El futur al nostre país
Fins quan podrem aguantar? Quina és l'expectativa de futur al País Valencià? Aquestes són preguntes que qualsevol jove amb unes mínimes inquietuds pot fer-se dia rere dia perquè no veu eixida. De tota manera, sempre queda una xicoteta esperança, i precisament, aquesta esperança dels i les joves, de veure la vida d'una altra manera i de lluitar amb coratge per coses tan bàsiques com ara una educació en valencià, pública i de qualitat, entre moltes altres coses, sens dubte ha molestat els partits majoritaris ara i sempre.
A més, s'hi afegeix la violència. De manera totalment injustificada, s'ha convertit en el primer plat d'un menú repetitiu al que, tristament, ja estem acostumats. Ja tant és si eres jove o no, si eres dona o home, estudiant o no, compañero o no: sols cal estar en el lloc i l'hora «adequats». Jo em pregunte: qui són aquest mercenaris? Tindran estudis, parella, dormiran a la nit? Què ficaran en el curríclum si algun dia els acomiaden? Diuen que els antidisturbis tenen que passar unes proves fisiques duríssimes: em sembla bé, però espere que també els facen passar proves psicològiques coherents amb la realitat.
Totes aquestes reflexions vénen a causa de diversos fets com els que a molts ja us hauran vingut al cap, ja que, com he dit, per desgràcia, estan tan a l'ordre del dia que, en certa manera, ja no sorprenen. Potser un cas que no va tindre tant de ressò com altres va ser el dels fets que van ocòrrer fa més o menys un mes a l'UJI, on la policia va intervindre davant les protestes d'un grup d'estudiants dins d'una universitat pública on no té permés l'accés. I jo em pregunte: qui són els que fan accions il·legals?
