A veure qui la té més llarga
Aquesta frase tant masclista és, sens dubte, el pensament i la forma de veure les coses de dos ex-presidents que hem tingut a l'estat espanyol; quan de gestió de recursos hídrics es tracta(va).
El Pla Hidrològic Nacional, com a definició, consisteixen un full de ruta, una sèrie d'actuacions a dur a terme per tal de garantir l'aigua necessària i amb una certa qualitat per a les persones, l'agricultura i els sectors productius.
M'agrada separar agricultura dels sectors productius perquè des del meu punt de vista, no és un sector primari, si no més encara, prioritari, però això donaria per a un altre article, així que tornem al tema...
Organitzar els recursos comuns per garantir l'accés de totes i tots als mateixos, ha de ser un dels eixos principals de qualsevol estat mínimament preocupat per les persones que ho habiten. Ara be, el problema, com quasi sempre, ve quan al mateix temps que es programen la forma d'atendre les necessitats de les persones, en aquest cas l'aigua; es tenen en compte, o millor dit, s'aprofiten aquests plans com és l'Hidrològic, per a animar i instigar a fer uns usos del territori totalment insostenibles i artificials.
Quan estava el defraudador d'Aznar, apostava pels transvasaments, per tal de dur l'aigua de rius cabalosos com l'Ebre, cap a zones més deprimides, com el sud del País Valencià, Múrcia i altres llocs.
Quan va estar Zapatero, igual va defraudar, aquesta vegada no a hisenda,si no a les expectatives que s'havien generat quan va decidir fugir dels transvasaments i apostar per les dessaladores; menys impactants per al territori, però al fi i al cap, alimentant el mateix model.
Tots dos apostaven, de diferent manera, però pensant en un objectiu comú i que no era precisament el bé comú de la societat. Un model d'especulació, de transformació de grans extensions de secà en regadiu, de plantejar macro-urbanitzacions allà o no es disposen de recursos hídrics de manera natural, camps de golf a tot arreu, i una llarga llista de grans constructores i terratinents més que contents.
Al final ha guanyat el model de les dessaladores, i la realitat, que sempre supera la ficció, ens diu que no ens fan falta, que dona igual que estiguen unflades en el preu per a que alguns puguen cobrar les seues comissions, perquè com he dit al principi, per a aquests dos grans líders, era una qüestió de testosterona.
Ara s'hauran de pagar, i encara que els costos de les mateixes s'han disparat un 50%, no passa res, retallem un altre servei públic i les paguem, que en això ja tenim experiència.
