Bloqueig

Disposat a donar gust als meus incalculables seguidors i simpatitzants (delegacions i subdelegacions de clubs de fans incloses) em pare a pensar de què redell vaig a escriure. I buscant inspiració, com diu Serrat, amb la mirada perduda en el sostre del meu quarto (al qual, per cert, tampoc li vindria malament una maneta de pintura), em veig envoltat allà on vaig, i allí on llig, pel sutjós tema de les eleccions municipals. Per qüestió de principis (quasi tothom escriu sobre açò mateix i no m’agrada alimentar més i més la vanitat insaciable dels polítics), a priori em negava a escriure sobre el tema. Però ja saben allò de Grouxo Marx: “Estos són els meus principis. Si no li agraden, en tinc uns altres”.

M’ha inspirat la idea el company de secció J.Miquel Ros, ex regidor del Bloc, (per cert, ja toca canviar el títol “Des de l’escó” per “Des del racó —de l’Abadia— ” o “Des del cantó —de Correus—”, etc.) Com tothom sap, Ros ha protagonitzat la major sorpresa electoral de fa pocs dies, en no traure ni un regidor —o siga que ni el propi escó, que tant treballosament s’havia guanyat durant la legislatura—, per sis o set paperetes, crec.

La cosa és que l’amic J. Miquel Ros encara és més gos que jo quan es tracta d’escriure, i en la seua secció “Des de l’escó” en tres mesos només hem pogut llegir-li un parell d’articles, per cert, d’encapçalament un tant premonitori: “Com els crancs” (12-03-07) i “Indignat”( 28-03-07). A Ros només el supera el bo de Pepe Aymerich —que en glòria estiga—, director anys fa d’un únic número de la revista Buris-ana, amb un editorial titolat “Perennidad”.

A banda de fer la corresponent anàlisi dels resultats electorals en privat —m’imagine—, recentment el Bloc ha volgut també obrir-se a la crítica i a les opinions de la gent en un article titolat “Bloc de Burriana: reflexió serena”, publicat la setmana passada a estes pàgines. Tot i que segurament no aportaré res novedós al debat políticomediàtic perquè s’ha dit tot i de tot, i comptat que no tinc gens d’afició a escriure dels polítics, per simpatia a Ros i a la seua circumstància, i sobretot a Grouxo Marx i els seus accidentals principis (que són els de la majoria de la gent!!), no vull deixar-ho córrer sense dir també la meua.

Jo no crec que la clau del fracàs del Bloc siga la pèrdua d’atractiu dels símbols del valencianisme polític. D’altra banda, els bunkerbarraquetistes afectes de paranoia pancatalinista (que sempre veuen traició a la pàtria valenciana pertot), mai han votat aquest partit ni el votaran. Jo crec que el Bloc simplement ha perdut les eleccions per voler estalviar-se el “papeo”, el “selecto ambigú”. Això, en un poble com el nostre tan aficionat a les sucreries, és pràcticament optar per la invisibilitat.

Al votant indecís cal conquerir-lo per l’estòmac, no per l’intelecte, que la política està molt devaluada. La política és “marketing”, “show-business”, que d’això saben molt els americans del nord del Río Bravo. Allò important no és “ser”, sinó “estar”: estar a la TV, a Internet, penjant de les faroles, a les carreteres, en la sopa… Qui no està no és. La presència mediàtica és imprescindible perquè és “el missatge”. El debat ideològic és secundari.

L’electorat d’aquell partit polític que a priori se sap guanyador o amb possibilitats, vota perquè pensa que “guanyar les eleccions” significa “papeo assegurat” (dic “papeo” en metáfora, com ara una “possible plaça segura”, etc.) Però un partit com el Bloc que bàsicament ofereix “transparència”, “rectitud”, “honradesa”, i la col•lecció completa de les virtuds teologals i morals, ha d’ofertar-li al públic alguna cosa material amb què compensar tanta espiritualitat i credibilitat, encara que només siga als mítins i en campanya electoral: cacaus, papes i tramussos, unes macetetes amb clavellets xinesos, una ceràmica amb una inscripció que diga “vota Bloc” o “Jo m’estime més un bon ventall que mil pai-pais”, etc... I molt important: ha de ser el líder en persona qui els repartisca pel carrer, als mítings, de casa en casa, com els fallers quan van a captar, però amb el somriure profidén de qui va sobrat.

Per què els àgapes de les comunions i bateigs no han desaparegut dels nostres costums com ho han fet altres tradicions? No tant pel propi convit sino perquè en acabar-se, els padrins del neòfit regalen als convidats uns “detalls” perfectament prescindibles, com ara una capseta amb fusta perfumada amb patxolí, un clauer, un furgadents plastificat amb un fals rubí, etc. La gent va (el públic femení n’és entusiasta!) per vore “què donen”. Hi ha hagut famílies molt unides durant generacions, que han acabat a barrades per culpa d’un despiste el dia de la comunió, en oblidar-se la mare d’oferir-li a la tia Maria el ditxós “detallet”: un “floripòndio” de tul farcit de peladilles que, en un “todo a 100”, ni s’hauria parat a mirar.

Havien previst els estrategues del Bloc que hi ha gent que mataria per una galeta Maria, sobretot si ha de disputar-li-la a un altre convidat o company de taula? Què s’ha fet per a seduir a este potencial segment de l’electorat? Ja li ho vaig dir a algú dels seus dirigents, però no em van fer cas:

-Aprofitant que sou “el Bloc”, en cada acte polític en campanya podríeu regalar als assistents blocs de merengue de Pablito Julián, potser d’una mida un poc més reduïda, ni massa grans ni massa xicotets, i de pas els adopteu com a mascota del partit. Així, calculant les pastetes que podrieu haver comprat amb els diners estalviats en pancartes i en presència mediàtica, segur que vos eixirien els comptes.

-És que la gent es va a pensar que som del Real Madrid.

-I per què no del València —li vaig contestar— , que també van mig de blanc?

En fí, no cal insistir sobre l’importància de la imatge en els eleccions: Tot líder polític que contravenint els reglaments i cànons electoralistes s’atrevix a lluir “panxa cervecera” públicament en plena campanya electoral, i que per si fóra poc es deixa veure menys que els adversaris, hauria de mostrar-se especialment dadivós a l’hora del papeo. És la llei de la compensació. Perquè si no ho fa, la gent pensarà: “este s’ho fot tot ell i no deixa res per als demés”. I no el voten!