La Renegà i la vella anormalitat
Recentment els mitjans de comunicació han anunciat la construcció d’un centre d’interpretació dels ecosistemes mediterranis i de protecció de tortugues marines. Es tracta, pel que anuncien, d’una iniciativa que promou la fundació Azul Marino, una fundació de recent constitució i de la qual mai s’havia tingut notícia. Es preveu fer una inversió de quatre milions d’euros, una quantitat substanciosa.
Quasi simultàniament, als anuncis publicats, s’han iniciat uns moviments de terres i poda i tala d’alguns arbres a la zona nord de les Platgetes de Bellver, contra la via verda Benicassim-Orpesa. El moviment de terres, la tala i poda d’alguns arbres ha mobilitzat el moviment ecologista de les nostres comarques que ha iniciat una sèrie de protestes i demandes per tal d’intentar aturar les obres.
Des de la Plataforma Castelló per la Justícia i contra la Corrupció volem fer-li arribar algunes consideracions al respecte. Ho fem perquè estem convençuts que la denúncia de la corrupció, endèmica al nostre País, i l’exigència de justícia, ara per ara posada en dubte per un historial de sentències que contradiuen el sentit comú, no es limita als casos concrets d'injustícia i de corrupció evidents. Pensem que una societat justa i honesta també ha de respectar el medi natural, protegir el paisatge, patrimoni de tots, dels qui vivim i dels qui vindran, i dissenyar un model productiu sostenible i equitatiu per a totes les persones que conformen una societat moderna i amb possibilitats de futur. Per això ens creiem obligats a fer algunes consideracions sobre una iniciativa, aparentment innòcua, fins i tot filantròpica, que pretén canviar la fesomia de la costa de la Renegà, un indret d’una bellesa singular.
Allò primer que ens ha sorprès, i ens ha posat en alerta, és saber la qualificació dels terrenys on es vol edificar. Es tracta de sòl urbà, legalment res a objectar, els propietaris de solars en sòl urbà tenen tot el dret a construir, respectant les normes i ordenances marcades per les fitxes d’execució de cada sector. El projecte de la fundació recentment creada parla d’un centre d’interpretació dels ecosistemes mediterranis, d’un llac d’aigua salada per allotjar tortugues marines, d’una platja artificial, i d’algunes dotacions més. No ens pertoca a nosaltres emetre judicis sobre la conveniència del projecte ni sobre la seua possible viabilitat. Si s’ajusta a llei i l’Ajuntament d’Orpesa ho permet concedint llicència, no podem objectar res d’una manera raonable a un assumpte, que en principi és competència d’un Ajuntament i d’uns particulars que volen construir en uns terrenys declarats aptes pel municipi.
Però com la catalogació d’aquells terrenys ens han produït certa estranyesa, hem visitat les pàgines webs on s’exposa l’ordenament del sol del municipi d’Orpesa, i el que ens ha provocat la lectura del Pla General d’aquell municipi ha estat indignació. Resulta que al PGOU d’Orpesa, quasi tota la serra de la Renegà està qualificada com a sòl urbà, sols es respecta una estreta franja contra la mar i algun rodal de muntanya.
El PGOU d’Orpesa es va aprovar l’any 1982, després d’un incendi (on els treballs d’extinció van ser poc eficients i el foc va campar per lliure) i abans d’aprovar-se les normatives de protecció de costes (que no van afectar al sòl catalogat com a urbà). Tot indica que es van marcar zones com a urbanes pensant més en evitar la seua protecció per les normatives que el Govern aprovaria seguint les directives europees, que en les necessitats reals del municipi. Amb tot el desenvolupament urbanístic al nord d’Orpesa amb Marina d’Or, era necessari catalogar com a sol urbà gran part de la Renegà?. Creiem que no, catalogar petites zones com a sol urbanitzable encara haguera sigut comprensible, però eixa enorme quantitat de sol urbà, no tenía sentit. De fet, han passat quasi quaranta anys i la majoria d’aquell sòl segueix sense edificacions de cap mena, cosa que indica la falta de realisme del PGOU.
