Les 7 columnes de broma

Ignore el que durarà dura —com diu el famós “chiste”—, però hui per hui volia aprofitar el bon rotllo per a felicitar-los l’any entrant als meus companys “columnaris”, en particular als que som del poble i ens coneixem, en total 7 en actiu.

Per eixe motiu, parafrassejant la famosa denominació que identifica la capital d’Itàlia (“Roma, ciutat de les 7 colines”), he cregut oportú titolar la meua particular felicitació “Les 7 columnes de broma”, que vos presente davall la fòrmula d’unes caricatures realitzades a propòsit per a l’ocasió. No sóc dibuixant, però tampoc sóc escriptor i em llegiu, no? Només caldrà que feu extensiva la benevolència que ja em brindaveu a esta altra faceta meua. Estimats companys “opinadors”, com voreu a continuació el que n’hi ha no és altre que humor blanc, un color altrament ben apropiat a les festes nadalenques.

Cas a part és que haja estat encertat o no amb les caricatures. En este punt hauré d’entonar el “mea culpa”. Després de perpetrats els dibuixos, no sabria dir si som reconeixibles o no els protagonistes. Santi Ríos, per exemple, crec que m’ha eixit més paregut a Manolo Capdevila (que ací no pinta res) que a ell mateix. A Joan Pasqual volia ficar-lo de reflexiu pensador de Rodin, però veig que m’ha eixit una espècie de “nasciturus”, o potser un extraterrestre, no sé... A Paco Planelles no el coneixeran ni els fills; i jo, amb eixes ulleres d’estil Fabra (el que pretenia era simular el cap d’un insecte) més em semble a un d’eixos italoamericans d’origen sicilià que a les pel•lícules solen acabar metrallats o fregits per una explosió.

Hauré d’assumir-ho. Sempre dic que no tinc res a vore amb les falles (malgrat les meues arrels), però la veritat és que faig dos “chistes” i sense voler m’ix una falla. No vos avorriré tractant d’explicar-vos el seu significat, però sí que puntualitzaré un parell de coses. Primer, que no és el mateix “el centre d’Espanya” que el “Centre Espanya”. I a més, que el nostre món no és un “globo” com deia la genial Glòria Fuertes, sinò una nàvel, com queda meridianament clar —o caldria dir “polarment”?— pel melic.