Maria Romero: "Les dones sempre eixim les pitjor parades en les estadístiques"

Borriana viu un any més les celebracions emmarcades en el 8-M, Dia Internacional de les Dones, com una amplia programació cultural, esportiva, lúdica i popular.

Unes celebracions per a les quals enguany la seua eslògan, ‘La meta és la igualtat’, vol posar el focus en l'àmbit esportiu, una visió amb moltes derivades socials. Parlem amb la regidora d'Igualtat, Maria Romero, per a fer un balanç de l'avanç de la igualtat en la capital de la Plana Baixa.

Pots consultar ací tota la programació del 8M a Borriana.

Aquest any la programació pivota sobre la temàtica esportiva. Per què s’ha triat aquesta temàtica?

Aconseguir els drets de les dones és molt paregut a una cursa d’obstacles, igual que passa en el dia a dia en les nostres pròpies vides. Aconseguir mantenir aquest impuls i mantenir-nos unides davant els qui ens neguen totes les xifres que mostren la desigualtat és una cursa d’obstacles que acabarem guanyant, però requereix molta resistència i perseverància.

És un símil esportiu molt válid perqué, al igual que succeeix amb qualsevol esport, no sols has de seguir un entrenament (en aquest cas reivindicant) per mantenir les fites ja aconseguides, sino que a més has de marcar-te nous horitzons per superar-te i ho has de fer recolzant-te en el teu equip. Al igual que en l’esport pots avançar individualment, sense dubte arribes més lluny si entrenes ben assessorada i inclús en un equip que et done suport.

En el camí per aconseguir una ciutat més feminista, necessitem reinvidicar unides, formar-nos i dotar-nos de fonament teòric i estadístic. En aquest període tan complex i incert que vivim, allò assolit fins ara torna a qüestionar-se i els possibles avenços per a totes són percebuts com una amenaça. Parle dels debats que pensàvem superats i que tornen a aparèixer com l’abort, la violència de gènere o la llargaria de les nostres faldes.

Centrar el dia de la dona en el món de l’esport és una decisió que varem prendre en la Unitat d’Igualtat pel seu simbolisme però també perquè l’esport afecta directament a molts altres àmbits com ara la salut, per suposat, però també altres que passen més desapercebuts com la economia, els usos dels temps, la representativitat social que tenim les dones, els estereotips… Com veus, és un tema del que podem traure molt de suc.

Quins problemes de desigualtat pateixen les dones en aquest àmbit? És el món de l’esport un món massa masculinitzat?

Com en quasi tots els àmbits, en les estadístiques sempre eixim les pitjor parades. A nivell professional és un escàndol les diferències entre competicions femenines i masculines pel que fa a sous i afegits com ara els diners que es destinen a competicions, premis o publicitat d’una i altra categoria. Molt s’ha debatut per sort els últims anys sobre la bretxa salarial a l’esport profesional. En aquest sentit, les jugadores de futbol femení han jugat un paper clau i el ciclisme valencià ha sigut pioner en aquest aspecte.

Pel que fa als premis i per citar una noticia prou recent, tenim la polèmica de la entrega de medalles a les guanyadores de la supercopa femenina, però podria dir molts exemples. Quant als referents, és difícil trobar tants referents femenins com masculins en diferents esports, d’ahí la exposició d’Amparo Saera que hem preparat a la programació i que està treballant-se als centres educatius. Inclús a les Olimpíades, hi ha diferències entre esport femení i masculí: en les hores d’emissió, en la representativitat d’unes i altres… cert és que les dones vam tardar en poder competir en unes Olimpíades i que van fent-se avanços, però costen.

A nivell local, s’han donat pasos de gegants els clubs locals estan impulsant l’esport femení i posant molt atenció a les seues categories femenines perquè, sense citar a cap club, hi ha diversos que no comptaven amb dones a les seues files i tampoc hi havia competicions femenines…

Pel que fa a la pràctica esportiva, també hi ha una bretxa clara en la pràctica esportiva. Quan som menuts, no hi ha tanta diferència pel que fa a la pràctica, tot i que, com en tot es reprodueixen estereotips i continua donant-se que hi ha esports que es consideren “de xics” i altres “de xiques”. Segur que et venen al cap alguns de cada categoria.

Però almenys, de xicotets la pràctica és més simètrica. Ara bé, quan arriba l’adolescència, eixa simetria és perd. Els homes continuen fent esport i majoritàriament les dones n’abandonen la pràctica. Després en l’edat adulta, les dones tornen a practicar esport però de forma prou diferenciada i per una qüestió de salut o estètica. Com dic, afortunadament això va canviant però per ara això és el que ens mostren els estudis publicats inclús a nivell local amb el diagnòstic que vam fer per al Pla d’Igualtat Municipal o el que es va fer amb el Pla Pati per part del Servei Municipal d’Esports.

