«Soc la pera», el relat d’una xiqueta d'un col·legi de Crevillent que visibilitza i emociona a tota la comunitat educativa

L'alcaldessa de Crevillent, Lourdes Aznar Miralles, juntament amb l'edil d'Educació, Antonio Candel Rives, i el regidor de Governació, Vicente Sánchez-Maciá Díez, han visitat el CEIP Julio Quesada – Pilar Ruiz, amb motiu de l'organització del “V Certamen Literari Vila de Crevillent” corresponent al curs escolar 2023/2024. En esta visita, les autoritats han conegut la història de l'alumna María Belén Bautista Galipienso, xiqueta amb Trastorn d'Espectre Autista (TEA), de 5é de Primària de l'esmentat col·legi públic. Esta xiqueta ha creat una emotiva història que s'alçarà amb un dels accèssits en una de les categories premiades de la gala del certamen literari que se celebrarà el pròxim 12 de juny a partir de les 19.00 hores a la Casa de Cultura “José Candela Lledó” de Crevillent.

L'alcaldessa Lourdes Aznar ha explicat que va quedar molt emocionada després de llegir el relat titulat “Soc la pera” de María Belén. “En poc més de tres pàgines ens conta la història d'una xiqueta TEA i com afronta situacions com fer amics nous perquè el seu pare té un treball que l'obliga contínuament a canviar de ciutat”, apunta l'alcaldessa, qui destaca que en les línies d'este relat trobem altres referències com “no és que no sàpia fer amics, però com la meua ment funciona de manera diferent, això de socialitzar no està entre les meues millors habilitats”.

La directora de l'IES Julio Quesada – Pilar Ruiz, Natalia Navarro Zaplana, ha mostrat el compromís del centre educatiu a l'hora de participar en totes les iniciatives que s'impulsen des del consistori. “Este relat de la nostra alumna ha plasmat el que sent un xiquet o una xiqueta amb *TEA, donant visibilitat a estos alumnes i alumnes i la sensibilitat d'este relat és molt especial”.

Sobre el relat “Soc la pera”

L'argument d'aquest relat narra situacions quotidianes per a una xiqueta TEA i la seua hipersensibilitat a l'hora de triar uns calcetins que no el molesten, sorolls forts o sabors… “Mentres vaig ordenant la meua nova habitació, vaig pensant en el que passarà demà quan comence el col·legi. Entendrà el meu professor o professora que a vegades puc ser un poc xerraire? Entendrà la mestra o mestre de música que si em molesta el soroll necessite posar-me els cascos? Em deixaran dibuixar en classe per a poder autoregular-me? Com a estrany el meu antic col·le, on podia fer totes estes coses en el meu dia a dia”, escriu Maria Belén en el relat. El final feliç de la història és que esta xiqueta viu un primer dia de col·legi fantàstic en el qual tota la comunitat educativa li rep amb els braços oberts, des de professors, directora i companys. “La meua nova classe té pilotes en les potes de les cadires i així no fan soroll en arrossegar-se, també té un racó per a relaxar-te si el necessites i fins i tot el col·le té un oasi de papallones”, explica i afig que “en la meua classe, he fet amics molt ràpid i he estat tot el pati xarrant i jugant”. El text finalitza amb l'alegria d'esta xiqueta que mentres torna a casa amb cotxe, mira el paisatge amb la finestreta oberta i crida: Soc la peraaaa!

A continuació compartim el relat íntegre de “Soc la pera”:

Un dia abans de començar el col·le

Una altra vegada em canvie de col·legi.

Ja estic cansada de canviar-me tantes vegades pel treball del meu pare. Ara em tocarà començar de nou, el més difícil, serà fer amics. No és que no sàpia fer-los, però com la meua ment funciona de manera diferent, això de socialitzar no està entre les meues millors habilitats.
Perquè ho entengueu us ho explique amb un exemple que vaig veure en la tele.

Imagineu-vos un cistell ple de pomes, hi ha grans, xicotetes, roges, verdes... Perquè jo, soc una pera. Soc una fruita, però amb les meues diferències. És el que té ser Asperger, o com ho diuen ara, “autisme grau 1”.

