Cultura declara Bé de Rellevància Local Immaterial la tècnica constructiva tradicional de la pedra seca
La Conselleria d'Educació, Investigació, Cultura i Esport ha declarat Bé de Rellevància Local Immaterial la tècnica constructiva tradicional de la pedra seca a la Comunitat Valenciana, tal com preveu l'ordre publicada al 'Diari oficial de la Generalitat Valenciana'.
Aquesta singular tècnica constructiva forma part dels coneixements i les activitats tradicionals del territori valencià i sorgeix d'una economia de subsistència lligada a altres activitats agrícoles i ramaderes que exemplifica l'aprofitament dels recursos en l'entorn.
Les construccions de pedra seca estan molt esteses al territori valencià, principalment a les comarques de Castelló, en aquelles construccions tradicionals en el camp com a bancals que serveixen per a delimitar parcel·les agrícoles, cledes i els refugis ramaders, agrícoles i miners.
El reconeixement de la pedra seca mitjançant la seua declaració amb aquesta figura de protecció cultural implica la realització de labors d'identificació, descripció, investigació, estudi i documentació amb criteris científics; la incorporació dels testimonis disponibles en suports materials que garantisquen la seua protecció i preservació; així com vetlar pel normal desenvolupament i la pervivència d'aquesta manifestació cultural, i tutelar la conservació dels seus valors tradicionals i la seua transmissió a les futures generacions.
Quant a la gestió del patrimoni cultural protegit per aquesta declaració de bé de rellevància local immaterial correspon als actors, és a dir, a les persones que construeixen amb aquesta tècnica, i als ajuntaments, si és el cas. Qualsevol canvi que excedisca el normal desenvolupament dels elements que formen aquesta manifestació cultural haurà de ser comunicada a la Direcció General de Patrimoni Cultural per a la seua autorització administrativa.
Ubicació de les construccions de pedra seca
La pedra seca és una tècnica constructiva normalment individual que utilitza pedra de dimensió reduïda, tal com es troben en el seu entorn, sent tallades a vegades lleugerament per al seu millor encaix. Utilitza poques eines, algunes per a l'extracció, transport i treball de la pedra, ja que la tècnica i l'habilitat de l'home és el seu principal component.
El resultat d'utilitzar aquesta tècnica és una realitat de construccions extremadament útils i senzilla, econòmiques, integrades en el paisatge i amb predomini de dimensions i volums modests. Aquestes construccions es troben principalment a les comarques de Castelló, on hi ha milers de casetes de pedra seca, barraques disseminades per tot el territori. En concret, a les comarques del nord de Castelló es troben algunes zones d'una alta densitat d'aquests elements constructius, com ara les àrees de Vinaròs-Sant Jordi, al Baix Maestrat; Tírig-Catí-Albocàsser, a l'Alt Maestrat; i Vilafranca-Castellfort, a la comarca d'Els Ports de Morella.
Amb tot, quasi tots els municipis castellonencs tenen en els seus termes elements d'aquesta arquitectura de la pedra seca; el terme de Vilafranca destaca amb un paisatge construït en pedra seca, a més de comptar amb un museu i rutes dedicades a aquesta tècnica.
Però també a les comarques d'Alacant destaquen els municipis de Callosa d'en Sarrià, Novelda, Crevillent o el Pinós, amb nombrosos exemples de ribassos, refugis agrícoles o refugis de pedrapiquer, construïts en aquesta tècnica i associats a l'antiga extracció minera. I a les comarques de València, igualment són nombrosos, destacant el municipi d'Enguera, amb un gran nombre de refugis, anomenats 'cucos', repartits per tot el seu terme.
