Pobresa Clientelar
Pareix que a qui ens governe ja li està bé que les persones, les associacions i les fundacions continuen en situacions d’inestabilitat i precarietat econòmica. No fa massa temps enrere les manifestacions pels impagaments eren constants. Mentre l’administració pagava a grans multinacionals de l’oligopoli, rescatava bancs i sustentava targetes de dubtosa transparència; la gent que treballe per millorar mínimament la situació de persones en risc d’exclusió social passa mesos i mesos sense cobrar. Però eixos mateixos bancs i eixes mateixes empreses rescatades exigien cobrar els seus rebuts a temps o les conseqüències podien arribar a ser molt dramàtiques.
Tot això ja ho sabem, cada vegada en parlem menys del tema ja que l’estafa esta que ens venen com a crisi no és agradable per ningú. Ni tant sols per a qui la paguem. Callem, què hem de fer. Si no callem podem acabar fent coses de les que no sentim massa orgull.
Així que, entre injeccions i retallades portem més de 10 anys de crisi. I en tot este temps l’administració ha continuat gotejant subvencions ací i allà. Un goteig que proporcione les molles del pastís que ja s’han menjat la gent de dalt, la gent gorda. Subvencions que han representat lleugeres inversions per a molts sector desfavorits i per a moltes organitzacions que treballen sense esperar res a canvi pel benestar de la societat. Subvencions que només valen per a crear més xarxes clientelars, per a silenciar dites organitzacions i aconseguir que no es queixen per l’infrafinançament al que es veuen abocades. Personal que calle si vol mantenir el seu sou, gerències que han de fer el somriure per mantenir els serveis. En definitiva, fer clientelisme de l'exclusió social. Tant trist i tant rastrer com això.
La solució a tot este problema és fàcil i el nostre govern ho sap. Passe per crear línies de finançament estable vinculades als projectes i a l’auditoria dels programes i organitzacions per part de professionals. Línies que permeten rebre aportacions econòmiques atenent al treball fet i al que es farà, que proporcionen estabilitat i que permeten fer previsió a mitjà i llarg termini. Però no només això, línies de finançament que no precaritze les intervencions amb sectors en risc d’exclusió social, permetent la llibertat d’expressió tant de professionals com de dirigents i organitzacions al temps que desvinculen les quanties econòmiques de la possibilitat o no de tocar els nassos a l’administració. En definitiva, un finançament estable més enllà de la rendibilitat econòmica que es puga treure en eleccions i que permeta actuar amb llibertat a tots els sectors professionals.
En resum, propostes de finançament que garantisquen el benestar de la societat i la prestació de recursos més enllà del propi benefici polític dels partits. Una proposta transgressora i que proporcionaria flexibilització burocràtica i llibertat en les intervencions. Una proposta que aposte per l’atenció ciutadana i per la felicitat de les persones deixant de banda la permanència en les institucions d’uns i altres gràcies al vot clientelar. Una proposta que no requereix més inversió, sinó aprofitar i redistribuir correctament la que ja existeix. Una manera de gestionar l’administració pública que no tenim costum de veure, que pose l’administració al servei de qui sempre hauria d’haver estat: al servei de les persones.
