Adéu als masets de Castelló

A Castelló són coneguts com els masets  –diminutiu de mas o masía- uns edificis situats a les afores de la ciutat caracteritzats normalment per tindre les façanes cobertes i algún espai dedicat a hort o jardí. La construcció dels més emblemàtics comença a  la segon part del segle XIX  i dura fins als anys 30 dels segle passat. Tots plegats conformaven un paisatge intermig entre la ciutat i l’horta de l’oest de Castelló que hui està practicament abandonat però que un dia va tindre vida i llum pròpia puix era el lloc on passaven les vacances moltissimes families castellonenques.

El maset genuí té dues terrasses, una davantera que mira a la mar i té un sostre inclinat de teula plana o corba, i una al darrere que habitualment és de dimensions més reduïdes i que de vegades està coberta per un emparrat. Els murs emblanquinats es feien de mamposteria en una primera època, encara que les darreres construccions són d’alevons o de blocs. El pis podia ser de bonics baldosins de color roig o bé de baldoses de ciment hidràulic amb espectaculars dibuixos geomètrics.

Masets com a tals hi havien de molts tipus i tamanys. Des dels més humils i senzills amb una sola planta i un hortet xicotet al darrere, fins a grans edificacions amb dues o tres plantes rematats en alguns casos amb una torre. Els de les families més pudients s’adornaven amb uns jardins esplendorosos de revirades tanques de murtres, enormes palmeres i cedres,  sol de pedra redona de riu o fonts de rajoletes blaves i blanques amb peixos de colors. A la part de l’horta solien tindre quatre o cinc fanecades de tarongers, una caseta per als masovers i de vegades un xicotet corral o una bassa per a regar. Barretjats amb aquells edificis havia també vaqueries,  quadres de cavalls o granjes de conills i gallines.

Tot aquell conjunt constituïa tot un xicotet món rural de verdor, d’humitat i de vida que quedava quasi dintre de la ciutat. Un espai únic, preciós i irrepetible que comptava certament amb un bon grapat d’edificacions amb un gran valor arquitectònic com ara Torre Paca, el Maset Blau, Entre Naranjos, Dols, Valparaíso , Los Arrayanes i alguns altres, i que els governants de la ciutat de Castelló no han estat capaços de conservar o de protegir perquè en lloc de vetllar pel patrimoni artistic de la ciutat van apostar per ficar-se del costat dels especulladors i dels interessos dels lobbies urbanístics de la ciutat que traçaven carrers, avingudes i boulevards que travessaven les propietats.

Els estiuejants van emigrar cap a les platges i els que quedaren vivint tot l’any, davant la pressió urbanística, els plànols que literalment se’ls menjaven o l’estat  d’incertesa permanent que els feia viure el consistori, van anar abandonant la zona fins que a dia de hui podem dir que ha passat a millor vida.  “Salvem els masets” va estar una xicoteta plataforma que va aglutinar alguns veïns i que recorda l’eslògan de “Salvem el Cabanyal” però, dissortadament, a Castelló ningú es va mobilitzar i els masets van començar a ser habitats per okupes , indigents o immigrants sense habitatge. Tothom va acabar fugint, molts edificis fóren enderrocats o tapiats i, amb la greu crisi del sector immobiliari, cap PAI ni cap projecte urbanístic es va dur endavant.

La ciutat es queixa de la manca de llocs d’interés turístic i la zona dels masets haguera pogut constituïr un indret ideal per a la creació de llocs d’esbarjo per als joves, tallers ocupacionals i d’aprenentatge de les tasques del camp o inclús per a la reconversió d’algún edifici en un restaurant d’aquells amb encant. Els deu o dotze edificis més emblemàtics devien haver estat declarats  edificis protegits i , per exemple, tal i com s’ha fet a Benicàssim al Passeig de Pilar Coloma amb les Villes antigues  podien haver-se identificat amb plaques que explicaren la seva història i conformar un interessant recorregut per a qualsevol turista. Definitivament Castelló i l’urbanisme harmònic es troben encara renyits i açò és una bona mostra.