Divagacions sobre la crisi i altres pelendengues

Durant els 80 i 90, les lamentacions pel nostre estancament demogràfic i econòmic eren tema recurrent de tertúlia entre borrianencs —qui s’enrecorda ja?—. Però aleshores vingué Aznar amb la lliberalització del sol qui, en el paper d’un nou Moisés, ens va ensenyar el camí de la nova Terra de Promissió (un autèntic ‘El Dorado’ per als interesos especulatius de les immobiliàries, les mateixes que ara tant es queixen). Els darrers anys de vaques grosses ens van fer oblidar el pesimisme del cicle anterior, i vam entrar en una etapa de perpetuació d’exitosos governs locals que ben bé han sabut rentabilitzar-ne els fruits polítics. Però també s’ens han venut una enganyosa prosperitat general i ‘sostenible’, amanida d’un allau demogràfic, que en realitat ha fet rics a ben pocs i ens ha deixat escaldats o indiferents a la majoria. I ara, una volta més, el moviment pendular ens ha fet declinar a una nova etapa de pesimisme.

Però les crisis econòmiques són als pobles el mateix que les depresions nervioses a les persones: si no et tires pel balcó, acabes per curar-te. Per tant, si no fóra perquè en aquesta història el nostre terme i el seu patrimoni rural semblen estar condemnats a pagar la factura de la insostenibilitat (mane qui mane), diria que sóc optimista de cara al futur. Altra cosa és que la superació d’una crisi no significa necessàriament renàixer amb idees renovades, ni haver-ne aprés alguna lliçó. La pura realitat ens demostra que la gestió política del capitalisme es pot fer sense idees ni massa controls, simplement deixant-se dur per la inèrcia del mercat i el consum, el mateix corrent que, paradoxalment, diuen que ens permetrà aguaitar el cap.

I si el clima social no és explosiu —jo crec—, és perquè ningú no vol renunciar a aquest sistema de vida. Altrament tothom intueix que estem immersos en u de tants cicles capitalistes amb data de caducitat, arrosegats per forces invisibles poc influenciables per l’acció política dels pallasos Zapacella i Fofoi, les estrelles del Circ Celtibèric. Les variables formen part de l’equació, i el fet que el món gire no altera les lleis de la gravetat ni de la inèrcia: el pèndul de Foucault seguirà oscil•lant i dibuixant margarides, perquè no podem influir sobre les lleis eternes de l’univers: sóm perillosos, però tenim limitacions.

És cert que travessem una dura etapa econòmica (el dontacredisme de Zapacella no l’entenen ni els seus), però amb l’excepció dels directament afectats per l’atur, no pareix que hi haja tant de malestar social com diuen les cruels i demolidores estadístiques. El que sí que fa molt de soroll és el desfici dels Fofoi i afins a la COPE per ocupar la poltrona de la Moncloa.

Com s’explicaria doncs, el massiu interés suscitat per eixa mare–potatge (més potatge que coratge) anomenada Belén Esteban —o ‘Belen Estema’, com diu ma tia—? Acàs és la superficialitat un antídot contra les penes i les necessitats, l’opi del poble com diria Marx? No es pot negar, però no podria ser també que, en el fons, la realitat no siga tan calamitosa per a la gran majoria, com anúncien Fofoi i els Apocalíptics? La gent no ha perdut l’alegria perquè accepta resignadament els inconvenients del sistema com un mal menor. Prova d’eixe bon humor és que amb el que està caient, ens permetem d’entretenir-nos amb les ‘ximpleries’ d’aquesta pobra xica amb cara de batraci, que el bisturí d’un prestigiós cirurgià i alguns mitjans de comunicació juguen a transformar en princesa del poble. (Caldria més que un bisturí per a aconseguir-ho, potser una vareta màgica o un miracle de l’Altíssim).

Pense que el infamat Luis Aguilé (que en glòria estiga) descriu millor que els Apocalíptics la realitat social actual, en aquella cançoneta tan coenta:

...Y, a parte de e-so, grassias a Dioss,
la vida sigue felissmente si hay amor…

De fet, no és probable que molts vagen a renunciar per culpa de la crisi a algunes d’aquestes coses: les compres nadalenques, la tele digital o el convertidor de senyal, el betlem, l’arbre vestit de llaços, boles i llumetes, els papanoels penjant dels balcons, dinarots i soparots, fer i/o rebre regals, temptar la grossa de nadal, les estrenes, els reixos, etc. Cenyir-se el cinturó serà, per a la majoria, resignar-se a fotre’s 7 llangostins enlloc de 10, o menjar-se’n 10 un poc més xicotets. Recentment hem estat de compres al Corte Inglés … i no hi hem vist enlloc la tal Crisi amb majúscules.

Hi ha per a mi dos senyes que, juntes o per separat, marquen clarament la diferència entre un poble i una capital: la il•luminació nadalenca i el Corte Inglés. Sempre he dit que la ciutat de Castelló no podia aspirar a una vertadera capitalitat fins que no hi haguera algun d’eixos edificis de l’imperi Isidoro Alvarez, tan magníficament il•luminats en estos dies. Ahí sí que Castelló ens ha guanyat la mà definitivament als de Borriana i als de Vila-real! No falta qui pensa que el Corte Inglés (que no deixa de ser una gegantesca botiga) és tant o més important per a una ciutat que una universitat, o que un equip de futbol de primera divisió. Encara que ja no s’usa l’expressió, després de tot vivim en una societat de consum.

Però en el fons, els amos de la Gran Botiga Britànica no són tan totpoderosos com es pensen. Per més que anúncien que poden adelantar les estacions a voluntat (“Ya es primavera en el Corte Inglés”, etc.), mai els serà possible canviar la partitura del vals que fa ballar el món. Bola que, animada per una misteriosa i infatigable força tel•lúrica, prompte invertirà automàticament el sentit del seu moviment pendular, i així estem a punt d’entrar oficialment en l’hivern d’un nou any. En un món canviant, també hi ha coses que no canvien.

Bones festes, i que no falte l’arròs amb pilotes!