Albada des del cim de l´Olimp

El viatge com a subjecte literari és un clàssic de totes les literatures i del periodisme, atés que significa i representa meravellosament la vida mateixa. La vida és un viatge, on allò menys importat és d’on es partix i on s’acaba, i del qual precisament la part més interessant és l’aventura que suposa la recerca d’algun objectiu material o espiritual. El viatge com a pretext literari està present al Quixot, a l’Odissea, a les Coples de Jorge Manrique (la vida és un riu en incessant moviment), etc., també en el cine (les road movies), i si se’m permet, en un plànol més domèstic, en relats autobiogràfics com ara la novel•la El Regreso de l’amic Paco Planelles, o en l’article de Joan Pasqual adés referit.

Molts viatges tenen com a rerefons o destí les muntanyes, llocs inhòspits i a voltes terribles, però on és més fàcil trobar algunes respostes existencials, ja que són un estatge a meitat camí entre Déu i la humanitat. Són les muntanyes (l’Olimp, el Sinaí, El Calvari, etc.) des d’on la Divinitat parla als hòmens, ja que les esglésies i els altres llocs consagrats són les delegacions territorials edificades per a facilitar-los als fidels la praxis del culte i dels quefers religiosos sense haver d’allunyar-se molt de casa.

Aprofitant que Déu es troba pertot però especialment en tots els racons de la natura i probablement amb residència fixa a les muntanyes, l’Església catòlica sempre ha sabut aprofitar els focs de campament, la bota de vi i les llargues caminades entre pinedes i espígols, com un escenari idoni per a forjar personalitats i adoctrinar prosèlits. Daltra banda, molts moviments nacionalistes s’han gestat precisament en societats excursionistes, una espècie de disfressa des d’on han conspirat contra el poder, i on s’ha concebut un revolt de Déu i Natura amanit amb el condiment Pàtria, emprant les muntanyes o els seus habitants com a símbols nacionals. Pense en el santuari de Covadonga, el monestir de Montserrat, etc. Nacionalisme i catolicisme no lliguen gens malament.

Vaig rebre el baptisme profà en la muntanya sagrada —però no santa— dels valencians, Penyagolosa, gràcies a mon pare i una colla d’amics seus, allà pels anys 60. Mon pare ja m’havia familiaritzat des de ben xiquet amb la comarca de l’Alcalatén (la meua iaia era Alcorina), però aquell era plat especial que mereixia esperar. A principis de juliol si mal no recorde, quan per allà dalt ja no queda ni rastre de neu i campeja una primavera retardada, la colla d’amics tenien per costum pujar a peu al cim de Penyagolosa després de fer nit al santuari de Sant Joan (quan encara restava verd i en peu aquell vell om de l’explanada), per a aplegar a temps de poder contemplar l’albada des d’aquell vèrtex geodèsic privilegiat. Tocava alçar-se a les cinc del matí i de nit fosc mamprendre el camí de pujada sense demora, seguint el curs del barranc de la Pegunta amb llanternes, fins aplegar a les pinedes de pi roig i savina rastrera, abans de coronar l’últim tram en què desapareix la vegetació arbolada, on campejen els coixinets d’eriçons, el rar gerani de Penyagolosa i moltes altres meravelles. La contemplació dels primers rajos solars des d’allí és un dels espectacles més commovedors que pugueu imaginar-vos. Una dosi de patriotisme intravenós que tot valencià hauria d’experimentar alguna volta en sa vida. Vaig participar dos o tres anys seguits, i per a mi fou una espècie de camí jacobeu “en miniatura”, una experiència reveladora per la bellesa impactant d’aquelles panoràmiques, d’aquelles rares plantes i insectes tan diferents als del meu poble. Jo era un jovenet impressionable que encara no havia complit els 18 anys.

Vull recalcar que a banda dels veïns de Vistabella, Xodos, i de la zona en general (pastors, masovers, caçadors, collidors d’herbes medicinals, etc.) en aquells temps eren rars de vore’s per allí visitants com aquells, que simplement buscaven la recompensa espiritual de recrear-se en la natura i el paisatge. El factor desencadenant va ser l’aparició i generalització dels vehicles utilitaris, que feien molt més accesible Vistabella i Sant Joan. Els visitants il•lustrats d’èpoques anteriors (C. Sarthou, científics diversos, etc.) tenien un accés molt més complicat i difícil.

En el següent testimoni fotogràfic podeu vore alguns membres habituals de la colla d’aquells anys, part dels quals estaven vinculats a activitats fotogràfiques promocionades des del col•legi salessià de Borriana. Aleshores calcule que tindrien al voltant d’uns 40 anys. Per la posició de l’ombra que proyecten les imatges, és fácil deduir en quina direcció escorcollaven l’horitzó. No vos perdeu la indumentària: els pantalons “vaqueros” no existien encara per a aquesta generació. Imprescindibles: el gaiato (comprat a Vistabella), gorra, mocador i rebequeta, saquet, prismàtics i càmera de fotos. D’esquerra a dreta: Pepe Safont, Enric Safont, Pepe Soler, Batiste Ríos, Pasqual Ramos, mon pare i Juan Safont, que completava el trio Casaretes. L’invisible autor de la fotografia era Juan Tejedo.

Noteu que la robusta creu amb parallamps que corona el bunker del forestal, ja no existeix actualment. Imagine que des que el massís fou declarat Parc Natural (7-IV-2006) o segurament des de molt abans, decissió adoptada per a no ferir susceptibilitats i expressar que allò és patrimoni de tots. Em van contar que en certa ocasió, algú d’aquells senderistes (com els diriem ara), gent catòlica de tota la vida, pocs metres abans de coronar el cim, enfervoritzat i transmutat en un híbrid entre sir Edmund Hillary i sant Joan Bosco, es posà a desganyitar-se cridant a ple pulmó:

Viva Maria Auxiliadora! Viva Maria Auxiliadora!

El pobre guarda forestal, arrancat brutalment i per sorpresa del silenci monacal i tel•lúric que impera en aqueles altituds, va eixir disparat del seu “garito” amb la cara descomposta —cara de rendició incondicional a qui fóra—, dubtant si la guerra s’hauria acabat el 39, o si n’hauria començat una altra i no s’havia enterat.

Les fotografies d’Enric Safont i també de Juan Tejedo eren magnífiques. Enric aconseguia amb el ‘macro’ unes diapositives impactants de les plantes (recorde especialment les de cards florits!) i dels insectes (palometes i escarabats), d’una qualitat digna d’un reporter qualificat de National Geographic, malhauradament destinades a romandre oblidades dins d’algun calaix. Aquelles vivències em van influir, van activar el germen de naturalista que duia dins, que a posteriori he desenrotllat professionalment en les meues activitats com a botànic, incloses les realitzades al massís, al que he tornat no poques voltes.

Malgrat la diferència d’edat (la meitad d’aquells hòmens ja no estan en este món), el vincle que es va forjar en aquells dies llunyans de la meua joventud roman intacte. Alguns, com Enric Safont, encara pujen al cim com si res. D’aquelles jornades iniciàtiques em queda un dolç record, i el costum de comprovar cada matí des de ma casa que Penyagolosa, la muntanya que per sa majestuositat potser millor ens representa, encara esta ahí, testic impassible i inamovible de les nostres misèries i grandeses com a poble. A voltes tinc la certesa que ens vigila, que ens coneix, com el misteriós monolit de ‘2001: Una odissea de l’espai’.