Estat del benestar o estat per mantenir el benestar dels de dalt?
Analitzar en primera persona en què ens hem quedat de tot allò que esperàvem fa quaranta anys en aspectes vitals del que entenem com estat de benestar, segurament no podrà ser mai igual d’objectiu i clar del que podria fer una persona amb consciència crítica que haja viscut eixa anomenada transició i les esperances dipositades en el canvi de règim polític.
Per simple qüestió d’edat, en alguns aspectes tocarà abstraure’m o donar per vàlids relats o convencions. És més fàcil entendre o analitzar sense pretensions, on estem i on podríem estar.
No es tracta ara tampoc de fer una anàlisi d’on ix la concepció d’una societat (o dis-li Estat), que es preocupe pel “benestar” de la ciutadania i que cerque la pau social a partir d’anar millorant les condicions de vida del gruix de la població. Que allò del contracte social no ho siga sols en drets i deures com part d’una societat, sinó el desenvolupament d’eixa societat amb uns mínims d’igualtat; que la jungla i el salve’s qui puga, siga el menys exagerat possible. La pau dels i les del dalt estarà més garantida quan menys malament estiguen els i les de baix, que la necessitat de capgirar el sistema estiga el més controlada possible, garantint això sí els estrats i classes de sempre o de noves.
Segurament serà amb la Il·lustració quan es pren consciència de la necessitat d’estendre a uns nivell general l’ensenyament, de crear ciutadanes i ciutadans, crítics, amb capacitat de saber uns mínims . I poc a poc eixa idea de progrés, que pot esclatar i avançar al voltant de les revolucions ( francesa, burgesa, industrial), aniran configurant eixe ideal d’evolució en drets socials, cap a una meta abstracta d’una societat cada cop aparentment més justa i equitativa, on tots i totes tinguen uns mínims garantits.
La irrupció del bloc soviètic accelera les socialdemocràcies en l’Europa occidental, per tindre un contrapès que mostra avanços i drets socials importants sense trencar amb el sistema i el model que pacifique les aspiracions, que dulcifique.
L’Estat espanyol, després de la runa del colp d’estat i la dictadura, mentre a l’Europa de l’Oest es materialitzen eixes experiències d’avanços, viu eixe període aïllat primer en una espècie d’autarquia on s’intenta un model de benestar social que intente dulcificar el règim, baix un prisma de bonismepaternalista i jeràrquic. El fals mite de que durant el franquisme es va crear la Seguretat Social en Espanya val d’exemple.
L’inici de la “democràcia” va suposar per molts i moltes una esperança de recuperar l’impuls reformador que va suposar la Segona República i els seus avanços socials, sanitaris o educatius (l’esforç per universalitzar l’escola pública d’eixe període és ben present a totes les nostres comarques, on encara podem veure o escoltar històries de les desenes d’escoles creades en masos en els nostres pobles).
Per exemple, en el franquisme no és fins 1966 quan s’aprova la “Ley de Seguridad Social” amb reformes fins aplegar al 1974 al “texto refundido de la Ley General de la Seguridad Social” i es comencen a transferir a les autonomies les competències en Sanitat, baix l’Institut Nacional de la Seguretat Social (INSS).
La reivindicació d’una sanitat el més universal possible es materialitza el 1986 amb la Llei General Sanitaria que tenia la voluntat d’un model de cobertura universal i es crea el Sistema Nacional de Salut. L’any 2003 ja totes les comunitats autònomes (CCAA) havien assumit les competències sanitàries. Podríem fer un recorregut semblant amb l’educació pública i també a nivell de serveis socials en tota l’amplària del que puga incloure’s dins eixe concepte.
Centrant-nos en Sanitat, la sort de cap on tendeix el model concret en cada comunitat autònoma es veurà molt influenciada pel color dels seus governs. Veurem gran disparitat de presentacions: vacunes, tractaments, prestacions que són gratuïtes en algunes autonomies i en altres no. Es fan comparatives que mostren un abisme en, per exemple, el número de llits hospitalaris, el percentatge del pressupost autonòmic que es destina a Sanitat, el cost que suposa el turisme sanitari o, directament, el ser una comunitat turística que atén sanitàriament als espanyols i espanyoles d’altres comunitats.
