La propera crisi social
La fotografia que il·lustra aquest article correspon a la portada d'un dels discs més venuts de l'anomenat estil musical grunge. Nevermind és el nom d'un vinil que encara conserve i que va llançar al mercat el 1991 Nirvana, banda nord-americana encapçalada pel talentós Kurt Cobain. Dos o tres anys després d'aquest èxit, el carismàtic cantant i quasi diria jo, líder generacional, es va suïcidar d'un tir a la boca, deixant gravat per sempre més en la memòria col·lectiva allò que anomenen un jove i bonic cadàver. Tampoc era cap novetat. Anys enrere altres icones com Janis Joplin, Jimmi Hendrix, James Dean o Marilyn ens havien obsequiat exactament amb el mateix. El lema aquell de viu ràpid, mor jove, i deixa un bonic cadàver sembla que des de sempre ha amarat entre músics, artistes o escriptors d'èxit. Inclús recentment la britànica AmyWinehouse n'ha estat una digna hereva d'aquesta tràgica tradició.
El cas és que miren vostés per on fa cosa d'un parell de setmanes vaig trobar la portada d'un suplement econòmic d'aquestos del color de la carn que repetia el mateix motto però amb un afegitó interessant i bastant adient amb els temps que vivim. Viu ràpid,morjove, deixa un bonic cadàver i no siguis un llast per a les pensions! Tenia prou clar que la piràmide poblacional inversa a l'estat espanyol no ens faria albirar als fills del baby-boom i als que venen darrere un futur massa esperançador però heus ací que, després d'endinsar-me una miqueta, tant en l'anàlisi del periodista d'aquell diari, com en els estudis i previsions d'altres economistes als qui he pogut llegir i escoltar recentment, m'he ficat quasi que a tremolar.
No és qüestió solament de pensar en que la propera retallada del govern de Rajoy afectarà notablement les pensions actuals i tot seguit la capacitat de consum o el poder adquisitiu d'uns jubilats que en molts casos mantenint a fills i néts aturats. És tracta també de que ú, que ja du vint anys cotitzant i que com a poc li'n queden altres vint-i-cinc, sobtadament se n'adona de que el dia que es jubile és possible que l'estat amb el que religiosament contribueix no podrà pagar-li allò que li pertoca. La pensió mensual mitjana és, a hores d'ara, d'uns 900 euros mensuals i la previsió per al 2040 és que siga d'uns 400 ó 500 euros. I això sent realment optimistes car el nombre de jubilats pujarà en 7 ó 8 milions de persones, alhora que la població productiva caurà en una xifra semblant. A aquest escenari tan terrorífic caldrà afegir que una gran majoria dels qui treballen actualment a penes tenen capacitat real d'estalvi. Són mileuristes i la hipoteca de llarga durada que el banc els hi va concedir en aqueixos anys on tot s'hi valia, s'engoleix ella sola el 40% o el 50% dels ingressos familiars. Zero capacitat d'estalvi i nul·la possibilitat de ficar uns diners a banda en un pla de pensions. Com a resultat de tot això els experts vaticinen una jubilació ben magra per a una gran part de la població actual.
A hores d'ara són precisament jubilats i pensionistes els qui ajuden els esmentats fills aturats i també els qui avalen els prèstecs hipotecaris o els crèdits que molta gent sol·licita per tal de tirar endavant amb les despeses familiars diàries, o amb la idea de llançar-se amb un xicotet negoci. Fins i tot són els avis, els qui acullen en els seus domicilis famílies senceres dels hereus desnonats. D'ací a 25 ó 30 anys, ¿qui se'n farà càrrec?. Un estat responsable ha de prendre mesures i malgrat que sembla prou clar que, amb l'increment de l'esperança de vida, es retardarà l'edat de jubilació o s'exigiran més anys cotitzats per tal de tenir dret a gaudir d'una pensió completa, l'esclafit d'una problemàtica molt greu sembla del tot inevitable.
Potser per a molts (o per a alguns), siga un tant paradoxal que algú parle --com si no en tinguerem prou!-- d'una més que previsible futura crisi social quan ens trobem al bell mig de la crisi econòmica i també social més greu, llarga i profunda que molts hem conegut, però les dades projectades fan pensar que l'escenari amb el que d'ací a uns anys anem a ensopegar no diferirà molt d'allò que s'està plantejant. La societat, però, es troba un tant crispada, decebuda, i fins i tot desconcertada per la impotència dels governs però possiblement també amb la manca d'idees o previsions mínimament esperançadores d'uns economistes que, és clar, en el darrer lustre han perdut bona part del seu prestigi i credibilitat.Dissortadament en aquest cas l'evolució del cingle demogràfic al que ens hi acostem, deixa un escàs marge per a l'errada i a la portada del Nevermind (que vol dir tant s'hi val) observem un nadó submergit al que possiblement algú ha llançat sota les aigües. Aquell nadó deu de tenir ara vint i pocs anys, sembla que, a banda d'intentar aprendre a bracejar tot sol, tracta també d'agafar un dollar. L'eterna lluita per la vida, per eixir a flotació, per la supervivència de l'estat de benestar.
