Els efectes de l’escalfament local
Però imaginen per un moment que això m’ho haguera fet —accidentalment i sense cap malícia— alguna persona antipàtica per a mi. Hauria jo reaccionat de la mateixa forma? Probablement li hauria tornat una bascollada de manera instintiva i injusta, sense pensar. Per tant, un mateix fenòmen pot afectar-nos de manera ben diferent, segons que hi haja prejudicis i mutual desconfiança o, pel contrari, afectuositat.
Tot açò m’ha fet reflexionar sobre la importància de l’existència d’un bon clima en política, i sobre les conseqüències negatives del seu escalfament —amb permís del cosí de qui vostés saben. Resulta palesa la irresponsabilitat d’eixos colpistes de l’opinàtica que no tenen vergonya de pontificar públicament sobre diversos assumptes que ens afecten, i no precisament per a aportar llum i concòrdia sino més bé per a calentar l’ambient. Els coneixereu perquè les seues armes són la desqualificació permanent de l’adversari i un argumentari feble. És una gravíssima irresponsabilitat tractar d’encendre i tensionar la societat avivant una atmòsfera de confrontació, perquè la única eixida que ens deixa és "l'uppercut" en la mandíbula, la liquidació de l’adversari.
Hi ha dos classes de colpistes de l’opinàtica. Els que des dels despatxos del poder tracen estratègies desestabilitzadores molt ben dissenyades, i els que piquen i es fan còmplices d’aquestes estratègies i acaben per adoptar-les com si foren idees pròpies! Dins d’aquesta segona categoria, trobem una majoria de gent anònima i benintencionada. Però també n´hi ha de “pseudònims” —autèntics “gamberros” de l’opinàtica que accedeixen amb assiduïtat a l’esport d’opinar des dels mitjans de comunicació, ocults darrere d’un pseudònim. La qual cosa és hui especialment còmoda i fàcil quan es tracta de publicacions digitals tan accesibles com ara aquest periòdic.
És principalment als fòrums d’opinió on proliferen aquestos dissoluts de l’opinàtica virtual que, com un tsunami a peu de pàgina, inunden els reportatges de l’amic Guillem Ríos o de qualsevol altre redactor “puntocomero”. Segurament tindran aquestos fòrums valor sociològic, però crec que, tot i la imprescindible censura, el seu nivell no supera el d’una vulgar discussió de carreró. Jo, fins i tot els tinc per perillosos, donada la seua contribució a l’escalfament polític local, sobretot en aquells temes especialment sensibles per a una societat sobrada de tant de piromaníac, i més bé necessitada d’apagafocs i d’ungüent del colp.
He seguit en aquestos fòrums els “debats” sobre la nostra llengua i, darrerament, sobre la cooficialitat del topònim “Borriana”. Crec haver vist amb claredat meridiana que el que tenim ací no és altre que el ressò llunyà d’un terratrèmol amb epicentre i hipocentre situats en la línia Madrid-València (de vegades també apareix Barcelona fent de “mamporrera”). Veig clar sempre una mateixa estratègia desestabilitzadora, els mateixos usos adaptats a diferents graons sociopolítics. Tant fa que la gamberropinàtica siga de primera divisió com de tercera regional: l’estratègia, premeditada o no, no canvia:
- Apropiació dels símbols de tots o de la majoria, fent-se passar per titolars de la “vertadera” bandera, himne, idioma, topònims, etc. Els únics patriotes són “ells”, que diuen ser propietaris dels signes d’identitat.
- Perillós intent d’identificació d’eixa suposada “propietat intelectual” amb una “legitimitat democràtica” —la legitimitat en democràcia només la donen les urnes.
- En conseqüència, qualsevol que no s’identifique amb eixos símbols dels quals se senten dipositaris i exègetes, serà condemnat al destí que va patir el Cid: l’exili patriòtic i moral. Qui no està amb ells no és espanyol, ni tampoc valencià —serà “condemnat a ser català”. I ara més, resulta que tampoc és “burrianero” qui demana la cooficialitat per al Bo i el Bu.
L’estratègia consisteix a presentar perversament els partidaris de certes polítiques (com ara la defensa de la unitat de la llengua, les normes de Castelló, la cooficialitat dels topònims adés referida, etc.) indisolublement lligats amb ideologies procatalanistes i antivalencianes. Haurien de saber esta gent —sospite que ho saben— que el pancatalanisme fusterià i allò dels “Països Catalans independents” és hui per hui socialment insignificant al nostre país. Pura arqueologia política, fins i tot dins de l’actual marc de l’esquerra valenciana, inclosa la majoria de la militància nacionalista valenciana. Algun partidari podrà haver de Carod-Rovira, però allò ben cert és que per als d’ací aquest senyor del bigoti es troba infinitament més lluny de qualsevol simpatia o mena de lideratge polític del que alguns prediquen, temen i manipulen.
Però a alguns sectors de la dreta regional i local els interessa mantindre vius certs debats apolillats, ja superats històricament i política. I és que, ai, els ravals de la Universitat són molt inhòspits i gelats.
Ara bé: aquestes discusions ens fan mal a tots: notes com alguns amics i coneguts del poble, regidors o no, de diferent color polític, amb els quals fa ben poc podies xarrar amigablement sobre qualsevol tema, et miren ara de reüll: són els efectes de l’escalfament local al que alguns s’apliquen irresponsablement. És la liquidació de l’esperit de la Transició.
Però jo no em resigne. Benvolguts adversaris de tots els colorins: proclame que l’orgull i sentiment patriòtic pel nostre poble és sincer en tots nosaltres —uns i altres— , és independent de la vora del riu que habitem, i ens agermana a tots. I que Borriana o Burriana seguirà éssent sobirana i perla de la Plana per sempre més, perquè la primera síl.laba no afecta la rima.
