Fran Rees, el raper alacantí que narra en el seu llibre les malalties que han marcat la seua vida

Francisco Oliver Zafra, millor conegut com a Fran Rees, és un jove sense embuts. Amb tot just 30 anys s'ha llançat al món de la literatura amb Príncep de Cristall, un relat autobiogràfic que narra les seues vivències i experiències amb les tres malalties que han assolat la seua vida: anorèxia, ansietat i càncer.

Conegut en el món del rap espanyol, Fran Rees ha canviat el micròfon pel paper, encara que, com ell mateix afirma, “la qual cosa mai deixaré de fer és escriure”. Enamorat de tot el relacionat amb el món de les lletres, Fran Rees es converteix en el Príncep de Cristall que lluita feroçment contra tot el que s'interpose en el seu camí, encara que això implique haver de fer un recorregut per totes aquelles batalles de les quals no va poder eixir victoriós.

Com sorgeix Príncep de Cristall?

Jo vaig començar a escriure com a teràpia. Era una manera de poder traure el que portava dins. Al cap i a la fi, no deixa de ser una tasca que em va encarregar la meua psicòloga a manera d'exercici, i a mi que m'encanta la literatura, perquè em vaig llançar a això. Vaig començar a escriure i a escriure, fins que em vaig adonar que prenia forma, i vaig decidir convertir-ho en autobiografia, però sense pretensions de res. Ho volia per a mi.

En quin moment aqueix exercici de “autoteràpia” es converteix en una publicació?

És una mica rocambolesc. Jo quan vaig acabar d'escriure vaig deixar a dos molt bons amics meus i a la meua mare que ho llegiren, i van ser ells qui es van obstinar en la idea que el llibre havia de publicar-se. A mi em feia una mica de por aqueixa idea. Sempre li he tingut molt respecte a la literatura. Llavors, un d'aqueixos dos amics, que havia treballat amb mi en el món del rap, es va posar en contacte amb l'editorial Mou la teua llengua, amb la qual ja havia treballat ell anteriorment, i els va deixar caure la idea. Al principi va ser molt complicat perquè eren reticents fins per a llegir-lo, ja que ells ja tenien l'any tancat. Però el meu amic va insistir i va insistir fins que els va convéncer per a llegir-los, i sembla que els va agradar perquè tot seguit el llibre es va publicar.

El procés d'escriptura era conegut per algú del teu cercle pròxim?

Que jo estava escrivint ho sabien la meua mare, el meu millor amic, i la meua núvia d'en aquells dies, però ningú s'esperava que es convertira en un llibre fet i dret. El procés de pura escriptura va ser molt personal i auster, ja que no deixava de ser alguna cosa per a mi. Després quan ja vaig veure que prenia forma també ho vaig tindre molt callat. Fins que no vaig signar el contracte de publicació amb l'editorial no vaig dir res del llibre.

Quin ha sigut l'aspecte més difícil a l'hora d'escriure el llibre?

Rememorar. Retrobar-me amb el meu passat i haver de tornar a enfrontar-me als meus dimonis, i tot el que això comporta, m'era molt dolorós a vegades. Al cap i a la fi, jo sempre dic que el millor i el pitjor del llibre és el fet que tot el que es narra és veritat.

Veient-ho ara amb perspectiva, els teus comportaments i actituds narrades en Príncep de Cristall hi ha vegades en les quals ni tu mateix pugues creure't que actuares (a vegades) de la manera en què ho vas fer?

Per descomptat, però tant per al bo com per al dolent. En totes les parts del llibre. No entenc com he pogut fer moltes de les coses que vaig fer. No entenc com he tingut en alguns casos la força per a fer-ho, i en altres casos, com he pogut ser tan egoista. Hi ha coses de les quals estic molt orgullós, i d'unes altres estic profundament penedit.

El paper de la seua família és molt rellevant al llarg de tot el llibre, no obstant això, moltes vegades fa referència al seu desconeixement o incapacitat per a poder fer front a la situació ha variat aquesta situació a causa de tot el patit per la seua família aquests anys?

Molt. La meua família, desgraciadament, s'ha topat amb l'anorèxia, l'ansietat i el càncer, i hem hagut de lluitar contínuament contra elles. Ara mateix qualsevol de nosaltres som “experts” i capaços d'aconsellar sobre el que és ja no sols veure a la malaltia, sinó patir-la de primera persona. Estem molt conscienciats en tot l'àmbit de la salut mental i la malaltia.

