “masturbador” (així deia mon pare al comandament de TV a distància). Comence a polsar frenèticament el botonet de canviar canals, com tractant d’electrocutar a qualsevol que isquera per la tele. I sobtadament … m’apareix en pantalla la retransmissió de les festes dels bous del meu poble. Apocalypse now!

He vist clar que tinc un fons masoquista, perquè tot i que no em passa aquest espectacle del bou pel carrer (potser pel seu insuportable tuf patibular, com d’execució enmig de la plaça pública), me’n vaig tragar uns quants minuts sense apagar la tele. I això, malgrat la tediosa càmera fixa, per no parlar dels sempre instructius, erudits i entretinguts comentaris d’uns locutors, que a dures penes encerten a llevar-se la pasta de les mans. Tot amanit amb el commovedor i edificant espectacle dels nostres adolescents, la Borriana del futur, perduts en una bacanal de tolerant diversió hiperetílica. En definitiva, el ritual de cada setembre, però amb la novetat enguany de les pancartes reivindicatives d’uns jóvens, que pel que es veu no han lograt ni posar nerviós el regidor Isach (al qual, per cert, alguns volen convertir en “Isaac”, fill del bíblic Abraham, salvat per un àngel “in extremis” d’un parricidi a mans de son pare.)

Buscava desficiós el botó roig del masturbador que posara fi a aquella ruidosa multitud cadafalera, quan el presentador del programa rep la cridada telefònica 806 d’un xiquet. D’haver sigut aficionat al cinema, potser coneixeria aquella famosa sentència que hom li atribueix a Alfred Hitchcok: “Mai treballes amb xiquets, animals, ni amb Charles Laughton ». Tot periodista, aficionat o professional, hauria de saber que és impossible entrevistar un xiquet, com ho és entrevistar el gos del veí. Però posant a prova la paciència dels televidents i ignorant el consell de Sir Alfred, el presentador es llançà olímpicament de cap a una piscina farcida de tots els tòpics passats pel cul de l’aguasil, i li ix el següent esperpent, que ben bé haurien pogut firmar Abbot i Costello, o per què no, Grouxo Marx:

- Bona vesprada. Que tu qui « eres »?
- Jo? Marc.

-D’on « mos » crides ?
-De Burriana.

-Com t’has passat les « vacacions »?
-Bé.

- I … has anat molt a la platja?
-Sí.

- Tens ganes de tornar al cole?
- … Nnnnn .. Sí.

-Com has començat les festes ?
- … ¿ ?

-T’agraden els bous?
-Sí.

-Perquè … tu … « eres » d’ací, de Burriana?
-Sí.

-I dis-me: els teus pares estàn contents?
- De què?

- ….. ¿ ?
- Bueno … Sí.

-I els teus amics —perquè tu tindràs amiguets—, què t’han dit ?
- Com ?

-Com estàs passant les festes?
-Sí ! Ui… bé ! (je, je)!

-I què t’agrada més de les festes ?
- …

-I el que menys?
- …. ¿?

-Vols saludar algú?
- … Sí

- …. ¿?
- Atxó-n’t’nn.

- Què?
- A Chot’-an’nn’!

- A Johnatan?
-Sí. Salude a Xónt´n.

-Quan s’acaben les festes, ploraràs ?
- … De què?

-Per què?
- Què?

-Que no ploraràs, dius?
- A ma tia Consu i a “mauela” Tina …

-… ¿?
-….¿?

-Marc, tens el número “tataxín”. Que tingues sort !
- I a tota la meua família. (Ací és quan al de la tele li brota un tic nerviós facial, i se li posa cara de Millán, el de “Martes y 13”, quan allò d’”Encán-náaaa…”)

Quan els entrevistats són gent major, el resultat sol ser quasi tan amé i entretés com aquest. Si la TV ha de servir per a porgar els pecats dels televidents, com a eina de perfeccionament espiritual per a guanyar Indulgències Plenàries i estalviar-se el Purgatori, felicitem els responsables d’esta forma de fer periodisme televisiu, perquè d’ells i del públic adicte a estes retransmissions serà el Regne dels Cels. Fins i tot pot ser que els contrate la COPE. Però si la televisió —local, regional o nacional—, pretén ser un poc com el Libro Gordo de Petete, que volia entretindre, informar i ensenyar (quasi res!), tractant, a més, d’aplegar a un públic més i més ample, potser caldria per part d’alguns un major nivell d’autoexigència.