DIRECTIVOS, AFICIÓN Y JUGADORES DEL REAL MADRID …

El futbol no va entrar en ma vida fins que vaig ser pare, quan vaig haver de donar una resposta satisfactòria a una inquisitiva, insistent i inajornable pregunta dels meus fills:

- Papà, que tu de quin equip eres ?

El futbol en ma casa sempre havia sigut per a mi com un soroll de fons, un territori sense interés mai no compartit amb mon pare ni el meu germà, indiferència que no podia permetre’m davant l’afició que des de ben xiquets demostraven els meus fills per aquest espectacle esportiu. Dir-los “el futbol m’importa un cogombre” era, no només transmetre’ls un injust prejudici sobre aquesta digníssima cucurbitàcia, sino arriscar-me a perdre la seua estima per sempre més, obrir una innecessària fissura d’incomprensió generacional molt abans de l’arribada de la temible adolescència.

En el futbol no valen avinençes: has de prendre partit, encara que només siga per poder participar en qualitat de tertulià en les conversacions sobre les dominicals jornades de lliga. La qual cosa ha sigut fàcil per a mi, comptat amb la fascinació que sempre he sentit per les rates penades i per Batman, a més del fet que a València vam residir llargament la meua dona i jo de novençans. A tot açò afegiu la gràcia que sempre m’ha fet el forofisme mal dissimulat d’uns amics meus de la capital del Túria. I és que entre la intelectualitat d’ací, la tauromàquia sempre ha tingut un prestigi del que mai ha gaudit el futbol.

-El papà —o siga, jo— és del València!

Tema solucionat! A falta d’un equip local de primera divisió (el Vilareal d’aleshores encara era més barqueta de pedals que submarí), la meua elecció tenia l’avantatge de ser nacionalista i “burrianera” (que em perdonen els de Castelló) i d’oferir una diversitat de d’opcions balonpèdiques dins de l’àmbit familiar, davant els colors culé del meu Robert i l’aclaparadora majoria de tradició madridista dels Roselló a la qual encara es va a puntar la meua filla. Amb els anys he descobert la importància dels molts aspectes sociològics i antropològics lligats al futbol, imprescindibles per a comprendre la societat en què vivim. Però no fugiu encara, que no vull pegar-vos la palissa!

Escric estes ratlles hui, dissabte, a un dia de la probable precoç victòria del Real Madrid en el campionat de lliga. I encara que sóc del València (pobre Quique!) aquest final de temporada em remou el record de mon pare, madridista “a muerte” de tota la vida, i em du al cap una anècdota molt roselloniana.

Tenia jo quatre anys quan el tretze de juny de 1956, el Real Madrid, que havia iniciat feia pocs anys l’era Di Stéfano, va guanyar la seua primera Copa d’Europa a París (l’anomenada actualment Champions League). Mon pare, que no s’ho pensava dos vegades d’escriu-re-li una carta al dimoni si calia (p.e. al Papa Pau VI, en l’altre extrem de l’escalafó, li n’escriuria una) envià al Club una carta de felicitació. Açò en principi no tindria massa rellevància si no fóra perquè en aquells anys aquestes coses no les solia fer ningú, i perquè aquella carta va caure en gràcia al Club, fins el punt que la van reproduir en la premsa espanyola (crec que fou al diari Marca) amb un titular d’exaltació regionalista: “Valencia, la primera”.

En ma casa el corresponent retall de premsa estigué molts anys penjat de la paret, com un trofeu que el cor madridista del pare exhibia orgullós i que ara tinc el gust de reproduir per als lectors del periodic.com.

Com voreu, tot i el “lacónico y contundente texto (sic)” de la carta, el periodista va voler anar molt més lluny i donar-li una dimensió política a un simple recadet de felicitació esportiva. Tampoc es va quedar curt en elogis a la lacònica epístola, quan en deia que “… nos sentinos capaces de escribir un libro así de gordo”. En fí, Don Roberto va marcar un “golàs” i sens dubte logrà tocar el punt G del club merengue. Pel que fa al document, se comenta per sí mateix.