Normes ortogràfiques i hipocresia política
Una normativa ortogràfica representa la base per a cultivar una llengua i fer prosperar la comunitat que la utilitza en tots els aspectes. Sense consens en la manera d’expressar-se, una societat no pot avançar. Eixe era l’esperit d’aquella posada en comú que va significar la signatura de les Normes de Castelló el 1932.
Vuitanta anys després, però, seguim perduts en la indefinició. Trobem, per una banda, un partit polític instal·lat al poder que fa gala d’una calculada hipocresia. Mentre a Castelló afirma defensar les Normes del 32, subvenciona amb diners públics entitats que no respecten la normativa que s’ensenya a les escoles.
Aquest aniversari de les Normes de Castelló, a més, coincideix amb la punyalada infame a l’ensenyament en valencià i amb la consumació del desmantellament en la pràctica de Ràdio Televisió Valenciana per l’acomiadament de dos terceres parts de la plantilla. RTVV havia de ser el principal vehicle del valencià com a llengua vehiculadora de la vida social del nostre poble, i el principal instrument de cohesió. Per contra, la manca de voluntat política per tal de potenciar RTVV i consolidar-la en les seues funcions i objectius, ha constituït el principal acte d’arraconament de la nostra llengua. Només ens queda el compromís de la societat civil, expressat en constants mostres de voluntat en defensa de la nostra llengua, davant un poder polític i una política lingüística dels que la societat s’ha de defensar constantment. Vuitanta anys després del consens lingüístic de Castelló, no és la situació que cap dels il·lustres signants d’aquell acord haguera somiat.
Fa cinc anys, amb motiu del setanta-cinc aniversari de les Normes de Castelló, vaig expressar la meua incredulitat, frustració i perplexitat pel fet que encara avui es qüestione el consens lingüístic. Confie que no siga necessari arribar al centenari per a celebrar l’eradicació d’eixes postures, que no tenen altre objectiu que impedir el desenvolupament dels valencians com a poble mitjançant el desconcert que provocaria l’absència d’una normativa ortogràfica assolida i respectada.
En aquest vuitantè aniversari de les Normes de Castelló reivindique polítiques serioses de promoció i protecció de la nostra llengua, polítiques educatives i culturals que afavorisquen les potencialitats del valencià, el definitiu reconeixement institucional de pertinença a una comunitat lingüística compartida amb altres territoris, la resolució per sempre del debat sobre els models normatius, l’abandó del discurs polític de distanciament de les peculiaritats lingüístiques i de la divisió, el cessament dels atacs a la comunitat lingüística, els recursos judicials contra els Estatuts de les universitats, i la persecució i censura de mitjans de comunicació en la nostra llengua.
I ho reivindique, sobretot, perquè hem arribat a aquest aniversari en un moment en què l’ús del valencià accelera significativament el seu retrocés a tots els àmbits: als mitjans de comunicació públics i privats, a l’ensenyament, a la producció cultural i científica, etc. Un retrocés que és fruit d’un discurs polític pervers que, sorprenentment, proclama la falsa defensa dels senyals d’identitat.
