El Corredor Mediterrani i la nostra indústria

Assistim els darrers mesos a l’ambigüitat manifestada pels dos grans partits estatals al voltant del famós Corredor Mediterrani que tan en voga de tots està particularment després de la cimera d’alcaldes celebrada a Castelló fa unes setmanes. Mentre al si del PSOE Chaves desautoritza Blanco i defensa el Corredor Central; al PP passa el mateix i el tàndem Aguirre-Cospedal tracta d’imposar el seu pes al de polítics de la perifèria com ara Valcàrcel o Alberto Fabra. Es a dir, els dos grans partits es troben en un procés d’indefinició permanent al respecte del futur d’una estructura que resulta vital per a la supervivència de la indústria valenciana i castellonenca, i que és reclamada un dia si i altre també pel conjunt de l’empresariat local a través del president de la Confederació d’empresaris de Castelló (CEC), de la patronal rajolera ASCER, de la Cambra de Comerç local , i de tantes altres organitzacions. Els mercats que sempre ha volgut consolidar la indústria ceràmica castellonenca sempre han estat els de la “vella Europa”, es a dir, França, Alemanya, Benelux o Regne Unit; bàsicament perquè hi ha una tradició en l’ús de la ceràmica com a element decoratiu i s’aprecia el seu valor afegit, per l’estabilitat de les seves economies i perquè pràcticament suposen una extensió natural al mercat domèstic (espanyol). A estos països hem d’afegir el creixement de les exportacions a Rússia i els països del voltant així com també la importància dels països bàltics pel seu poder adquisitiu o inclús de clients tradicionals com Polònia. Actualment les exportacions a la majoria d’aquestes zones es fan per camió o per via marítima amb contenidors que voregen la península i bona part d’Europa fins als ports de Rotterdam, Hamburg, Gdynia o el mateix San Petersburg. Com ja ha assegurat la multinacional Ford, amb el Corredor el preu dels seus cotxes en destinació s’abaratiria en un tres-cents euros per vehicle la qual cosa podríem extrapolar a la ceràmica que resultaria uns euros més econòmica per metre quadrat o la taronja que podria costar uns cèntims menys per quilo. La indefinició d’uns i altres es fa patent mentre que des de Compromís fa temps que hem defensat amb fermesa la necessitat d’aquesta estructura i hem denunciat les errades que en el passat han comés PP i PSOE invertint en línies d’AVE que han hagut de tancar-se per estar infrautilitzades. D’altra banda fa uns dies el candidat Rubalcaba visitava l’empresa líder al sector ceràmic i feia unes declaracions on parlava de potenciar la construcció a Espanya com a impuls per a la reactivació de la nostra indústria més representativa sense adonar-se de que, en un moment en que el mercat domèstic es troba en situació d’encefalograma pla, els incentius més importants per a qualsevol fabricant passen per mesures com facilitar que els seus productes arriben a l’exterior de la manera que els faça més competitius com per fer possible l’accés a vies de financiació més senzilles i que Compromís també va proposar fa uns mesos mitjançant l’IVF. De les estructures, de la financiació i dels coneixements reals dels problemes de les nostres empreses depèn no solament la supervivència del nostre teixit industrial sinó també, i en bona mesura, el manteniment de milers de llocs de treball.