A casa, quan ho vaig explicar riem molt amb este exemple, perquè els meus pares diuen que ser “La Pera”, quan ells eren joves, era ser “el més *guay”.

M'han dit que podré fer més amics, però no crec que esta vegada siga així. Sempre em diuen que jo puc fer en esta vida el que em propose, que soc una campiona, que tots els dies vinc del meu planeta, que és la meua casa i m'adapte a un món en el qual es fan i diuen coses que en algunes ocasions no entenc molt bé. Que difícils són els dobles sentits!!!

Encara que a mi se'm dona bé aprendre'ls i ara poques vegades me'ls prenc literals.

Amb el feliç que estava jo en el meu col·legi i ara em toca adaptar-me a un altre. Allí tenia a les meues amigues: Lluïa, Carolina i Bashira; però en fi, supose que algunes vegades has de començar la teua vida des de 0.

Que estressant tot!

Lucía era molt lleial i sempre ens acompanyava. Té un pèl molt llarg i bonic i ens deixa pentinar-li'l.

Carolina, reia sempre, fins i tot en els moments seriosos de classe. A vegades era un poc incòmode quan ho feia en moments gens graciosos. La seua ira era mooolt rara i divertida. Té un gust de la moda bastant bo i sempre triava els nostres vestits i complements cada vegada que anàvem a eixir a algun lloc. Fora important, o no, sempre havia d'anar ben vestida i els seus acompanyants també, si no, no eixia ningú. “Tot per la moda!” deia.

I finalment està Bashira, la més honesta de les persones que conec, probablement la més honesta del món! Que també té una característica especial i per a mi és la més sorprenent: ella és maga! O almenys, principiant, però fa els millors trucs del món.

En classe, Bashira, ens feia trucs de màgia genials! Seguisc sense saber com podia fer-los, i ara supose que no ho sabré mai...

Que trist estic!

Ultime dia abans de començar el col·le

Ja estem instal·lats a la nostra casa.

La meua habitació és un poc més gran que la que tenia abans i tinc un calaix enorme per a guardar els meus calcetins. Vaja problema amb els calcetins tots els dies. Això de ser “La Pera” no és tan fàcil. Puc tardar una eternitat intentant trobar uns al matí que no em molesten. La hipersensibilitat no és fàcil de manejar i em suposa en algunes situacions un mal de cap. No sols em passa amb els calcetins, també amb els sorolls forts, amb els sabors, amb tindre les ungles molt curtes... que, per cert, és súper molest i no em deixa tocar res durant hores!
Mentres vaig ordenant la meua nova habitació, vaig pensant en el que passarà demà quan comence el col·legi. Entendrà el meu professor o professora que a vegades puc ser un poc xerraire? Entendrà la mestra o mestre de música que si em molesta el soroll necessite posar-me els cascos? Em deixaran dibuixar en classe per a poder autoregular-me? Com a estrany el meu antic col·le, on podia fer totes estes coses en el meu dia a dia.
En fi, a veure demà com em va. No sé si podré arribar a dormir dels nervis...

Primer dia en el col·le

Que contenta estic amb el meu nou col·le!

Quan he entrat, tots m'han rebut amb els braços oberts, tant els professors, la directora, els companys... Se m'havia oblidat que ser nova no és tan dolent, ningú coneix les teues xafarderies i pots contar totes les històries de nou.

Quant a l'adaptació, la meua nova classe té pilotes en les potes de les cadires i així no fan soroll en arrossegar-se, també té un racó per a relaxar-te si el necessites, i fins i tot el col·le té un Oasi de Papallones! Mai havia vist un.

Els meus professors estan al corrent de les meues necessitats i me l'han posat molt fàcil igual que els meus companys. En la meua classe, he fet amics molt ràpid i he estat tot el pati xarrant i jugant.

Ha sigut un gran dia!

Els meus pares han vingut a arreplegar-me i no he pogut parar de parlotejar explicant-los tot el que m'he divertit hui.
Este curs promet.

Així que, mentres torne al meu planeta, amb el cor saltant-me d'alegria, vaig mirant el paisatge amb la finestreta oberta i cridant: “Soc la peraaaaaaaaa!, SOC LA PERA!”