elperiodic.com
SELECCIONA IDIOMA
Castellano
Per Vicente Piqueres Monzonis
El Caballero del Komián - RSS

El Pare “Roch” (1ª Parte)

    El Poeta Echevarria
    sobre “m´abuelo” ha escrit
    que era un home divertit
    quan l’any trenta-u corria,
    i tenia el que volia
    sense fer mai cap “delit”.
    Com a poeta de talla,
    al parlar-nos de la llum,
    que no feia gens de fum,
    en un llibret de la falla,
    ens va fer esta contalla
    per relatar aquell “bum”:

    “¿I la llum? Sóls un poquet
    illuminava a les peres
    d’un color “algo rojet,
    molt imitat a Piqueres:
    eixe fuster mançanòtes
    especialiste en bunyòls,
    en caceres de granòtes
    i arreplegar caragòls”.

    “Ballà la chunga Piqueres,
    Blasco es marcà un garrotí”....
    i e´s que ya de bon matí
    se divertia de veres,
    sempre de bones maneres,
    i fins sabia el llatí.
    Quan la pancha estava plena
    després d’un bon esmorzar,
    es posava a treballar
    en ganes i sense pena;
    li cundia la faena
    perquè sabia pensar.

    El yayo meu ¡sí senyor!
    a part de ser bon fuster,
    era tot un cavaller
    i a montó treballador;
    ¡També un poquet llaurador!
    ¡Era un home molt sancer!
    Quan era yo prou chicotet
    se m’emportava a peixcar,
    m’assentava a vora mar,
    i estava molt satisfet
    en vore allí al seu rojet
    “fotent-se” un bon berenar.

    S’arromangava els camals,
    i acachat i rall en mà
    fixava la seua “ullà”
    estant en els peus descalç;
    quan el peix feia senyals
    tirava una bona “rallà”.
    ¡Total! que sempre peixcava,
    omplint més de mig cabàs,
    i com feia molt de cas,
    al veïnat contentava,
    quan al poble tornava,
    donant-los llisses com el braç.

    ¡Anem a plegar caragoles!
    em deia molt decidit,
    i assenyalant-me en el dit
    contava que “Cagascoles”
    en l’hortet de “Figueroles”
    un saquet havia omplit.
    ¡Agarra les “bellanenques”!
    ¡Tu, escolta’m a mi rojet!
    les tries poc a poquet
    i les de pato les trenques,
    chafa-les i fes-les llenques,
    no se’ns “papen” tot l’hortet.

    Pare “Roch” ¿hui on anem?
    ¡l’oratge està prou mal!
    Anem cap a la marjal
    que anguiles agarrarem;
    pense que sempre omplirem
    a lo manco un bon poal.

    Per allà on li pareixia,
    i de la séquia en un clot,
    posava el seu “borinot”
    i si anguila no traia
    a “l´ Ull de La Vila” corria
    per no quedar com “camot”.

    En caceres de granotes
    era també apassionat,
    va ser mestre diplomat
    que tenia bones notes,
    sense coneixer derrotes,
    perquè era molt afamat.

    S’arreglava el capellet
    i entre el senill s’amagava,
    per el llimac el botava,
    i mai estava distret,
    quan preparava el saquet
    es que granota agarrava.

    En temps de la revolució,
    pel camí els churros anaven
    uns “soldaets” que portaven
    la vaca de l´emoció,
    perquè en gran desilusió
    ells allí l´abandonaven
    i digueren disgustats:

    “¡abuelo tome esta vaca,
    cuídela que està muy flaca!”
    i nosaltres espantats,
    per la guerra, i molt aspats
    esmunyiem a la vaca.

    Davall la nostra figuera
    teniem nugat l’animal,
    cuidat de forma especial,
    posant recapte a garbera
    per a menjar quan volguera
    contentant al personal,

    Ya que al toc de la campana
    acudiem els chiquets,
    i també alguns majorets,
    a esmunyir en “caravana”,
    i beure de llet la gana
    quedant sempre satisfets.

    Li agradava l’enfilat
    mig de broma, mig de veres,
    i agarrava cadarneres
    esperant-les com un gat;
    dins d’un parany amagat
    allí estava Piqueres.

    També feia prou cacera;
    les pelava peladetes
    i en allets fregidetes
    deia: ¡quin sopar m’espera
    assentat front la sopera
    entre açó i “caragoletes”!.

    En acabar la faena
    en casa estaven fotuts,
    perquè es feien ataüts
    per a la Guala, que en pena
    ens donava una novena
    per a enterrar coneguts.

