Black is black

La demolició del “Comedor” del Port de Borriana sembla estar relacionada amb eixe benintencionat intent dels populars per ficar Borriana en el mapa de l’oci estival i Calpe, de rebot, en l’alcaldia una altra legislatura. Promocionat com Arenal Sound —a mi m’haguera agradat més Borriana’sSandyland Song, je, je— potser s’hagen fet il·lusòries expectatives sobre la possibilitat de convertir aquest happening musical en quelcom paregut als mítics Woodstock o l’Illa de Wight. Tant de bo resulte un èxit, però alguns pensem que els temps de la grandeur pertanyen definitivament al passat, i que en açò de l’organització d’events musicals multitudinaris a l’aire lliure i salitrós, pel moment diriem que plou sobre banyat: vegeu la recent i per a molts fallida experiència de l’electro-splash del 2006.

Hui per hui Borriana és encara  epicentre d’un irritant èxode d’oci juvenil als pobles veins, mentre que durant els anys 60 n’erem nosaltres la destinació, la meca de molts jóvens de la comarca. Les millors discoteques i cines, les millors programacions que podia permetre’s l’entertainment provincial les teniem nosaltres.

Durant un grapat d’anys Borriana va ser primeríssima plaça provincial en tot allò referent a estrenes cinematogràfiques (gràcies a l’empresa Payá), i actuacions musicals gràcies als delegats de la Local Fallera, especialment de Paco Villanova, entre altres. Amb inoblidables actuacions en directe i en primícia dels números 1 del pop espanyol d’aquells anys (Pekeniques, Bravos, Lone Star, Mustang, Sirex, Los Angeles, etc.), que desfilaven cada dos diumenges pel mític “Llar Fallero”, el llistó es va ficar pels núvols. Amb freqüència actuava de teloner el conjunt de Jaime Palacios, en un rol similar al que en dècades anteriors desempenyava l’orquestra Branchadell.

Més o menys amb la mateixa periodicitat, els caps de setmana n’hi havia partit de futbol. I com en aquella època el nostre Burriana CF pertanyia a una categoria superior, n’eren molts els seguidors que no es perdien les confrontacions en viu i en directe amb equips rivals com ara el Vila-Real, el Castelló etc. En conseqüència es programaven les actuacions musicals alternant amb els dominicals futbolers.

La publicitat en aquella època es limitava a la radio, megafonia pel carrer i llibres de falles, o s’escrivia a mà el menú d’actuacions sobre el negre d’una pissarra penjada en algun lloc estratègic del poble, o simplement a la mateixa façana del Llar. Aquell local, mític per a vàries generacions de borrianencs, era una espectacular sala de festes amb façana de magatzem, a aquell Straitway (no Broadway) carrer dels Àngels (no L.A.) Sense llums de neó ni cap ornamentació arquitectònica que anunciara la sòbria decoració de J. Ortells que anaves a trobar-te a l’interior, (amb la bella talla de fusta de l’escenari de V. Soler i la magna fotografia mural de J. Bosch, boles tessel·lades penjant del sostre —ben modernes per a l’època— etc.) No recorde ara de quin afamat músic visitant es comptava que en vore l’exterior del local es negà a entrar, canviant d’opinió després d’aguaitar.

El “Llar Fallero” d’aquells anys 60 representava la continuïtat en la tradició de l’Oberón i altres sales d’espectacles i teatre de varietés de l’època daurada de la Borriana anterior a la guerra, mal vistes o censurades en època del franquisme. En la línia d’eixa tradició, els jóvens dels 60 i primers 70 vam poder ser anfitrions de la flor i natadel pop espanyol contemporani. Podies coincidir amb Miguel Ríos o Bruno Lomas refrescant-se la gola en la barra del bar del Llar o del “Mar Azul” (aquell bar de moda de davant del mercat), i podies comprovar que els ídols de la cançó eren de carn i os, molt més reials que una simple portada discogràfica. Tot un orgull que ens feia sentir capitalins (vegeu l’article de mon pare al Buris-ana núm. 95 de l’any 1966, pàgina 19). En passar els anys, aquella mítica sala de festes esdevingué un saló de banquets per a esponsoris i comunions, i finalment uns anodins aparcaments.(La història de tot açò roman inèdita! Massa gent jau ja al camí d’Almassora sense haver-ne deixat cap rastre escrit! Qui s’anima?).

Pel contrari, les visites de grans orquestres, reconeguts intèrpretes o cantants de música clàssica n’eren ben poques. Passaven pel Principal de Castelló i encara gràcies. Les actuacions a Borriana d’abans de la guerra de primeres figures com ara Fleta o Rubinstein (la del mestre del piano és una llegenda urbana mentre no es demostre el contrari) eren rares. Altres noms com ara el vilarealenc Tàrrega, el borrianenc Mus o el valencià Iturbi, fill adoptiu de Borriana, també han sigut excepcions que confirmen la regla. Diriem que la melomania, el gust per la música “clàssica”, era i és ací canalitzat pels jóvens principalment a través de les bandes de música, de gran arrelament i tradició, com a bons valencians que som. Quant al cultiu de la música clàssica, en època de la democràcia crec que hem lograt estar a l’altura respecte d’èpoques anteriors, ja que tenim coral, banda, conservatori, més un grapat de bones i reconegudes individualitats musicals nascudes ací.

Què sàpien per tant els més jóvens, que eixe ”Arenalazo” que se’ns ve damunt (Sandyland Song, Arenal Sound, o com vullgau dir-li), no és un esdeveniment sense antecedents. En este poble nostre sempre hem sabut assumir tan promte o més que en qualsevol altre, els corrents de modernitat vinguts de l’exterior. Fins i tot hem sabut menjar-nos l’exterior en pepitòria quan ha calgut fer-ho! Potser el que no hajam sabut encara fer és donar-li a tot això continuïtat i permanència en el temps, necessàries per a deixar algun rastre definitiu en el subconscient col·lectiu dels futurs borrianencs.