Marea puja a l'escenari a Onda: “La gent ve a veure als dinosaures abans que s'extingisquen”

Fa un quart de segle cinc amics es reunien per primera vegada per a compondre i tocar junts: Kutxi Romero, cantant; Kolibrí Díaz i César Ramallo, guitarristes, ‘Pinyes’, amb el baix i Alén Ayerdi, a la bateria.
 
Es tracta del grup musical de rock and roll, Marea, els qui s'han convertit en llegendes, per la seua música i per la seua unió com a grup.
 
‘Els poltres del temps’ és el disc amb el qual han celebrat les seues noces de plata que, a més, es va convertir en top 1 en vendes durant la primera setmana, ha rebut el disc d'or i ha sigut guardonat amb el premi Odèon a millor àlbum rock 2023.
 
El grup, procedent de Berriozar, Navarra, segueix amb el seu gira “Sense regnes 2023” i en les seues 24 parades per tota Espanya, es troba la localitat d'Onda, el 2 de setembre.
En elperiodic.com entrevistem a Kutxi Romero per a conéixer el seu gira més esperada dels últims anys pels fans d'aquest experimentat grup.
 
Com està anant la gira “Sense regnes 2023”?
Excepcionalment bé. Està anant estupendament, està venint molta gent a veure als dinosaures abans que s'extingisquen, i això ens congratula molt. Ara que els nostres fills estan en l'edat universitària, tindran per a les seues despeses. Està molt bé.
 
Llavors, el públic els ha acollit bé, no?
Si, supose que perquè som els últims. És una de les gires a les que més gent està venint. No crec que siga perquè hàgem fet un disc excepcional, ja que, tots els nostres discos ho són, però tots són pràcticament iguals. Vull dir que, no és que hi haja hagut un canvi significatiu ni de qualitat, ni d'estil, ni de res.
Sí que és veritat, que les grans bandes que van fer el rock com nosaltres els vam conéixer, el vivim, ho vam entendre i l'interioritzem, ja no estan en actiu. Som els últims immortals, com MacLeod, només pot quedar un. Ja no trepitjaran més les taules ni els Llenya, ni Rosendo, ni Barricada, ni Els Suaus, ni Platero i Tu, ni Extremoduro. Hem arribat a un punt en el qual l'única missió que ens queda és mantindre el rock com nosaltres ho entenem, és a dir, que quede aqueixa flama viva perquè, si algú acosta un pal, puga encendre una nova foguera, algú de les noves generacions. A hores d'ara, ja no hi ha més pretensions que aqueixes.
 
Quina és l'essència del disc “Els poltres del temps”? En què es van inspirar per a crear-ho?
En el pas del temps. El Tempus fugit i el Carpe diem. El pas del temps és el fil conductor del disc. Se'm va ocórrer arran d'una taranta que cantava El Cabrer, nosaltres la posem d'introducció en els concerts, que diu “els poltres del temps passen, ningú els pot parar, sembla que no t'aconsegueixen, però et deixen arrere perquè són de pura raça”. I, a partir d'ací, escoltant un dia flamenc, vaig dir faré un disc parlant del pas del temps ara que ja som veterans. I, atés que va ser aqueixa taranta la que em va inspirar, vaig decidir posar-li de títol ‘Els poltres del temps’ en un homenatge sincer al Cabrer.
 
Quan estàs temps preparant un disc, com se sent mostrar al públic tot en el que han estat treballant?
A hores d'ara, als quals són els nostres seguidors no els importa que els toques cançons noves, però la gent que ha seguit més al grup en els seus primers anys vol que els toques les cançons de sempre. Però, jo crec que un autor per a sentir-se viu ha de continuar creant, si no, perd el més bonic i meravellós d'aquest ofici que és fer cançons. Per a mi és un art suprem perquè la música es crea des del no-res. Vull dir que et fiques en una habitació i sals amb la cançó. No hi ha un llenç sobre el qual pintar o una pedra amb la qual fer una escultura, per això, em sembla un art suprem. Per a mi el moment de creació és meravellós i màgic. Si això ho redueixes a actuacions en directe, al pur mercadero o al públic que només vol escoltar les cançons velles és molt depriment. Jo sé de bona font que moltes persones no volen escoltar les cançons noves, però el públic sap que sempre que traiem disc nou ho tocarem enter en directe.
 
Han complit 25 anys, quin és el secret per a continuar junts?
En contra del que fan molts grups, equips de futbol i empreses de treball temporal, saber que això de la música no és cap d'aqueixes tres coses i que qualsevol de nosaltres cinc és imprescindible en el nostre grup. Crec que som el grup més veterà que existeix i que haja existit en actiu professionalment amb la formació original, que vol dir des del primer assaig. Això demostra el molt que cuidem les 22 hores que passem fora de l'escenari, que és l'important. El que passa a dalt de l'escenari és una altra vida del que passa fora d'ell. És com el sexe i el rock and roll.
 
