A que et desherete?

Fa tan sols uns dies, llegia uns comentaris sobre la futura Llei Valenciana de sucesións i de veres, em vaig quedar bocabadat, pues quan hem segut capaços de trencar la unitat familiar que abans existia, ara, el Conseller de Governació es manifesta dient que, entre altres, esta futura Llei, permetrà desheretar els fills que tinguen una absencia total i provada de relació amb els progenitors, per causes exclusivament imputables als primers, i tot com a mesura per garantir i primar el nucli familiar. ¡Ma quins collóns!

Pensem en una família composta per pare, mare i dos fill/es, amb una diferencia entre ells de nou anys. Digam que la major es una xica de vint anys, i el menut, d'onze anys, es el xic.

La xica, als vint i un anys, vol casar-se, però ¡Conforme estan els temps! ¡Si, si! Es casen. Es compren un pis de 160.000'- Euros i mobles per vint i quatre mil ¡Ah! i el cotxe de rigor, ja que sinó, no es pot anar al treball. ¡Res! que s'enfanguen fins les orelles. ¡Total! que el pis i els mobles no son d'ells, son del banc, i el cotxe el deuen, ves tu a saber a quina financera. A l'any de casats tenen un fill/a. Augmenten els gastos, i un dels dos es queda sense feina. En sol un sou, no els arriba per pagar totes les cotes que deuen pagar. Lio en casa i finalment ¡L'esclafit!       

Pensen que la separació es el que els pot donar tranquilitat, però... Qui es queda en el pis i seguix pagant les cotes? Un altre lio. Finalment al Jutjat.     

Gastos i mes gastos i finalment cada un a casa del seus pares, i el patrimoni "que tenien" ¡Bo! Això que “tenien” es un dir, com no paguen el que deuen, el banc inicia el procediment jurídic corresponent, i quan ja te la sentencia que li dona la raó, subhasta, i, o bé es queda en tot, o s'ho queda eixe que va a les subhastes per vore si troba algun "xollet". Els pares sofrixen i ajuden amb tot el que poden, però, de no trobar el desavingut un altra parella estable, venen les complicacions i finalment acaben tots "sarpá a la grenya". El xiquet menut, va menjant d'este "puxero", i quan es fa mes gran, no sap el que fer. Pot quedar-se en casa dels pares fins que el tiren, o pot anar-se'n abans inclús de complir la majoria d'edat. Què fer? Guardat si el xaval agarra un camí que no es el que volen els pares. Morros i males cares. Discusións entre tots els membres de la família i finalment o se'n va el "xiquet", o acaben discutint els pares ¡Ah! ¡I que acabe únicament en una discussió!

Que es un exemple exagerat? Es molt possible, però si escoltem les noticies de les distintes cadenes de TV, estic per dir que jo ¡No exagere gents ni miqueta!

Les lleis ben aplicades, sempre son bones i mes encara, si s'han fet amb bona voluntat i pensant en la gent que es pot vore afectada per elles, però aplegar a l'extrem de pensar que una Llei com la que es vol aprovar, va a resoldre els problemes de la unitat familiar, desheretant a aquell membre de la família que tinga una relació de absencia total i provada amb els seus progenitors, es una cosa que a mi em "xoca molt" per quan m'he adonat que la majoria dels problemes actuals, venen determinats pels "caragols", ¡Si, si! Pels dixosos diners, i que en ocasions som els pares els que no tenim “els bragóns” suficients per parar estes situacions. I per què? Jo estime que perquè ens "emprenyem" (no lligen mal, no) mes del degut, volent aconseguir el mateix que tenen altres.                 

¡Aclarimos! Vull que sapiguen que a mi em pareixeria bé això de la repartidora, sempre que tots fem la mateixa força per dur el "carro endavant".

Quan jo era xicotet, els majors, quan tenien necestiat de fer una reforma en casa, o comprar alguna cosa fora de lo normal, primer alforraven allò que calculaven que els podia costar, i després mamprenien l'obra o la compra. Així i tot, sempre els mancava algun “duret” i per pagar-lo pronte, es privaven d'alguna que altra cosa, com podrien ser "els ximos de l'Olivereta". Però treballant tot el nucli familiar, omplien el "puxero" amb el sou de tots, i pagaven ràpidament. Després, els domenges, a fotres el "ximo i la cervesa" ¡Faltaría mes!. Aquells hòmens eren els que pensaven que ¡Les obres es fan de les sobres!

¡Home! Per supost que sempre han agut de "malgastadors", però a eixos, finalment, els veiem el "plumero".

Hui en dia, ens havíem acostumbrat a fer tot el contrari, açò es: ¡Vull comprar! No tinc un euro ¡Ah! però m'ho “deixa” el banc. Si fem números vorem que inclús "menjant i fregint", sens malgastar, era práctiament impossible que en cinquanta anys, allò que havíem comprat fora nostre. I què deixarèm als fills en cas de tindre'ls? Pues el que quede pendent de pagar de la hipoteca, si tenim la desgracia de morir abans d'hora. I si tenim tres fills, s'aclariran en qui es el que te que pagar les cotes? Tots les podran suportar?

Crec que son estes coses les que, majoritàriament, trenquen les unitats familiars. Per tant estime que, els Governs, central o autonómics, deurien estudiar solucions per este tipus de situacions, com per ejemple, vivendes socials, ja siga en compra o en lloguer, i llocs de treball que foren estables, i per supost, acabar en les especulacions, prevaricacions i males arts, que estan encarint tan i tan les coses, i de les que sols es beneficien quatre “rates cabironeres”.

¡No s’escandalitzen! Açò tan sols es una opinió, però pense que si no es donen solucións d'este tipus, mal podrem palliar esta greu situació.

Per supost que n’hi han altres situacions que també desunixen les famílies, però eixes, jo no estic capacitat per analitzar-les, per quan tenen un rang distint, i molt mes delicat.

Per tant, em pareix molt bé la Llei, però abans deuríem reciclar-nos TOTS i acceptar que la major part dels problemes familiars actuals, son els balafiaments, i que conste, com ja he dit abans, que la meua, es una simple opiniò, encara que m’agradaria llegir-ne altres, pues, entre totes, algun resultat trauríem. I es que jo, sempre he estat d’acord en allò de…: “Si jo tinc una idea i el meu amic un altrai les compartim, quan se n'anem, ell se'n va en dos idees i jo en altres dos”, o siga, igual que moltes famílies d'abans, que treballaven i ficaven tots els diners al mateix "puxero". Així es feia cada vegada mes gran, i tots menjaven quan tenien gana, circumstancia que no passa en política, i així ens van de bé les coses, O no?

De totes les maneres, quan isca la Llei, aquell que estime que un fill no el tracta bé ¡Collons! que el desherete i punt. Però ja voran lo difícil que resultarà, pues pasarà el mateix que quan el Poble va esbroncar Moisés, quan al baixar del mont Sinaí i ficar-se a llegir els deu manaments, va aplegar al Sext. Saben que va contestar Moisés quan el varen esbroncar?   Pues simplement els va dir…           

¡Senyors! Estiguen vostès tranquils que açò tan sols es la Llei. Després ja vindrà la Jurisprudència.

Fins la pròxima.