Còmics

Les vesprades plujoses de tardor ens conviden a refugiar-nos i enroscar-nos dins la closca. Els primers esternuts, i que al carrer no es vegen ni senten gats ni gossos, és senyal inequívoca que convida a obrir les portes a la comfortable però agredolça companyia que suposa l’exercisi de recordar. Repassant les pàgines d’un vell àlbum que era propietat de mon pare, em van cridar l’atenció dos interessants fotos en blanc i negre, on apareixen els grans actors espanyols Manolo Morán i Pepe Nieto en una espècie d’acte oficial local, acompanyats d’una cort de falleres. Parafrassejant el pregó de l’alcalde de Villar del Río (Pepe Isbert) en la mítica pel·lícula de Berlanga, no em queda més remei que dir-vos:

-Com a cinèfil que sóc vos dec una explicació, i eixa explicació que vos dec vos la vaig a pagar.

Com ja he escrit en altres ocasions, la gent de la meua generació ens hem criat als pits del cine. Enlloc de cèl·lules estem fets per dins de cel·luloide. I com tot cinquantó llarg sap, Manolo Morán era un còmic cinematogràfic imprescindible a les “pelis” d’eixa època, tan popular i simpàtic que pràcticament era com de la família (inoblidable apoderat de Lolita Sevilla en  “Bienvenido Mr. Marshall” y protagonista central de  “Manolo, guardia urbano”). Junt amb Pepe Isbert, Tony Leblanc i José Luis Ozores  donaven vida a entranyables arquetips de gent del poble d’aquella Espanya dels anys 40-50. (Paco Martínez Soria, J.L. López Vázquez, i un llarg etc., hui més populars que els adés citats gràcies a la  televisió, van sorgir més tard. Altres, com el gran Miguel Ligero, van conéixer la glòria artística sobretot abans de la guerra). En resum, que per a mi, assabentar-me a través d’un document gràfic que Manolo Morán havia estat ací al meu poble en carn i ós, és una notícia sorprenent del passat, i m’ha picat la curiositat per saber-ne més.

Si algún “burrianero” vol estar al corrent sobre què passava al poble fa 50 anys, té la sort de poder consultar Buris-ana. Pensat i fet, hi he pogut trobar totes les claus que necessitava sobre les interessants fotografies, en un article firmat precisament per mon pare (“Operación naranja”), al butlletí número 36, pàgs. 5-6, de l’any 1960. És el cas que a Borriana, (també a Castelló i Vila-Real), el govern civil castellonenc va organitzar unes subhastes benèfiques amb l’objecte de recaptar diners per a construir vivendes de protecció oficial. Els ganxos de cara al públic eren diversos actors cinematogràfics espanyols. Com la televisió era aleshores un artefacte quasi desconegut, la rifa, que  començava una setmana abans, es realitzava a través d’un programa de ràdio, per acabar en una funció pública en directe amb l’assistència de les estrelles de cine, que oficiarien la cerimònia final de lliurament dels premis als guanyadors de les licitacions. No és perquè ho diga jo, però mon pare va escriure una crònica social de l’esdeveniment perfecta —com per altra banda acostumava fer— que vos convide a llegir. Perfecta, excepte per l’excés d’ensabonament al governador, “excelentíssim senyor” Carlos Torres Cruz (amb ulleres de sol “matrix”), i a qui es refereix com a “camarada”, i elogia com a promotor d’aquells actes. Apareix a la següent  foto, rebent el que sembla ser la felicitació de Manolo Morán.

L’article estava ben documentat gràficament (fotos signades per Chermá i Melchor),  però per falta d’espai editorial algunes es van quedar al calaix, com estes dos que  publiquem ara. L’escenari no és altre que “el Tinglao” del Port, que haureu reconegut de seguida. Autoritats locals i provincials a banda, l’acte fou presentat, entre altres, per l’actor Fernando Sancho (sempitern bandoler mexicà als westerns), acompanyat d’una joveneta Mª Luisa Merlo. Mon pare, en línia amb l’humor de Mihura, escriu a propòsit de la intervenció de  F. Sancho que “tenia un gracejo que hizo reir hasta a los cangrejos del puerto (sic)”. N’hi ha una  instantània al Buris, per a qui vullga vore’ls en acció.

A la taula hi eren Manolo Moran, amb una elegant jaqueta que maldissimulava el voluminós perfil d’un home ben predisposat a gaudir de la bona taula, i el templat Pepe Nieto (prestigiós actor, amb una amplíssima  biografia professional), en companyia d’una cort de falleres del poble, lluint aquelles peinetes que s’estilaven aleshores que aplegaven a l’estratosfera. Sobre la taula un copó (trofeu Gallina Blanca) per a premiar la licitació més alta (7000 peles donades per Pepe Moros), i les caixes de taronges objecte de la rifa, amb el logotip imprés “Operación Naranja”.

No deixa de ser una ironia que jutjem amb aires de superioritat moral el règim polític anterior on es produïen aquest tipus d’iniciatives, quan estem vivint una depressió econòmica en què hi ha gent que es tira pel balcó perquè no troba altre camí després de perdre el sostre davall del qual vivia. I és que açò no és democràcia, sino partitocràcia, que és ben diferent. Potser tampoc no vindria malament recordar ací aquella altra cèlebre frase que hauria signat Grouxo Marx, que pronuncia l’alcalde Pepe Isbert en Bienvenido Mr. Marshall:

-"Como alcalde vuestro, yo os aseguro que para pagar esto ni un céntimo ha salido de las arcas públicas, porque en las arcas jamás ha habido un céntimo."

Aleshores erem pobres perquè veniem de la pobresa. La diferència és que ara som pobres perquè han (3ª persona del plural!) buidat les arques públiques, i perquè estem perdent la fe en nosaltres i en el sistema. Llàstima que els còmics només servisquen per a fer-nos riure o plorar, encertant a mostrar-nos les vergonyes de la societat, que no és poca cosa. Perquè la renovació moral, trobar el camí a seguir, serà assumpte de tots o no serà. Què diria el bonàs de Manolo de tot açò?