També ens sorprén que del no res aparega una fundació que té quatre milions d’euros per invertir en dotacions per a tortugues marines, galfins mulars, praderes de posidònia i unes quantes coses més, això no quadra de cap de les maneres. Probablement, no ho sabem, però té totes les aparences d’ésser l’excusa per urbanitzar i augmentar el valor de zones, que fins ara s’han mantingut verges.
No ens dediquem a l’urbanisme, no en som experts, però estem convençuts que el que passa al PGOU d’Orpesa és el mateix que passa als planejaments de la majoria de municipis del nostre País, i això és un escàndol que s’hauria de remeiar d’una manera urgent.
Fa ben pocs anys tots els pobles, especialment els costaners, requalificaven sòl no edificable per a posar-lo a disposició de les empreses constructores i urbanitzadores, empreses que apareixien com bolets per tot arreu. Es tractava d’empreses que manejaven molts diners, corrompent-ho tot, comprant polítics i tècnics poc escrupolosos, manipulant notícies en mitjans de comunicació deshonestos que anteposaven els resultats empresarials a la veritat de les seues informacions, silenciant opinions divergents i amortitzant protestes i reivindicacions amb la promesa d’un creixement econòmic sense fi. Tots volien que les seues terres es convertiren en solars, tots els ajuntaments projectaven luxoses urbanitzacions, polígons industrials i projectes fantàsstics d’expansió urbana.
Però la realitat es va imposar, tots aquells projectes impossibles que havien provocat un estat de corrupció generalitzada a tots els àmbits se’n van anar en orris. La crisi de 2008, amb la fallida de la indústria de la construcció al nostre País, ens va dur massa ruïna, empobriment i atur com per a no plantejar-se altres alternatives al creixement econòmic! Hi ha enormes solars buits i apartaments sense vendre entre Orpesa i el Prat, no caldria encetar noves construccions en llocs verges. No cal inventar somnis estúpids com el vell «Mundo-ilusión», «la Ciudad de las lenguas», «Terra mítica», i altres que sols han provocat corrupció i pèrdua de patrimoni comú.
L’Ajuntament d’Orpesa s’hauria de plantejar seriosament la revisió del vell PGOU (té trenta-huit anys!) i les expectatives actuals res tenen a veure amb les que hi havia en aquella època. Hauria d’anunciar la revisió del Pla General i suspendre llicències per evitar noves iniciatives que no s’adapten a les necessitats reals de la població i degraden el territori.
La serra que envolta la costa de la Renegà és d’un valor paisatgístic tan gran que no pot continuar catalogada com a sòl urbà, creiem que s’ha de buscar alguna forma de protecció per a un dels indrets més bells de la nostra costa.
Amb les nefastes conseqüències que l’avidesa especulativa i la bogeria constructiva ha tingut sobre la nostra economia hauríem de ser més prudents. Resulta contradictori que a nivell municipal es torne a les pràctiques constructives i depredadores de sempre, mentre es parla i es legisla en altres àmbits sobre de transició ecològica, noves economies i lluita contra el canvi climàtic i protecció dels espais naturals.
Ara és la Renegà, la seua conservació, la que ens causa preocupació, però demà pot ser qualsevol altre indret del nostre País. Alguns PGOU vigents als nostres municipis, es fonamenten en uns plans pensats per a l’especulació urbanística, preveient un creixement il·limitat, no s’han adaptat a la LOTUP modificada en la darrera legislatura del Botànic, ni estan en la línia de l’esborany de la llei valenciana de transició ecològica que esperem afronte aquests problemes. Creiem honestament que els planejaments s’han d’adaptar a una realitat que res té a veure amb aquells anhels constructius desmesurats que els van inspirar.
Instem a totes les administracions amb competències sobre ordenació del territori i protecció del medi natural, a revisar urgentment els vigents Plans Generals d’Ordenació Urbana i adaptar-los a la realitat actual. A fer un exercici de prospectiva per tal d’incentivar un desenvolupament urbanístic, industrial, agrícola i de serveis, que tinga com a prioritat l’adaptació de les nostres ciutats i les nostres economies als nous, i futurs, reptes que ens suposa el canvi tecnològic, climàtic i demogràfic, que ja ofega les nostres societats amb una creixent desconfiança vers les institucions, un empobriment generalitzat de la població, una desigualtat econòmica en creixement imparable, i una atur insuportable per a les joves generacions.
