elperiodic.com
SELECCIONA IDIOMA
Castellano
Per Roberto Roselló
Parotets i Xuplamel·los - RSS

Els amargavides

    Repassant alguns títols meus en este periòdic, he recordat que en dos o tres ocasions he tingut l’atreviment de dissertar sobre la felicitat. Encara no sé com se’m va passar pel cap, ni com encara em llig algú després d’eixa ocurrència suïcida. Qualsevol cosa que es diga sobre un tema tan sobat és garantia de caure en algun topicàs catedralici, mil vegades repetit. A pocaa distància d’Aristòtil o d’Epicur, l’únic autor que hui obtindria el majoritari reconeiximent popular per la seua aportació al tema universal de la felicitat potser fóra Palito Ortega, per allò que cantava tan profund i intemporal:

    La felicidad, ja, ja, ja, ja, 
    de sentir amor, jo, jo, jo, jor ... (*)

    La prova de la meua falta d’experiència en saber aconsellar els altres sobre els secrets de la bonaventura, és que se’m va oblidar mencionar una de les causes més freqüents d’infelicitat, que ens caldria evitar sempre: fugiu de les persones tòxiques! No em referesc a malalts contagiosos o que patisquen d’halitosi criminal, ni als qui viuen semisoterrats per culpa de la síndrome de Diògenes. Ni tampoc a cap enverinador, cuiner de professió. A qui vull denunciar és a eixos espècimens del gènere humà d’aspecte normal i inofensiu, però dotats d’una aura de contagiosa energia negativa, capaços de semar-te el dia després de galtejar-te amb una simple frase, un comentari pertorbador que et deixa touché. Després d’un encontre casual amb un d’estos tocapilotes, tothom t’ho nota en la cara. Són com el “gafe” que interpreta Peter Sellers en El Guateque, quan ficava la mà involuntàriament dins del pot del caviar, logrant una cascada de contagis de la pudor dels seus dits a tots aquells als qui després saludava amb un apretó de mans.

    Quan un d’estos xinxes-man et clava l’agulló (agulló moral, és clar), no sents inicialment res excepte un lleu fàstic, ja que amb el còctel inoculat va un narcòtic. Però el verí t’anirà agrint l’humor poquet a poc de forma que, amb efecte retardat, se t’apodera tal desfici que acabes pegant-li un crit destemprat i immerescut a qualsevol  “que passava per allí”. Et trobes excitable, desassossegat, i no saps per què, fins que t’enrecordes que fa hores t’havies topat amb un d’estos toxicmans. Vos contaré alguns casos de collita pròpia.

    1.- Un veí castellanoparlant que respon, digam, a les falses inicials MC (Maximus cretinus), no perd ocasió sempre que em veu d’increpar-me amb alguna impertinència, que evidència poca estima i consideració envers la meua professió, i sobretot, un analfabetisme incurable.

    -Qué …¿Ya has terminado hoy de trabajar? ¿Ya estás de vacaciones?  Es que los maestros, menudo chollo!

    Les primeres vegades tractava de rebatre-li educadament mentre esperàvem l’ascensor, amb arguments i dades objectives, intentava guanyar-me’l a la meua justa causa. I, la veritat, servia de ben poca cosa: era impermeable a la llògica, el cabró. Al final vaig optar per eixir-me’n per la tangent, amb alguna invectiva:

    -No, señor Maximino, no. Está usted equivocado al haser ese cómputo vacasional que atribuye a los profesores. Es presisamente al revés: yo trabajo tres meses en verano, en mi casa, siendo el resto del año —nueve meses— cuando estoy realmente de vacasiones!

    He descobert  fa temps que la millor tàctica és donar-li la raó sense discutir, i despedir-lo amb una palmadeta al llom. Per cert, sempre lamente no disposar en eixe precís moment d’una pegatina oculta en la palma de la mà que diga “La tengo pequeña”, o “Soy idiota, tengan paciencia conmigo”, i estampar-li-la en l’esquena sense que se n’adone.

    2.- Tirso Merlaparla pretén fundar el que encara hui és un projecte, el Masocca Clotari Club. És un conegut a qui agrada molt passejar diàriament pel nostre paratge natural i du anotat un catèleg pormenoritzat de contratemps i atemptats “clotecològics”, amb els que em martiritza sistemàticament quan em veu.

