Els clotiborocos i el Landoctopus

Però el fet és que em sent com un licantrop banyat en lluna plena quan em topete pel carrer una d’eixes colles d’adolescents pijitontos coronats amb els cascs sense nugar, fent bramar els ciclomotors com volent imitar el inimitable rugit d’una Harley, però obtenint un soroll més paregut a una estampida trompetera d’elefants africans escaldats. Motos regalades pels pares no sabem si per haver-ne suspés cinc, per haver resultat campions en amonestacions escolars per indolència, o perquè “al final si no els compres la moto igual aniran de paquet”: fàcil excusa per a una còmoda claudicació.

La combinació d’adolescent gamberro i motocicleta és letal, presidiable, vomitiva. Molts d’estos grups de xicuelos ja iniciats en la litrona, la nicotina i el haxís, amb les circunvolucions cerebrals farcides de pona, són autèntics gamberros d’una mena de caleboroca apolítica, que passetjen per la perifèria del casc urbà de Borriana llur precoç avorriment existencial dalt d’una sorollosa moto, matxucant impunement els tímpans dels ciutadans desprevinguts, i fent maleses sobre qualsevol bé públic que se’ls pose per davant: contenidors de fems, arbres dels jardins, o cremant canyars i arbres al Clot.

Tot i que són un clar símptoma de desbaratament social, sel’s té una tolerància que em resulta irritant. Potser perquè estos àngels de l’infern de pacotilla —autòctons clotiborocos—, no representen cap incordi per a allò que diem la classe política. Tot i que quan cresquen probablement duguen piercings i fumen porros, no fan por perquè en el fons tot lo món els sabem integrats en el sistema, o siga, comprant en el Corte Inglés els caps de setmana amb la família.

Cavilava jo sobre tot açò, quan em va caure a les mans un text deliciós publicat a un butlletí catòlic de l’any 1908 —per tant ja centenari—, on es parlava d’un estrany descobriment botànic, text del qual tot seguit vos faig una transcripció literal:

“Las plantas carnívoras son justamente una de las mayores singularidades del reino vegetal. El poético y religioso Linneo, que estudió la planta llamada atrapamoscas, maravillado la llama “miraculum naturae”.
Después del ilustre botánico, el mecanismo de las plantas carnívoras fue muy estudiado, particularmente por Darwin, que consagró á estas plantas una obra notable. Todas las descritas hasta ahora eran de tamaño pequeño.

El señor Carlo (F.) habla de una planta carnívora gigantesca que ha sido descubierta á orillas del lago de Nicaragua por un naturalista llamado Dunstan. Hé aquí cómo fué descubierto este curioso vegetal.

Viajando con su perro se separó éste de aquél, y á los pocos momentos oyó que el animal daba verdaderos gritos de dolor. Avanzó el viajero y halló á su perro aprisionado por tres especies de cordones negros, gomosos, bajo los cuales la piel estaba ensangrentada. Estos cordones negros eran las ramas de una nueva planta carnívora, á la cual aquel naturalista ha dado el nombre “Landoctopus”.

Sus ramas se pueden comparar á las de los sauces llorones; son brillantes, negras, sin hojas, muy flexibles, húmedas é impregnadas de un humor viscoso y guarnecidas de una gran cantidad de ventosas con las cuales atacan y sujetan fuertemente á su víctima. Por lo tanto se le puede llamar pulpo vegetal, y Dunstan para librar á su perro tuvo que cortar las ramas no sin que sufriera daño en las manos por los que podríamos llamar tentáculos del “Landoctopus” (Transcripció literal d’un article aparegut a la publicació Ilustración católica ‘La hormiga de oro’, 24 de octubre de 1908. Año XXV, 680 (sic).

Com que es veu que no hi ha mitjans per a dotar el Clot d’una vigilancia continuada 24 hores al dia, vaig pensar que esta podria ser la solució per a protegir-lo dels clotiborrocos: introduir uns quants Landoctopus que els intimidaren i els feren fugir d’allí. Així que em vaig posar en contacte amb un especialista, el Professor Stephen Blackmore del Royal Botanic Garden d’Edinburgh, expert en flora tropical americana, que em va confirmar un presentiment: el Landoctopus era tot just una parida, un mite romàntic producte de la fantasia decimonònica.

Però Stephen em va suggerir una solució alternativa: existeix una figuera estranguladora (Ficus daimlerii) de Sri Lanka capaç d’un creiximent tan rapidíssim que quasi pots veure’l a simple vista. Les seues branques i arrels ben bé podrien fer les funcions dissuasives que haviem planejat per al fabulós Landoctopus. El professor Blackmore em va facilitar uns plantonets de Ficus daimlerii, que vaig transplantar experimentalment al jardí del meu amic Manolo. En pocs dies allò es va fer arbre. Una nit, Manolo oblidà tancar la moto al garatge i la deixà recolzada sobre el tronc de l’estranguladora. Al sendemà el monstre vegetal s’havia apoderat de la màquina com una aranya d’una mosca, la cobria i empresonava com tractant de succionar-li els fluids vitals: una setmana després ja no hi quedava ni rastre. Manolo, que patix d’insomni des d’aleshores, va manar tallar-lo, no sense abans haver-lo enverinat amb oli de motor cremat i haver fet un novenari.

Sr. Regidor: vol que en plantem uns quants exemplars al Clot? Jo em compromet a facilitar-li les llavors i a escriure i repartir fullets explicatius als clotiborocos.