La Revolució del Petroli (1873-2023)
Dijous passat el Col·lectiu #Revolta1873 va eixir de l’ombra –com deien els internacionalistes– per reunir-se a la llum del sol. Ens acompanyaren vora 200 petrolieres i petroliers i, per fi, vam veure el curtmetratge documental sobre “la insurrecció obrera més important del segle XIX”. Comença, amb aquest acte, l’any del Petrolio [ens corregeix Ricard Bañó] per commemorar el 150 aniversari de la Revolució. A la presentació, alumant de la Formació Professional Bàsica i del Batxillerat Artístic de l’IES Andreu Sempere d’Alcoi ens oferiren un lliçó de vida. Un exemple d’empoderament, una exposició magnífica i un llibre il·lustrat meravellós.
Busquem, per una banda, desterrar el mite i, d’altra, un reconeixement a les vertaderes víctimes d’aquesta història. Perquè quan t’apropes a l’estudi de La Revolució del Petroli sorprenen dos coses. La primera és la persistència del mite, de la llegenda o directament de la mentida. Portem, per sort, cinquanta anys d’historiografia seriosa, des dels treballs de Clara Lida i de Manolo Cerdà. I vint-i-cinc de divulgació. Al 125 aniversari el CAEHA, amb Àngel Beneito i Paco Blay al capdavant, van fer una tasca ingent. El CAEHA i el Club UNESCO. M’agradaria fer una menció especial a Pepe Fuster, que ens va deixar recentment, i que tan trobarem a faltar.
Però, a pesar dels esforços, encara avui en dia continuem sent testimonis de la manipulació descarada dels fets. Ja sabeu, un falsejament en favor dels vencedors de la història i en detriment dels vençuts.
La segona qüestió, molt relacionada, és sobre els protagonistes. Mireu, ara fa una setmana acompanyava seixanta membres de l’AIT, que van celebrar el centenari de l’Associació a Alcoi. Delegats de tot el món amb militància i formació anarquista. Doncs bé, un d’ells em va preguntar: “¿Es verdad que arrastraron al alcalde?”.
A aquest poble (i fora) gossets i gatets saben que Pelletes va ser arrossegat. El que no sap tanta gent és qui era Vicent Arques Gregori. Al juliol de 1873 tenia 12 anys. Va entrar a la presó en desembre acusat d’arrossegar “al desgraciado Albors la mañana del 10” [la delació és d’un altre de 15 anys que intentava lliurar-se de la presó]. A l’abril, la guàrdia civil va traslladar Vicent a Alacant [nugat i a peu], al castell de Santa Bárbara, d’on no va eixir fins a l’octubre de 1876 després de pagar la fiança.
De malnom li deien Capsoga perquè “era atrasado para su edad”. El jutge no ho va veure clar i va cridar a declarar els seus antics mestre (antics, perquè al moment dels fets ja treballava de teixidor). Els docents van assegurar que era perfectament capaç de “discernir lo bueno de lo malo y para darse cuenta de los actos que la moral reprueba”. Altres testimonis insistiren en que “parecía un bobo”.
Finalment el fiscal el va acusar de sedició, d’assassinar a Pelletes, de lesions greus a un guàrdia civil, de menys greus a un segon i de lleus al capità. Al desembre de 1887, catorze anys després, va ser absolt per falta de proves. Ell i la resta d’acusats.
Aquesta és la nostra pedra per al nou marge que hem de construir entre totes i tots. Li ho devem a Vicent Arques, a la Lleona, a la Bohua, al Teranyina, al Seguet de la Murtera, a Cagó, a Xufa, a Peret de la Sarga, a Graella, a Penca de Benilloba, a Bacora, al Besat, al Tortet del Rural, i a centenars dels nostres besavis i rebesàvies.