    -Roberto, sabies que han aparegut tres “patos” degollats i 428’3 peixos morts?  Has vist la malesa que t’han fet els jardiners? T’has enterat que van a construir un aeroport i una autopista que creuarà el paratge? …

    -Mira moniato: com t’he de repetir que no sóc el responsable del Clot, que fa temps que ni passetge perquè se’m fa el ventre agre? Per què no proves alguna volta a dir-me alguna trola, com que el Clot està net, verd i florit, i lliure de pescadors furtius consentits?.

    3.- El meu amic Infortunat Calenturó sempre s’apanya per a tindre’m puntualment assabentat de les defuncions de coneguts i no tan coneguts … en dissabte per la vesprà! (La confirmació de l’hora de la missa i del tanatori van inclosos en la propina informativa). La seua estimulant conversació està plena d’anècdotes de xancosos, d’alifacs propis i aliens: que si fulanita s’ha quedat afònica per culpa d’un rot avinagrat, que si ens fem vells i m’ha eixit un ull de poll ací —mira’l, vols que te l’ensenye?— , i més coses d’eixe estil. És un militant infatigable de la pallissa conversacional, de provada eficàcia en l’innoble art de cagar-te el dia: un gran “semavides”!

    4.- Finalment, vos contaré una conversació prou insòlita que vaig tindre despusahir, quan se’m va acostar un d’estos tocapilotes per a sermonejar-me, aprofitant que em prenia un café en la barra d’un bar.

    -Xé, Roselló, ja veig que tu també eres d’eixos del Carajillo Party.

    -¿?

    -Sí home. No escrius també en eixe periòdic digital dels “peperos”?

    -Efectivament, en la secció d’opinió del periodic.com, però ací hi ha col·laboradors de tendències diverses. Ser crític amb el govern socialista no significa ser “pepero” necessàriament, ni menys que el periòdic siga subvencionat o afí al PP. No creus?

    -Però la majoria són gent obsessionada amb “Zapateuro”, gent de partit o altaveus del PP , i a més de la tendència més dretana, com el Tea Party dels republicans als USA.

    - Home, digam que eixa és la teua opinió, però segur que si els preguntares, inclús a algú podria paréixer-li que el desequilibri carrega de l’altre costat,  que el periòdic és més “Catalino Party” o del “Sindicat de la Zella” que no “Carajillo Party” …

    - Només tens que contar-los. No serà que tu eres més Carajillo que Catalino? No se’t veu molt canyero que digam!

    -És que a mi les canyes m’interessen sobretot en qualitat d’Arundinoidees de la família Poàcies, sap? Ah, i sense despreciar els canuts llidoners i tota la fauna associada als canyars. Bon dia Xe Guevara!

    Com voran, tota una cura d’humiltat. Jo creia que venia a demanar-me un autògraf, i per poc m’arrea una mantinà. Inicialment este home-cutimanya no pareixia sospitós, em paregué inofensiu per desconegut. Però l’estratègia d’aquesta fauna verinosa és la mateixa dels invasors extraterrestres: simular l’aspecte de la gent normal. Alerta doncs, perquè davall d’un amic, d’un germà, de la iaia, etc., pot ocultar-se un amargavides, un llast del que cal apartar-se ràpidament. És molt important tindre’ls identificats, rebelar-nos-en i dir-los, parafrassejant el molt honorable Coent:

    -Amiguitos del alma, no os queremos ni un huevo!

     

    (*) Noteu com eixe “…jo, jor …” orteguià, ens anticipa el gran Chiquito de la Calzada, aleshores encara un desconegut.

     

    Elperiodic.com ofereix aquest espai perquè els columnistes puguen exercir eficaçment el seu dret a la llibertat d'expressió. En ell es publicaran articles, opinions o crítiques dels quals són responsables els mateixos autors en tant dirigeixen la seua pròpia línia editorial. Des d'Elperiodic.com no podem garantir la veracitat de la informació proporcionada pels autors i no ens fem responsables de les possibles conseqüències derivades de la seua publicació, sent exclusivament responsabilitat dels propis columnistes.
    comentaris 6 comentaris
    PACO VENTURA
    PACO VENTURA
    07/12/2010 04:12
    PER A JUANVI

    Qué et deia jo? Però les meus recomanacions tenen preu. Ja et pasaré carrec de la comissió. ¡Ah! El divendres la nit, et va faltar alguna pasteta de les recomanades per Roberto, en el seu article de "La bandeja". O acás si que te la vares menjar i jo no em vaig adonar? Bé! Ja xarrarem.

    Pujar