Com veuen el valor de l'amistat?
L'amistat va per damunt de tot. Si no, fora de l'escenari estaríem solos com està la majoria dels artistes que he conegut jo. Si a ells els val a mi em sembla perfecte, però a mi no se m'ocorre cap dia insultar-me amb algun company del grup. No ha passat mai, però si passara, a partir d'aqueix moment no em resultaria factible continuar tocant junts. Per damunt de tot estan les relacions personals.
 
Abans has parlat de les dues vides, una la que es viu en l'escenari i l'altra quan estàs fora d'ell, com és tornar a l'escenari?
Jo mai vaig ser un oncle molt d'escenari. No és que no m'agrade, evidentment, però podria viure sense pujar-me a un escenari, fent cançons. Tinc un altre món que és la literatura, m'apassiona la lectura. I, bo, tinc uns quants mons més. Hi ha gent que només té un i és una cosa que em sembla terrorífic. Jo tinc la sort de tindre dues o tres i poder refugiar-me en cadascun segons vinga el temporal.
 
Tenen alguna sensació diferent de l'hora de pujar-se a l'escenari ara a fa 25 anys?
No sabria dir-te la veritat. Perquè jo tinc la sensació que és l'única cosa que es fer, però ni tan sols tinc la certesa que sàpia fer-ho molt bé. Però, crec que és l'únic dels meus actes que agrada a bastants persones. També, soc molt maldestre i he d'assajar molt, per la qual cosa quan arriba l'hora d'eixir a l'escenari, com que no sent els nervis per saber què passarà perquè crec bastant bé el que passarà. Hi ha dies que ho faig malament i altres que ho faig molt malament, mentre que no siga nefast, al públic i a mi ens val que ho faça malament.
 
Què és el millor que els ha aportat la música en aquest quart de segle?
Sobretot, la creativitat, el poder desenvolupar les nostres limitades facultats musicals, la qual cosa ens ha portat a com si tinguérem unes qualitats superlatives. Com som tan ceporros, ens hem hagut d'esforçar molt per a fer les cançons, els discos i les gires. El que a un altre grup li costa tres mesos a nosaltres ens pot costar tres anys. Encara que diuen que l'excés de treball no justifica la falta de talent, jo crec que en alguns casos no és així.
 
Veient el recorregut del grup amb perspectiva, canviaria alguna cosa de la trajectòria de Marea?
No, absolutament res. Si tornara arrere crec que competiria els mateixos errors de la mateixa manera que els vaig cometre. Perquè tots ells, al costat dels encerts, m'han portat fins ací, que és un moment dolç. Llavors, crec que tornaria a cometre exactament els mateixos. Tampoc hi ha hagut res imperdonable, em porte bé amb el meu passat.
 
Com definiria els 25 anys de trajectòria de Marea?
Massa frenètics. Si senyor, massa frenètics perquè em recorde perfectament del primer assaig fa 25 anys i això em dona molt vertigen. Nosaltres ja estem en els 50 i quan compleixes una certa edat i veus una foto que et creus que és de fa dues setmanes i és de fa cinc anys t'adones del frenètic i de l'implacable que és el pas del temps. Diuen que això és senyal que ha sigut gojós i que ha sigut bo el temps que has passat en aquesta terra, però jo no estic tan segur que això siga bon senyal.
 
En algun moment s'han vist fora del panorama musical?
Sempre. Absolutament sempre. El rock and roll en aquest país sempre ha estat fora del panorama musical. L'altre dia van vindre 28.000 persones a veure'ns a Madrid i no va eixir ni una al·lusió en els mitjans de comunicació generalistes, la qual cosa a mi em dona completament igual i reafirma la meua teoria que nosaltres no els importem en absolut. Però bo el sentiment és recíproc, ells tampoc m'importen gens ni mica. Supose que tot això es diu diners, però tampoc em preocupa gens ni mica. Mai ens van fer falta, ni nosaltres a ells. Així que ells que seguisquen pel seu camí i nosaltres pel nostre. Després, en la indústria de la música, en el rock, sí que ens hem sentit volguts, ens hem sentit abrigallats per tota la gent que admirem. Hem intentat ajudar a la gent nova en la mesura que siga possible i hem fet tot el que hem pogut. El que fa tot el que pot no està obligat a més. La pena és que jo puc fer poc, ja et dic, jo em vaig traure el DNI a la segona.
 
Tampoc s'han de llevar mèrit…
Bueno hem vist passar a tot el que se suposa que anava a perviure i els hem vistos passar per davant dels nostres ulls, morir i enterrar. Al rock and roll des de finals dels 60 ja l'estaven enterrant. Això es diu amb una paraula que està molt de moda ara: resiliència. I si alguna cosa som La Marea és resiliència, la vida no ha pogut amb nosaltres, però al final podrà, evidentment.
 
El 2 de setembre actuaran a Onda, quan visiten la Comunitat Valenciana, com els rep el públic valencià?
Perquè mira és un tòpic, però és la veritat. Nosaltres quan comencem a mitjan noranta i principis dels 2000, el 80% de les actuacions, les féiem en el Llevant. Jo recorde que fins a l'any 2004, les nostres primeres eixides eren per allí. Els del llevant sabien el que era el rock and roll.