Amenaces innobles

La multitudinària manifestació a València el darrer 16 d’Abril en commemoració de la històrica data del 25 d’Abril, aniversari de la derrota d’Almansa del 1707, s’ha convertit  enguany en un acte on desenes de milers de valencians han clamat, de manera exemplar i civilitzada, per tenir un futur més democràtic. I es que en democràcia, al contrari que alguns es pensen, no val tot. Hi ha unes regles del joc que un govern, pel fet de gaudir de majoria absoluta a Les Corts, es salta continuadament. Vivim a un país on hi ha un greu dèficit democràtic arran de l’absoluta manca de respecte per drets  tan elementals com ara la llibertat d’expressió, la llibertat d’informació o inclús la llibertat per manifestar-se al carrer. El fet de que Llach haja hagut de cantar dalt d’un camió perquè les autoritats s’han negat a cedir la plaça de bous, o simplement hagen denegat el permís per a muntar un escenari en una plaça pública, és una bona mostra de la miserable situació que estem vivint.

La continuada persecució quasi malaltissa envers Acció Cultural del País Valencià, culminada amb les desproporcionades sancions que han abocat l’entitat a tindre que cessar les emissions de la TV3 després de quasi vint-i-vuit anys, s’ha convertit poc menys que en  l’espurna que ha fet esclatar la consciència col·lectiva d’una ciutadania ja de per si farta d’amenaces i d’atacs continuats per part de personatges tan funests com Alejandro Font de Mora o Paula Sánchez de León cap a un patrimonilinguistic i cultural greument ferits, o contra una xarxa educativa que els resulta incòmoda i difícil de controlar. I és que, tal i com va llegir l’actriu Pepa López als peus de les Torres de Serrans , els dirigents del PP valencià  tenen una mena de  “rancúnia antivalenciana i la voluntat de convertir el País Valencià en una mala còpia de Castella”, o de que siguem també “una platja bruta i trista al servei de Madrid”.

Per a la nostra desgràcia, i segons diferents enquestes, sembla que estan aconseguint tal propòsit vist que els valencians es mostren entre els ciutadans de l’estat amb un major sentiment espanyolista. De ser això cert, suposaria la culminació de l’ofensiva que en la mateixa línia  venim patint des dels anys de la Transició espanyola i que els successius governs, primer socialistes i després –en major mesura-  populars, no han fet sinó potenciar al màxim. I es que alguns membres de les classes  dirigents populars semblen éssers immisericordiosos, despreciables i fins i tot  insaciables amb el seu afany d’arrasar i fagocitar allò tan pròpi del País que els ha vist nèixer com és la seva llengua i suplantar-la per un altra fins i tot ajudant-se del xinés si s’escau. Autèntics atiles del segle XXI que no suporten que hi haja una gran part de conciutadans que tracten de ser fidels als seus origens i a la seva identitat de poble amb vora vuit-cents anys d’història.

Els valencians probablement continuarem convivint uns anys amb la misèria però de segur que arribarà el dia en que organitzats en serem més i més forts a l’hora de fer el camí que ens haurà de conduir a assolir un major protagonisme al si del nostre govern i de la nostra societat. Un nacionalisme vertebrat i de caire probablement transversal hauria doncs d’esdevindre un dia en  una força complicada d’aturar per a una dreta espanyolista  casposa  i obsessionada en controlar els mitjans de comunicació i que, com passa a Cuba o al Marroc, no garanteix que algunes de les llibertats més essencials per a que  qualsevol sistema democràtic funcionen açí amb normalitat. En Vicenç Villatoro va llançar fa uns messos  un missatge que també també ens hauria de servir d’utilitat als valencians:  “som en una fase en què val més abandonar la pretensió de posar-se d’acord sobre la interpretació del passat, perquè segurament seria impossible de fer-ho, sinó que convé que el màxim nombre de persones possible puguin acordar una estratègia conjunta de futur per a plantar cara al rampant espanyolisme”.