L’entrada, a tots els efectes, dins la Unió Europea condiciona també les polítiques estatals i, per extensió, autonòmiques i la tendència neoliberal va imperant. Eixa aposta pel lliure mercat sense complexos i per eliminar les empreses públiques allà on interessa. Eixe corrent polític aplega a les autonomies però de manera viciada i comença l’externalització de serveis (eufemisme per parlar de privatitzacions) i fer negoci de tot allò que es puga fer. Del principi d’assumir quantes més prestacions millor. De privatitzar tot allò que puga ser privatitzat, fins i tot els propis hospitals com és el cas d’Alzira. Capitalisme d’amiguets i amiguetes.
Si pensem en la ciutat de Castelló, anem d’una època en la qual, per exemple, s’amplia l’Hospital General (ara Universitari) de Castelló, fins un altra on fins i tot es privatitza el seu aparcament exterior, eliminant totes les places possibles d’aparcament pels voltants d’aquest mateix centre sanitari. O la neteja, la bugaderia, el lloguer de televisors presents en les habitacions dels i les malaltes.
Això, mentre prosperava l’aparició d’hospitals privats com ara el Nisa-Rey Don Jaime, que es nodreix en bona part de derivacions o de mútues i assegurances privades pagades també amb diners públics a funcionaris i funcionàries. Una estratificació de la sanitat: a la pública que vaja qui no tinga més remei i qui puga pagar-s’ho, o qui tinga el privilegi d’un bon treball amb mútua privada, que vaja a la privada.
No sols es generen negocis a costa de privatitzar serveis, sinó de convertir la sanitat en un forat on poder clavar la mà. El cas, paradigmàtic, de l’Hospital Provincial seria un d’ells. Al ser una anomalia controlada per la Diputació i no directament per conselleria, tenim un llarg historial de col·locació de familiars, militants, amistats i favors personals dels dirigents del PP (ja ho va dir Carlos Fabra en aquella cèlebre gravació en la qual reconeixia que no sabia ja quantes persones havia col·locat). Però també de factures falses, desaparició de materials suposadament comprats i sous astronòmics fins aplegar a l’extrem dels lloguers astronòmics per un solar per construir l’Hospital de la Vall d’Uixó, on també els negocis de Carlos Fabra i el Pilot Àlex Debón van acabar en els tribunals.
El canvi de govern autonòmic, suposa un canvi total de paradigma, que es palpa ja en la pròpia denominació del departament: Conselleria de Sanitat Universal i Salut Pública, tota una declaració d’intencions, amb mesures d’un simbolisme contundent com la finalització de la gestió privada de l’Hospital d’Alzira, l’ampliació de serveis o la recentment aprovada garantia de la gratuïtat dels televisors existents a les habitacions hospitalàries.
Es demostra com, en la Sanitat sí que ha hagut ideologia, i continua havent-hi, i les ideologies es noten en primer terme en estos temes.
Tant en Sanitat, com en Educació, com en Serveis Socials topem amb les mateixes limitacions, condicionades per com financem eixos serveis. Sabem com els nostres impostos en bona part han d’anar en teoria a finançar aquest servei i, en el cas del País Valencià, és per tothom sabuda la situació econòmica insostenible per molts factors. Per una mala gestió política, per robar més enllà de les nostres possibilitats, per una infrainversió constant de l’Administració General i per un sistema de finançament que ens ha maltractat històricament, fins a l’extrem d’estar aportant a les arques de l’estat com a 5 milions de persones però rebre a canvi només com si forem 4 milions de persones (i sí, haver de donar servei a 5 milions de persones).
El model ha estat tant insostenible que els interessos pel deute acumulat devoren els fons que gestiona la Generalitat ja que s’han de pagar com es puguen els serveis que es presten i intentar millorar l’oferta.
Parlar d’Educació és ben semblant: els esforços per ampliar l’oferta, l’edat d’escolarització obligatòria, la incorporació de la llengua pròpia en totes les esferes de l’ensenyament, etcètera.
Des de la recuperació en part de l’autogovern que suposa la creació de la comunitat autònoma, es va viure un impuls gran per la creació de noves escoles, instituts o noves universitats com la Miguel Hernández d’Elx o la Jaume I de Castelló. L’accés als estudis universitaris es normalitza entre els fills i filles de la gent treballadora i es van ampliant les ofertes en formació professional o estudis d’especialitats universitàries i d’altres nivells.
Es manté un sistema abusiu de concertació amb escoles privades que solen estar en mans en la majoria dels casos de confessions religioses. Allò que hauria de ser una solució passatgera (una espècie de lloguer a tercers fins que l’administració pública puga oferir eixe servei), es perpetua com a model i es permet fins i tot mantindre amb diners públics escoles que segreguen per gènere o no accepten població immigrant i que adoctrinen (de veritat) als i les alumnes.
