Els adoradors del sol

El passat sis de setembre ens vam reunir una colla d’amics, per a oficiar el sagrat i ancestral ritual de festejar la vida i l’amistat al voltant d’una suculenta paella. El instant sublime i fugaç que antecedix l’escudellà, queda reflectit en la següent foto. Un protagonista invisible està present pertot: la fam. La indissimulada felicitat pel festí que està a punt de produir-se es veu en la cara de cada participant. De fet, el plat que sosté Paco Planelles no és per a escudellar sino per evitar que un imperceptible filet de bava que li penja del llavi inferior —l’hem borrat amb fotoshop— caiga sobre la paella i la convertisca en arròs “caldós”.

Si l’aconteiximent té algun valor que excedeix l’àmbit privat, és perquè els 6 samurais de la foto som columnistes del periodic.com. És just recordar que la iniciativa va partir de Berta Balaguer, aprofitant que Paco havia vingut de l’altra punta del món per passar les festes de la Misericòrdia amb els seus amics borrianencs. Paco va i ve de Montevideo a Borriana com qui se’n va al Corte Inglés a València aprofitant el dia laborable de Sant Blai.

S’acosta la festa dels morts, i en estos dies de primers freds en què maduren els alborços i la gent ens arrepleguem dins la closca, m’abelleix aparcar els grills —de moment—, i anar un poc contra corrent en parlar de l’alegria de viure, paradoxal corolari que hauriem de traure de la festa de Tots els Sants.

Indicaré als lectors no informats qui és qui en la foto, començant per l’esquerra. El primer oficiant de la cerimònia és Joan Pasqual, el més musculós que encara no necessita ulleres: als seus braços es pot estudiar anatomia. Mentre que en els altres amics de la foto la bona forma física fa anys que ha fugit per cames i la curva principal és l’abdominal, en Joan, de ventre llis, les curves esculpixen encara un imponent avantbraç, on només trobem a faltar un tatuatge mariner dels clàssics. Després vaig jo, que cada dia em semble més a mon pare, vox populi dixit. Sóc menys fibrós i més redó que Joan PE, però tinc més monyo, i com voreu, tampoc no necessite ficar-me les ulleres per a reconéixer l’home de la pala i el plat que està al meu costat, que no és altre que Paco Planelles.

Encara que no té res a vore directament amb el tema que estem parlant, no puc resistir reproduir ací una foto de la comissió de la falla del garbó de l’any 1944 (de Burriana en les seues Falles, vol. II) on apareix el nostre Paco, encara xiquet, i son pare, a qui és clavadet! A que és entendridora?

Després tenim al bo de Miguel I el Batallador, que és com el Dr. Jeckyll & Mr. Hide, amb dos cares: d’un costat la cara de felicitat de la foto, la de l’home bonàs i de riure franc i fàcil, incapaç de matar una mosca, amic dels seus amics, tan diferent del Miguel hiperideologizat i provocador, el d’esperit “batallador” subjacent als seus articles d’opinió política, infatigable polemista que sempre en té per a tots i ha de dir la ùltima. Al seu costat tenim dos excel·lents saineters locals, a més de companys «columnaris» —o «columners» no sé molt bé com caldria dir-ho. El primer és Paco Ventura —ens té abandonats als seus lectors del periòdic—, que per l’expressió que fica no sabem si s’està cremant les mans amb l’ansa del paelló, o simplement està lamentant no haver visitat el WC abans de posar per al fotògraf. Tancant l’hemicicle d’adoradors de la paella tenim Santi Rios, que fa cara d’estr fotut per por que li escudellen l’últim, i els cinc impresentables que aclaparem el paelló no li deixen ni el socarrat. Se li nota perquè el seu color de cara és més pàl·lid —ho fa la por—, mentre que els altres tenim la cara roja com una tomata, disposats a despreciar com autèntics legionaris l’evident risc de patir un atac d’hipertensió eixa mateixa nit.

I ara torneu a fixar-vos en la primera foto. Acàs no és la paella un autèntic sol, una estrella atrapada en un paelló, de la qual som adoradors tots els que estem reunits al seu voltant? Eixe disc solar no és d’hidrògen i helio, sino d’arròs amb conillet, garrofons, etc. La paella es menja rictualment, com si d’una comunió pagana es tractara. Podria ser la paella la responsable d’eixa llum momentània de felicitat que il·lumina els rostres dels feliços llevantins? Per què la barroca paella és la quintaesència de l’ànima valenciana? Tinc una teoria. Eixe disc de gustós arrós assafranat està directament relacionat amb els adoradors de l’astre rei de l’antic Egipte, deitat a la qual anomenàven Amón-Ra. El mèrit d’esta foto m’ha fet reparar en una hipòtesi antropològica. Sospite que del nom de la deitat egípcia Amón-Ra deriva el nostre nom «Ramón», tan comú ací, i que d’algun navegant ancestral vingut de l’antinc Egipte a qui li dien Ramón (Ramón «el Egipci», naturalment), som descendents indirectes tots els valencians, com demostraràn algun dia els estudis antropológics d’ADN mitocondrial. És més, sospite que la llengua valenciana prové del llenguatge jeroglífic arcaic de les piràmides, com algun dia es demostrarà igualment. I que les monumentals falles són producte d’un instint gravat en el subconscient valencià heretat dels constructors de piràmides, els nostres avantpassats de la fabulosa civilització del Nil. Per a les gaiates no tinc explicació.

Vull concloure amb una tercera foto, on a més dels sis samurais estan els altres amics del periòdic que eixe dia van compartir taula amb nosaltres. D’esquerra a dreta: Berta Balaguer i la seua sòcia Mada, la periodista Mª José Aràmbul —a qui el matrimoni li ha sentat molt bé—, i Juan Carlos, el fotògraf que amb les seues magnífiques instantànies ens ha inspirat este article. Noteu com l’amic Santi Ríos ha canviat de posició, i ja té un altre color de cara.