43 morts, 47 ferits, cap responsable (II). Una tragèdia evitable?

Quan es produeix una tragèdia de la magnitud del accident de metro de 2006, el primer sentiment és de tristor per la pèrdua de vides humanes, una sensació de buit que ens envolta a totes i tots, una pena ens envaeix i que dóna pas a la solidaritat amb les víctimes, amb la reclamació d’ajuda immediata per elles i una necessitat de conèixer que va ocórrer per a que no es torne a repetir.

Una volta en marxa la primera comissió d’investigació, les valencianes i valencians esperarem amb atenció les conclusions d’aquesta i varem veure com la decepció en els ulls dels familiars de les víctimes es tornava en ràbia pel tancament sense cap responsabilitat, mes enllà de l’errada humana.

Sense compareixences de tècnics sol·licitats pels grups de l’oposició i amb una consultoria externa contractada per l’empresa en 2006 per donar lliçons als que si van participar en la comissió, ara, 10 anys desprès, aquesta mancança ha quedat esmenada amb la declaració de totes i cadascuna de les persones que puguen aportar llum sobre la investigació. Amb testimonis aclaridors per part dels i les professionals, serà molt més senzill que es conegue tot el que va succeir el fatídic dia de l’accident.

Segons els tècnics que van passant per la comissió, la reutilització de peces, els defectes en les vies o l’antiguitat en els trens eren norma habitual. Això són fets, declaracions que no senyalen ningú en concret, però que probablement ens té que fer recapacitar a totes, sobre la importància de les inversions en matèria de seguretat.

Segueixen passant testimonis, segueixen expectants els familiars de les víctimes, seguim escoltant testimonis, impotents, expectants, incrèduls de vegades, però amb ganes de que les persones que han clamat justícia durant els últims 10 anys, noten en la seua pell que l’administració funciona, els fa costat i que és la primera interessada en aclarir la veritat de la tragèdia.