La temptació de la mà corrupta que impera en els anys d’hegemonia conservadora també fa caixa amb l’ensenyament públic. Es destinen milions d’euros a l’any al lloguer d’aules prefabricades mentre es paralitza a l’hora de la veritat la construcció de noves escoles. L’empresa pública de la Generalitat, CIEGSA, es converteix en un niu de corrupció, de preus inflats i de tot tipus de casos tèrbols. 1.000 milions de sobrecostos, en teoria, que omplin les butxaques entre d’altres, de les grans constructores condemnades després, via Gürtel, per finançar il·legalment al PP.
Es desvien diners públics a finançar fins i tot les universitat o centres de les confessions religioses, mentre es van encarint les matrícules universitàries fins a límits no assumibles per moltes famílies. De nou, torna a obrir-se eixa escletxa social que semblava superada. Que tinga estudis superiors qui puga pagar-s’ho; això en una situació abans mai vista, on acabar els estudis universitaris no t’assegura ja cap eixida laboral i els i les joves recent llicenciades han d’escapar a l’estranger per intentar sobreviure.
El canvi de govern també ha suposat un intent de redreçar aquesta situació. Les primeres passes per universalitzar la gratuïtat de l’educació de 0 a 3 anys, la gratuïtat dels llibres de text, el reinici de la construcció de centres, l’intent per racionalitzar les matrícules universitàries, per exemple, seran algunes de les passes significatives que apunten a un nou criteri polític.
En el cas dels Serveis Socials també podrem fer un repàs general de com ha evolucionat. De la política assistencial pensada pels estrats més desafavorits a ampliar-se cap a drets quasi de nova generació. Bona part d’aquesta política d’assistència social s’ha derivat a ser assumida pels ajuntaments, en primera instància, amb la col·laboració autonòmica. Estàvem parlant de gent en situació extrema, fins al bot que suposa el reconeixement el dret a una ajuda per dependència, on milers de persones han de ser ateses per poder desenvolupar la seua autonomia personal. Aquesta llei estatal de 2006, va significar un abans i un després, encara que sols a nivell de declaració d’intencions, ja que l’aplicació pràctica va haver d’esperar.
I també en l’època fosca, hi ha tot una sistema corrupte al voltant d’aquest camp, amb la construcció de residències de gent major com la xarxa de Sedesa, la privatització de serveis a empreses vinculades amb confessions religioses i una política clientelar per crear un negoci a tercers i no solucionar problemes.
Les llistes d’espera de persones en ser reconegudes les seues peticions de revisió de casos per acollir-se a ajudes públiques de dependència es fan interminables i les seues decisions de baremació arbitràries i molt qüestionades. El nou govern ja no parlarà de política assistència sino que la pròpia conselleria serà d’Igualtat i Polítiques Inclusives. Incloure a tot el món en la xarxa, que ningú caiga d’ella i garantir-los una vida digna es fa, tot i la ruïna econòmica per una situació insostenible. Un pas de gegant: es desbloquegen expedients, s’amplien les cobertures i s’incrementen les ajudes socials, familiars i persones afectades que necessiten de l’atenció d’un altre, ho comencen a notar. La Renda Valenciana d’Inclusió garantirà ara el dret a una prestació econòmica a tots els valencians i valencians que es troben en una situació de vulnerabilitat i els reconeix també el dret a la inclusió.
Per tant no sé el sentir majoritari que podria existir, o no, en la transició de què havien de ser els serveis públics en un nou model autonòmic. Què s’esperava d’aquesta societat en constant evolució o, de vegades, involució. El que sí que he pogut contrastar és la pervivència de dos models clarament identificats. Un model d’una societat classista a uns serveis per uns (els de dalt) i altres per la resta, on eixe liberalisme que es pregona no es practica (sols es privatitza allò que donarà diners, prèvia inversió de diners de tots i totes, on si hi ha beneficis se’ls queda el que ha de fer el negoci, però si hi ha pèrdues es generalitzen), un model que va cap a tot allò que supose un negoci. I un altre model que intenta una societat més equitativa, amb uns serveis mínims els més universals possibles i dignes, per avançar cap a una societat més igualitària.
La història mai acaba i no estem, segurament, ni en el final ni en el principi de cap gran etapa, sino encara buscant un model polític i social, on uns estirem cap a un costat i els altres cap a un altre.
