Paco Camps, líder y maestro

Si hem de triar quin personatge polític valencià a donat més portades a la premsa, sens dubte hauríem de parlar de Paco Camps. Ja no per la seua gestió "obras y milagros" sinó en el seu anecdotari personal. Una forma de ser que ha creat escola en la política valenciana i que pareix que els seus alumnes, sobretot a Nules, estan seguint al peu de la lletra.

Tots recordem com davant de la premsa, amb cara de alegria, rebia les citacions judicials amb frases com "Tengo unas ganas locas, locas, por ir a declarar para esclarecerlo todo. Porque no hay nada que esconder". Però ens quedàvem amb les ganes perquè tant tardaren a anar-hi que diverses vegades els delictes havien prescrit (no vol dir que no haguera delinquit, però ja no es podia jutjar). Així fan els seus pupils hui en dia, que davant les citacions judicials sempre tenen amanit un problema d'agenda o temps per a anar allargant el moment de seure a "esclarecerlo todo" davant del jutge.

I què dir d'aquelles imatges on el gran showman pujat a un púlpit, mostrava el seu martiri personal: "¡Ustedes lo que quieren es verme bocabajo en una cuneta!". Així assenyalava els que, segons ell, li estaven infringint un "acoso y derribo" que no es mereixia. No és difícil trobar als vídeos dels plens municipals un extracte similar. Cada mes veiem un portaveu popular acusar la resta de partits d'"acoso" a la seua persona o la seua anterior gestió. Com un jugador de futbol fent "piscinazo" en l'àrea reclamant penal, veiem interpel·lacions exagerades, farcides de victimisme i fel a parts iguals.

Quan ja tot es destapa i Ricardo Costa comença a relatar tots els fets que durant anys han estat succeint als governs de Paco Camps, el mes fàcil és dir: "Cada uno es libre de elegir su estrategia de defensa, hasta mintiendo si lo cree conveniente". Perquè el gran Paco dóna consell jurídic als valencians i se les saps totes.

I és que per això els costa tant a alguns reprovar-lo, o fer cap declaració contra Paco Camps... perquè per a ells és el model a seguir. És el "lider y maestro" d'una bona colla de polítics valencians. Aquells que pensen que, per més que puguem dir els altres, "aquellos eran los buenos tiempos". Els hereus d'una forma de governar i fer política que no es basava en escoltar la gent ni les necessitats, sinó que en una versió moderna del despotisme il·lustrat eren ells els que dictaven al poble les seues necessitats: Fórmula 1, American's Cup...
Ara, eixos portaveus de "los tiempos buenos" segueixen com un anacronisme als plens municipals. Recordant i defensant una època, la seua època, que ja ha passat i que abans d'analitzar-la als llibres d'historia haurà de passar pels jutjats la majoria de les vegades. Ahí estan esperant el ressorgir de Paco Camps o un apostolat seu (poguera ser Bonig) que els porte novament al més alt de la cadena tròfica política. Però cal recordar que en l'agenda continuen pendents les citacions per a aclarir què va passar en aquells temps, que tant enyoren, on ells eren intocables. Els puc imaginar, amb els ulls plens de sentiments, mirant un retrat d'alguna inauguració on tingueren ocasió d'estirar la cortineta al costat del seu líder i mestre. Mirant-la, recordant la glòria passada i pensant:"volveremos".
Mentrestant els seus anhels, continuem veient-nos als corredors dels jutjats. I jo de moment puc dir que sols hi vaig citat com a testimoni.