Al maig tindrà lloc la Cursa de la Dona no competitiva. És la competitivitat un problema per a que la sororitat entre les dones arrele en alguns àmbits?

El terme es refereix al lligam estret que s’estableix entre dones basat en la solidaritat, el compartiment d’experiències, interessos, preocupacions, reivindicació, etc., és a dir, a una fraternitat entre dones.

La sororitat no vol dir que no siguem capaços de competir entre nosaltres, sobretot si a l’esport ens referim, però sí a com plantegem eixa competició. Que sigues dona, no porta implícit ser feminista ni tampoc sorora. Com en qualsevol qüestió i ámbit, hi ha diversitat de perspectives i formes d’afrontar les desigualtats que ens creuen i també d’afrontar la competitivitat, la esportiva i també per exemple, la política.

La Cursa de les Dones que portem diversos anys organitzant junt a la Fundació Le Cadó va deixar de ser competitiva perquè el seu objectiu principal és visibilitzar una multitud, majoritàriament femenina, que clama per major investigació al càncer de mama.

Una qüestió fonamental tenint en compte el biaix de gènere que hi ha a la investigació mèdica sobre el cos de les dones i la nostra salut. En eixe sentit, la cursa també és una mostra d’implicació col·lectiva en la salut de les dones. Més que la qüestió esportiva, que també, és trobar-nos i fer pinya. De fet l’any passat ja vam vore que era un encert organtizar la cursa al maig al voltant del Dia Internacional de les Dones i enguany volem repetir-ho en el mateix format.

Com ha avançat Borriana en els últims anys en aquesta matèria esportiva i quins plans teniu per a eliminar els problemes de desigualtat?

En els últims anys s’ha fet un important esforç per part dels clubs esportius locals així com per part del Servei Municipal d’Esports en buscar estratègies per ampliar el nombre de dones i, sobretot joves, que practiquen esport al municipi.

També s’ha apostat per ampliar equips femenins en diferents clubs. Sols hi ha que anar fa 4 anys enrere per comprovar l’evolució tant en diversitat d’esports que tenen ara pràctica femenina com el nombre d’equips femenins a diferents categories.

Una bona mostra d’açò podrem trobar-la el proper diumenge 26 de març on tothom podrà gaudir d’una jornada d’esport femení al carrer. Des del Servei Municipal d’Esports s’ha incidit molt en adaptar la programació del seu campus multiesportiu i les jornades d’hàbits saludables, cuidant la imatge i la programació per a que atenguera a criteris d’igualtat.

També en l’oferta d’activitats, buscant sempre oferir alternatives per atendre tota la població. Amb l’aprovació del Pla d’Igualtat Municipal 2021-2025, tenim mesures que explícitament pretenen abordar la qüestió de la igualtat a nivell esportiu i en això estem treballant.

El proper 21 de març hem organtizat una jornada per presentar l’estratègia “La Meta és la Igualtat” per acompanyar als Clubs amb la finalitat que puguen redactar el seu pla d’Igualtat i amb la identificació de referents per als murals que pintarà Amparo Saera, seràn bons punts de partida per seguir avançant.

Quins actes destacaries de la programació d’aquest any com els més novedosos?

No em deixaria cap però sense dubte, la trobada de dones esportistes, la presentació de la Estratègia “La Meta és la Igualtat” per a fer plans d’igualtat als clubs esportius o l’acte d’homenatge Premi Dia de la Dona són els que més calat social tenen.

Si mirem cap enrere, als últims anys, quines coses han canviat en el municipi? La societat borrianenca està evolucionant?

Clar que han canviat coses! Però no sols pel treball d’aquesta regidoria, que també, ja que el Pla d’Igualtat Municipal ha sigut fonamental. La societat és canviant i afortunadament hem avançat molt en els drets de les dones.

Ara que venen falles per exemple, citaria el fet que totes les falles s’impliquen en les campanyes pel punt violeta o que s’haja normalitzat que hi haja fallers xics i falleres trans. Són pasos que s’han donat cap avant amb fermesa. La commemoració de les fites del 8M o el 25N han quedat instaurades al municipi i també hi ha consens entre els partits democràtics sobre la necessitat d’arribar a acords en aquest aspecte.

Aquest últim plenari per exemple, vam aprovar de forma unànime, amb l’excepció habitual de la ultradreta, que continuarem impulsant cada any una Escola Municipal d’Igualtat, que mantindrem la campanya d’educació afectivo-sexual entre la joventut, que mantindrem la Unitat d’Igualtat Municipal o que seguirem donant suport a tots els centres educatius de la ciutat per tal que tots els patis siguen coeducatius.

No són qüestions baladí. Evidentment hi ha molt per fer, sobretot tenint en compte que continuem sent la segon població castellonenca en nombre de víctimes per violència de gènere, però crec que avancem a bon ritme i que ho continuarem fent.