Una borrianenca indaga en el seu arbre genealògic i aconsegueix reunir 117 familiars en un dinar

Qui no ha agafat un paper i un llapis i ha començat a traçar el seu arbre genealògic en un intent d'explorar els seus orígens? Això és el que es va proposar un dia Amparo Molés, una borrianenca que va començar amb un simple full de paper i ha acabat reunint a més de cent familiars en un menjar.

I és que Amparo va començar, de branca en branca, cercant als seus avantpassats a través de coneguts i visites al registre fins a crear un arbre sencer que ha acabat en un sopar familiar de 117 comensals en el Cercle Fruiter de Borriana.

Una trobada familiar en gran on molts han pogut conèixer per primera vegada als altres ‘Gargallo’, des del més jove, de deu mesos, al més major, de 98 anys d'edat, tots junts asseguts a la taula.

“Vaig començar fa vuit anys quan vaig veure l'arbre familiar d'una xica emmarcat a la seua casa i em va entrar el cuquet”, explica Amparo, que explica que va començar escrivint en un foli als seus afins més pròxims i a poc a poc l'arbre va anar creixent, sempre amb ajuda de les seues cosines, que l'han acompanyada en aquesta aventura.

Així, van començar a caminar cap al passat, fins als seus ascendents de Linares de Mora, a Terol, un municipi on s'assenten molts Gargallo, el cognom familiar que és el fil conductor d'aquesta història.

Una vegada allí, posant la lupa en Juan Gargallo i els seus sis germans, van cercar cap al present en cadascuna d'aquestes sis branques, localitzant a descendents escampats en municipis de tota la geografia, com Manises, València, Onda, Alqueries o la mateixa Borriana.

“Comencem a localitzar als nostres cosins i descobrim que alguns eren coneguts i amics nostres, sense conèixer que érem família”, recorda Amparo, que tirant del fil ha arribat fins al Linares de 1870.

L'arbre genealògic sobre un disseny del Pi Escobón de Linares de Mora (clicar per vore complet)

Però la història només acaba de començar. Després de la seua cerca per l'arxiu civil de Mora de Rubielos (Terol), cremat durant les Guerres Carlistes i on s'havien perdut molts lligalls i informació, continuaran cercant Gargallos en els arxius eclesiàstics i esperen reunir-se prompte amb un historiador de Rubielos de Mora per a intentar arribar als primers Gargallo de la història, aquells que van arribar a Aragó en 1.147.

Va ser en aqueixa data quan s'estima que es van establir en la península els primers de la família, llauradors provinents de la conca d'un afluent del riu Garona, a l'altre costat dels Pirineus, que van viatjar fins a Aragó per a ajudar als cavallers a manera d'escuders.

Més endavant, des de zones com Linares i Alcalá de la Selva la família va anar expandint-se (fins i tot tenen un poble amb el seu nom a la província de Terol) i van arribar a comptar entre les seues files amb cavallers medievals, com Baltasar Gargallo.

No obstant això, malgrat la llunyania del temps, Amparo explica que aquest “és un cognom nou, amb poc recorregut, perquè sabem que tot comença en 1.147”. De fet, aquesta borrianenca encara veu en molts de les seues familiars característiques genètiques més pròpies de l'altra cara dels Pirineus, com els cabells rossos, l'altura o els ulls blaus.

Així, generació a generació, s'ha anat reconstruint la història d'una família que ara els seus descendents del segle XXI intenten desentranyar, la dels Gargallo, un hidrónimo que fa referència al lloc del seu origen, al costat d'un riu francès. I és que aquesta paraula onomatopeica sorgeix del soroll que genera el rebrot de l'aigua, amb un so agargallat.

Així, Amparo continuarà les investigacions amb l'ajuda inestimable dels seus cosins Paula, Natalia, Blanca, Neus, Ester, Víctor i Juanjo, que l'han acompanyada en tota aquesta història.