El llibre comença amb tu comptant les hores perquè s'acabe el dia, alguna cosa que, desgraciadament, fa molta gent diàriament a conseqüència de la depressió i l'ansietat Per què començar el llibre d'aqueixa manera?

Sincerament, el llibre comença així perquè en el moment de començar a escriure no sé ni el que estic escrivint. Comence a escriure a manera de teràpia, perquè m'ho demanava una mica el cos. No em vaig parar a pensar com abordar el començament. Després ja, quan ho tenia més avançat sí que vaig prendre un llit determinat. Podria tirar-me la samfaina i dir que vaig començar així per una cosa més substancial o interessant, però és que la veritat és aqueixa. El primer capítol en si és un recorregut del que sent mentre l'escric.

En el llibre hi ha dues afirmacions molt dures que poden semblar contradictòries. En una afirmes que l'anorèxia és infinitament pitjor que el càncer, no obstant això, més endavant, fas referència a la segona com “el pitjor que li pot passar a una família” Com compaginen totes dues afirmacions?

Jo em referisc al fet que la pitjor vivència que pot tindre un mateix és una malaltia mental, que t'acompanya cada minut i està contínuament rondant el teu cap. Estàs vivint amb por contínuament, i tindre't por a tu és insuportable. Tens por a tot. Tot és por i això et porta a una depressió. La por a un mateix és incompatible amb la vida. Amb l'anorèxia està contínuament comptant calories, no pots eixir a menjar o sopar, veus com t'apagues tu i als quals t'envolten. És el pitjor que et pot passar. En el cas del càncer la meua experiència és diferent. Quan veus que dues persones del mateix nucli familiar emmalalteixen alhora, la casa adquireix un to en el qual no es pot viure, perquè al final es respira el dolor, el mal ambient. És quasi tangible. No desconnectes d'això. No hi ha respir. És tot sofriment per part de tots.

Durant tota la teua vida has hagut de bregar amb la malaltia contínuament. Tanmateix, pots traure alguns moments positius de tot això?

De la malaltia en si no pots traure absolutament res en positiva, més que res perquè la malaltia que jo vaig passar, i travesse, perquè d'això no et cures mai, et mata per si sola. L'anorèxia i la bulímia maten, i de maneres molt desagradables. D'això és impossible traure una cosa bona. Amb el que sí que pots quedar-te és amb la gent que t'acompanya durant el procés, perquè saps amb qui pots comptar i amb qui no, però amb la malaltia no es pot ser feliç Tinc moments feliços? Sí, els tinc, però a quin preu, i quin tipus de felicitat. Més que feliços, són tendres, i tots estan lligats de l'una o l'altra manera al monstre que és la malaltia.

Després d'haver tingut l'oportunitat d'escriure un llibre, Fran Rees a partir d'ara té la intenció d'ajudar a la gent, o d'ajudar-se a si mateix?

Com ja he dit abans, aquest llibre el vaig escriure sense pretensió de res. És més, econòmicament no em reportarà quasi res. Ara el que més il·lusió em fa és poder ajudar a la gent. Vull ser aqueixa persona que jo no vaig tindre. Que aqueixa gent que està travessant un mal moment, no senta la soledat que jo vaig sentir. I, al cap i a la fi, això també em serveix a mi de com a suport. M'han arribat missatges preciosos de gent que ho ha llegit i això fa que em senta una mica més útil. Príncep de Cristall és una de les poques coses de les quals puc dir que em sent veritablement orgullós.

Què li ofereix el futur a Fran Rees?

Sincerament no ho sé. Si alguna cosa m'ha ensenyat aquesta vida, i m'ha aconsellat la meua psicòloga, és que tracte de viure el moment. Que no anticipe les coses, perquè si no és impossible que gaudi. Com a tal, no sé què passarà en el futur, però el món de la comunicació m'apassiona. Mentiria si no diguera que tinc un projecte, també literari, entre mans, més ambiciós que Príncep de Cristall. Seria una novel·la, no autobiogràfica, clar, perquè ja ho he explicat tot. Si puc ser algú capaç d'ajudar als altres, i el meu exemple pot servir per a aquells que l'estan passant malament, benvingut siga.