Efectes col·laterals

Com cada matí un poc abans de les 8, eixia del portal de ma casa, situada en un punt del Grau de Borriana davant de la mar.  Anava amb indumentària de regador però sense lligó, pantalons curts  (bermudes), una samarreta vella que em ve un poc estreta, amb un estampat consistent en unes lletres underground pseudoprovocatives.  A la mà una corretja, i al final de la corretja la meua gossa, Lletra, albinegra —encara que no és del Castelló CD que jo sàpia— a qui duia a fer l’habitual passeig matutí.

A la platja que tinc davant de casa no poden entrar gossos (malfeiners sí, però gossos no), prohibició expressa en uns cartells que hi ha ficats.  Quan no és temps de banyistes no és cap problema, però estem en temporada alta i cal justificar la bandera blava. Precisament, tot i que la gossa sempre intenta arrossegar-me estirant-me amb força en direcció a la mar, mentre dura l’estiu no li ho permet. Encara que passetjem a unes hores en què encara no hi ha ni Déu, procure no creuar la frontera que demarca la platja: la filà de pilons d’aparcament de vora la carretera. Però el poderós motor de tracció a quatre pates del gos posat al servici d’un instint irrefrenable, no poques voltes  em fa travessar la zona prohibida sense voler. I per eixa zona anàvem ella i jo l’altre dia, a escassos dos o tres metres de la legalitat, és a dir de la línia de pilons blaus i blancs.

De sobte un cotxe patrulla de la guàrdia municipal (a qui no vaig vore aplegar perquè venia per darrere), ens adelanta, creua i se n’ix de la carretera fent cantar la gravilla, com volent tancar-me el pas. Realment no m’ho esperava i em van sorprendre amb aquella escena peliculera. Sincronitzadament baixen dos municipals, que després de tancar sonorament la porta del vehicle (Pam! Pam!) es van dirigir a mi com faria John Wayne en una de “vaqueros”. Malgrat el meu indubtable aspecte de iaioflauta sexagenari, amb samarreta, panxa abominable i bermudes d’anar per les séquies, vos jure que per uns segons aquells policies em van fer sentir… perillós!

-¿Usted no sabe que no está permitdo pasear con perros por la playa?

-Sí. Ho sé (la conversa es va conduir al valencià a partir d’eixe moment). I de fet –vaig tractar d’explicar-los--, faig força continuament perquè el gos no m’allunye de la ratlla.

Lògicament vaig pensar que la cosa s’acabava ahí. Però no.

-Té algun document que l’identifique? Vosté és d’ací?

-Mire, no duc res  perquè ací ens coneixen tots i només estic passejant el gos. Però sí, sóc del poble, em diuen fulanito de tal i visc ací tot l’any. I a propòsit d’això, els diré que estic fart de vore passetjar i defecar gossos i cavalls per dins del recinte de l’Arenal tot l’any, per no parlar d’altres excessos tolerats als “sounders”, i en ma vida he vist cap guàrdia demanar-li la documentació a ningún infractor.

-Vosté no pot dir això perquè no ho sap.

Li faltà dir “Mut i xito!”. Vaig comprendre que hauria d’haver-me callat abans, però va ser en este punt quan em vaig mossegar la llengua. La parella de guàrdies estava formada per un veterà comprensiu i un jovenet famolenc de medalles, que era qui duia la veu cantant (ignore si era jeràrquicament superior al veterà), amb una actitud d’aprenent de Harry “Dirty” Callahan que no em va agradar gens. Acàs hauria volgut Callahanet (rima amb “mala llet”) que em cagara en els pantalons i em quadrara? Vinga ja! Evidentment la parella interpretava l’arxiconegut paper de poli bo i poli roïn, crec que de forma no premeditada. El veterà, un xicot correctíssim i irreprotxable, em va dir:

-Tranquil, home, només volem informar-lo, ací no anem a multar ningú.

En escoltar açò,  Callahancito de la Manxa  se li va hurtar com un llop, i li va respondre visiblement enfadat:

-Això de que no anem a multar-lo, ja es vorà!

En eixe punt vaig comprendre que estava davant d’un neòfit inexpert i inflexible, capaç de desautoritzar públicament el seu company, insensible a deixar-lo en ridícul i disposat a enviar-me a mi a galeres.  La policia té un important i difícil paper en la societat, que per això diposita en mans seues mitjans extraordinaris per a l’excercisi legal de la violència: pistola, fusils, manilles, porra, indumentària poli-mili, llibreta de multes, etc., Cal a més d’això la cara de vinagre? Tota eixa “estètica” és pura parafernàlia intimidatòria, suficient per sí mateix per a doblegar i humiliar a un perillós iaioflauta i el seu gos, o a unes jovenetes en “vespino”. No cal munició ni desenfundar. No cal afegir tampoc males cares.

Senyor Callahanet de la mala llet, no es pot negar que vosté i el seu amable company em van pillar in fraganti  transgredint una normativa municipal, i malgrat que al final em van concedir la gràcia de no multar-me, van aconseguir amargar-me el dia. Ara veig clar que es tractava d’això, i per això no els done les gràcies!  On està escrit que un policia ha de ficar sempre cara d’ametlles amargues? En realitat, em fa la impressió que Callahanet no va poder cedir a la irresistible tentació de demostrar-me que estava un escaló per damunt de mi i que disposava de mitjans coercitius per a realitzar-ho. Si en el futur es tornen a creuar els nostres camins i ha de clavar-me una multa, faça-ho però amb amabilitat i cortesia, amb un somriure per favor! Tampoc no és demanar molt. La Benemèrita això sap fer-ho molt bé.

Els policies municipals mai no haurien d’oblidar que són funcionaris al servici de la gent, i que ser polítics del partit que governa o ser jove i guapo/a no són circumstàncies atenuants davant d’un bloc de multes.  Però amb tot i això sempre n’hi ha una certa relativitat a les coses de la vida: en anar-se’n els vaig preguntar si allò també valia per a l’època no turística. Em van reconéixer, de mala gana, que no, que quan no hi ha turistes l’aplicació de la normativa és una altra. Ara sí: gràcies per la sinceritat.

Després de comprovar pel talkie-walkie i a través de la centraleta que ni Al Capone ni el carnisser de Rostov eren res meu, i que jo era qui efectivament deia que era, se’n van anar. Aleshores se’m va acostar un senyor desconegut, un escarbapanxes que ens ens havia estat observant a distància, per a preguntar-me per l’incident. Li ho vaig explicar, i al final va sentenciar: Sí, quan ve l’Arenal Sound, desapareixen tots! 

Indubtablement aquest és un comentari inacceptable i injust, però algun fonament haurà de tindre perquè, senyors guàrdies, eixa opinió sobre vostés és vox populi. I espere que no els agrade perquè així podran meditar i rectificar. Imagine que en vindre esta època els dirigents polítics els hauran fet més d’una escolteta, perquè és prioritari per al govern local conservar la bandera blava i l’Orinal Sound. Però si els agents de l’autoritat voleu ser policies i no poliseros (denominació local més bé despectiva però vigent), a més d’anar al gimnàs i aprendre defensa personal, convindria que féreu un master en psicologia elemental. El policia que en el moment de multar algú no sàpia fer-li sentir al desgraciat  infractor com si li estigueren regalant una entrada al circo Price, decididament no és apte per a la funció pública de cara a la gent!