    No es podia netejar,
    i mentres açò passava
    el tio Pep m’agarrava
    i dins d´una em va posar,
    que a colps yo vaig destrossar
    perquè a mi molt m’agobiava.

    Quan Sant Josep ya venia,
    que és el patró dels fusters,
    omplien tots els carrers
    de molta i sana alegria,
    perquè eren una majoria
    els que serien festers.

    “M´abuelo” en les “mascletaes”
    era un bon especialiste,
    i s’ajuntava en Batiste
    per a preparar “cordaes”;
    ells menjaven “ bunyolaes”
    com els canaris l’alpiste.

    En el terme dels Ferrers
    buscàvem els caragols,
    i portàvem dos farols
    mirant dins dels tarongers;
    sempre fórem els primers
    i ompliem alguns perols.

    L’alqueria del Llombay
    era la seua evasió,
    puix tenia l’ocasió
    que no li fallava mai,
    parlant-se a soles i esplai
    portava conversació.

    Quan ya venia la nit
    en fustes i borrumballa
    en la llar feia la falla,
    i pegant-li algún bufit
    li treia un bon partit,
    puix cremava com la palla.

    La tertúlia reunia,
    s’assentaven front la llar,
    tenien tots què parlar
    pero sempre en harmonia,
    sense armar algaravia,
    mentres venia el sopar.

    Moltes coses discutien,
    moltes opinions donaven,
    pero tampoc criticaven
    allò que no entenien,
    i sobre tot no renyien
    perquè sempre amics quedaven.

    Venien alguns del carrer,
    acudia “Figueroles”,
    el seu amic “Cagascoles”,
    “l´abuelo Gallets”, el “Sucrer”,
    “Tornabraços”, “Fideuer”.........
    i no mai estava a soles.

    Li va exir un prunyonet
    en el pàmpol de l’orella,
    que li feia cosquerella
    i també mal un poquet;
    ell deia que era pel fret
    i que ya estava molt vella.

    Agarrant-ho prou de veres
    dret al metge se’n va anar,
    i este diu quan ell va entrar:
    ¿Què li passa a Piqueres?
    “Yo volguera que aço veres
    perquè no se´m vol curar”.

    Al vore-li aquell malet
    el doctor va comentar:
    “un trosset tinc que tallar,
    aixina que estigues quiet”,
    i ell li va dir satisfet:
    “talla i deixa de parlar”.

    Mentres feu l’ operació,
    per lo que poguera ser,
    l’Angelita va voler
    vore la demostració,
    i donar l’explicació
    quan tornaria al taller.

    I quan ya estava tot fet
    li diu “m’abuelo” al doctor:
    ¿vols donar-me, per favor,
    rotllat en un paperet
    de l’orella eixe trosset?
    puix no porte mocador.

    I al vore el cap embenat
    la seua dona s’amolla,
    i davant tota la colla,
    com ya venia escaldat,
    diu valent i molt templat:
    “pren, Dolores, carn pa l’olla”

    El Pare “Roch” va morir
    perquè el cap li va fallar,
    uns pocs dies va durar
    i a ningú va fer patir;
    ni miqueta va sofrir
    i divertit s’en va anar.

    Haurà vist a “sa” Dolores,
    la seua dona y costella,
    i estarà juntet en ella
    dient-li de mil “amores”:
    ¡ací estic yo! ¿per què plores?
    ¡alegrat! soc ta parella.

    Allà on es trobe Piqueres
    tindrà tots els seus amics,
    no seran pobres ni rics,
    pero si entre ells estigueres
    vories que açó és de veres:
    ¡que no tenia enemics!.

    Estarà en la companyia
    d’aquells que ya ens han deixat,
    puix tambe se n’han anat
    cada u en el seu dia;
    i vorà l’algaravia
    d’este món per un forat.

    En la próxima columna se editará la 2ª parte. Esta 1ª es solamente para EL PARE ROCH, sobre quién fue, a grandes rasgos y lo que hizo, acompañado por el autor, Vicente Piqueres Monzonis

    Elperiodic.com ofereix aquest espai perquè els columnistes puguen exercir eficaçment el seu dret a la llibertat d'expressió. En ell es publicaran articles, opinions o crítiques dels quals són responsables els mateixos autors en tant dirigeixen la seua pròpia línia editorial. Des d'Elperiodic.com no podem garantir la veracitat de la informació proporcionada pels autors i no ens fem responsables de les possibles conseqüències derivades de la seua publicació, sent exclusivament responsabilitat dels propis columnistes.
    comentaris 4 comentaris
    RR
    RR
    16/11/2014 07:11
    Carn pa l'olla

    Molt bé Vicent. El pare seria Roig, però el seu humor era Negre!

    Pujar