Història d’un amor possible

He viscut a Barcelona des del 96 fins fa ben poc. He estudiat a una universitat on estava millor vist portar una samarreta de “Gora ETA” que dir que votaves al PP. He vist tallar autopistes i he estat objecte de piquets a l’època de la LOU, el Prestige, el Pla Hidrològic Nacional o la guerra de l’ Iraq. He vist com obligaven a la “Carnicería Pepe” a pagar una multa per rotular en castellà.

He assistit a una conferència en la que, davant un grup de gent de diversos països, en Carod Rovira es negava a parlar castellà i tots es van haver de posar uns auriculars per entendre com este representant de la Generalitat ens explicava les ambaixades que obriria Catalunya, davant l’estupefacció dels assistents.

He presenciat la violència contra una companya que defenia el bilingüisme, he vist cremar una parada promocional del diari “El País” per considerar-lo un diari “massa de dretes” o els aplaudiments a un professor que entrava a l’aula al crit “aquest gran fill de puta de l’Aznar”. He vist eixir de l’aula alguns companys quan el professor optava per fer la classe en castellà o cartells amb una diana al cap de Carlos Fabra.

He vist durant anys el mapa del temps dels “Països Catalans”, incloent-hi la Comunitat Valenciana i les Balears i, per suposat, he sentit mil cops allò de “tots els valencians sou uns fatxes i uns corruptes”. He escoltat en Joan Tardà cridar “mort al Borbó” i comentaris com “et posaré bona nota, malgrat les teues idees”, que, com no podia ser d’una altra manera, jo havia d’agrair.

Tot i que crec que “el nacionalisme es cura llegint i viatjant”, entenc el sentiment. El que no entenc és l’odi irracional i l’estigmatisme practicat pel Tripartit vers qui, a més de català, se sent espanyol, i el que tampoc no entenc és com el Partit Socialista defensa una cosa a Barcelona i la contraria a Madrid.

Tot i que crec en una Catalunya cada dia millor, l’entenc com a part d’Espanya i, per suposat, com a una comunitat germana, però diferent de la valenciana, i crec que quan CiU parla de “l’espoli de Madrid” menteix: l’espoli el tenen els catalans a les seues pròpies institucions, que malbaraten quantitats intolerables de recursos en coses que ni tan sols estan entre les preocupacions ciutadanes.

Tot i que m’estimo Catalunya, al meu poble som valencians, i no cal que la clase política d’una comunitat autónoma veïna discutisca sobre el que som o parlem els valencians.

Tot i que sé que CiU guanyarà diumenge les eleccions, no compartisc en absolut el seu pragmatisme extrem. Artur Mas ha dit que “votaria a favor d’una Catalunya independent”. Em sembla molt bé, però que això ho tinga clar tot aquell que vaja a votar-los i que sàpiguen que si governen, també destinaran grans quantitats de recursos per a promoure este independentisme.

Tot i que compartisc la preocupació per l’abstencionisme, qui no parla del que preocupa al carrer, que no espere que els ciutadans parle n d’ell a les urnes. I això hauria de fer reflexionar a tota la classe política catalana.

Tot i que entenc les dificultats dels partits menuts per fer-se amb espais mediàtics, no em convenç qui no té un altre remei que recórrer a un orgasme televisat per explicar les seues idees.

Tot i que crec que l’eix del nacionalisme juga un paper important a Catalunya, crec que és el moment de parlar d’economia: de parlar de micro crèdits per a joves emprenedors, de parlar d’ajudes a les empreses, de tindre un enfocament ordenat vers a la immigració per evitar els “guetos”, d’evitar duplicitats competencials entre administracions i de deixar de castigar el ciutadà amb multes lingüístiques i parlar del que interessa a la gent.

I és per això que sóc del PP i m’estimo Catalunya.