Mario Vaquerizo: “L’Arenal Sound és el gran festival i això ens posa molt nerviosos”

Definir professionalment Mario Vaquerizo és un repte prou complicat: actor, cantant, locutor, showman, estudiant... Un ritme de vida que no li impedix disfrutar d'ella sinó més bé tot al contrari. Així ens ho ha demostrat en esta primera entrevista concedida en exclusiva a elperiodic.com just abans de tocar per primera vegada junt amb Nancys Rubias en un festival de la talla de l'Arenal Sound.

Perquè si algo desprén Mario Vaquerizo és vitalitat, optimisme i molta passió. I és precisament eixa mescla la que ha portat al seu grup -que va nàixer entre amics, històries de caps de setmana i amor a la música- a exportar la seua proposta underground al dolç podium en el que està ara. Este cap de setmana Mario Vaquerizo es pujarà a l'escenari de l'Arenal Sound junt amb els seus companys de Nancys Rubias a presentar el seu últim disc, Marcianas Ye-Yés.

Ja ens ha avisat que vénen amb moltes ganes, alguns nervis i, sobretot, disposats a portar al públic a l'èxtasi musical. Ací vos deixem l'entrevista que hem tingut en plaer de fer-li. 

Marcianas Ye-Yés dóna un gir nou. Feia falta un canvi?

Crec que l'essència continua sent la mateixa. Portem tretze anys amb una proposta musical molt eclèctica, desprejuiciada, amb cançons molt pop encara que algunes produccions puguen portar un altre tipus de sons com més glam o més rock, més heavy- metall i inclús disc chochi. El que sí que és cert és que enguany hem eixit un poc de l'endogàmia en què estàvem immersos respecte a autors musicals de les nostres cançons. El canvi que hi ha hagut és que hem demanat cançons a altres autors, com a Guille Milkyway de la Casa Blava. Però la resta continua sent el mateix.

És llavors un punt d'inflexió?

És un punt de maduresa. T'acabes cansant de fer sempre el mateix. T'agrada molt, no et penedixes de res, estes súper orgullós de tots els discos que has gravat però comences a sentir la necessitat de reclutar en l'exercite Nancy a gent nova. En el cas de Guille ha sigut un bufit d'aire fresc per a un tipus de cançons que fins al moment no havíem fet i ens abellia fer.

I que li dóna més riquesa al vostre repertori. De fet la gira està anant molt bé i al públic li encanta.

Clar perquè tin en compte que les Nancys estem en un limbe musical molt estrany: som molt underground, no sonem en les ràdio-fórmules però sí que estem en programes de màxima audiència. Sonem entre el mainstream i l'underground, la qual cosa és una sensació molt còmoda perquè no hem deixat els nostres treballs però hem acabat vivint de la música.

Eixe limbe és més aïna una qualitat que vos diferencia de la resta?

Per descomptat. Les Nancys hem sigut marcianes sempre i d'ací el títol de Marcianes Ye-Yés. No casem amb res ni amb ningú i no perquè fem res de nou ja que copiem el que ens agrada. Però sí que és cert que ens diferenciem de la majoria dels grups que hi ha en esta escena. Tenim genis que ens acompanyen com Nacho Canut que és el nostre lletrista i que fa que tinguem temes molt guays. En els nostres concerts la gent se'l passa sempre molt bé perquè són cançons molt directes, amb un fons pop però amb una gran producció.

I les lletres...

Sobretot en les lletres. Marcianes Ye-Yés parla de que estem abduïts per la Gran Via i que en el platet volador es canta Gabba Gabba Hey dels Ramones.

Marcianes i Nancys, Qui és qui en el grup?

Està Juan Pedro que és Nancy Transvestit, el guitarra; Miguel, el teclat, és Nacy Reagan i la xica del grup és Marta Vaquer, la Nancy O. Parlar d'ells és molt difícil per a mi perquè són persones que m'han salvat la vida. De fet les Nancys Rubies es van crear per a canalitzar els nostres moments d'hobby en un projecte: preferim muntar un grup abans que estar ficats en discoteques els caps de setmana, potser perquè ja estàvem avorrits d'haver-ho fet durant molt de temps. Nancys Rubias és agafar-te la Nancy furgo i este finde anar-te'n a la Roda a Albacete a actuar amb Fangoria i l'endemà anar-te'n a l'Arenal Sound. Tu saps com és de divertit això? És com una excursió, una reunió d'amigues: en compte d'anar-te'n al camp amb una cantimplora, te'n vas a escenaris i actues. I això no vol dir que a vegades ens enfadem però el que millor definix a Nancys Rubies és la història d'una amistat.

Una història que ara ha rebut la crida de l'Arenal Sound...

Sí. És la primera vegada que anem a un festival establit, sense desmeréixer els altres. I ens fa molta il·lusió perquè l'Arenal Sound s'ha convertit en un referent dels festivals d'estiu i ja es va veure l'any passat amb l'afluència que va haver-hi. Quan ens van cridar per a este vam entendre que estava començant a anar tot bé.

Teniu tantes ganes com nosaltres de pujar a l'escenari?

Tenim moltes ganes però també ens posa molt nerviosos. Ací a Madrid l'Arenal Sound es veu com un dels festivals més punters: no eres ningú si no estàs programat en el festival. Ho estem veient amb molta expectació i anem a donar-ho tot, cinquanta minuts amb tot hits perquè la gent, balle i gaudi. I nosaltres també! Tenim una posada en escena molt cridanera, les cançons et podran agradar més o menys però són molt digeribles pel públic majoritari. A més que ens encanta anar-nos-en als festivals perquè així coincidim amb altres grups, tafanegem, ens fiquem en els camerinos d'uns i d'altres... És fantàstic!

Haguera estat bé coincidir amb Icona Pop i fer honor al vostre hit 'Me encanta'. Vos haguera agradat?

De fet coincidiríem amb ells perquè estàvem programats per al mateix dia just després i volíem eixir amb ells cantant el 'Me encanta'per a veure la reacció de la gent. Icona Pop és un grupàs, li devem que hagen compost eixa cançó que a hores d'ara és el nostre èxit més massiu.

Ixa pot ser la proposta per a l'any que ve, ¿No?

No estaria malament (riu) . Li oferim a l'Arenal Sound eixe paquetet i ens n'anem de gira amb elles.

Per a acabar l'entrevista m'agradaria saber quina és la pregunta més estranya que mai t'hagen fet.

Jo crec que el més rar són les respostes que done jo.

I quina és la resposta més rara que has soltat?

Bàsicament totes perquè a vegades dic unes bestieses de moltíssima atenció. Però eixe és el meu estat natural: dir la primera cosa que se m'ocorre.